dilluns, 12 de desembre de 2011

LA DE LA MORT

Amb uns llistons i unes pedres de riu vaig fent les casetes dels ninotets que guardem al bidó que hi ha al terrat.No m'agrada molt jugar a fer casetes, però hui no hi ha altra cosa a fer, mon pare treballa al matí i no podem anar al pla...
Toquen a la porta, i al obrir veig que es la filla de Maruja la gelà:

-Està ta mare?

-Si, ara la cride!- dins meu pense:loteria de naldal...segur!

Avise a ma mare, que està en el guisaor acabant de fer el dinar. Ma uela esta en la terrassa i no s'ha enterat que han tocat a la porta. Ella està entretinguda , fent colpets al bracet del silló amb el palmito, intentant fer ritmes i divagant pels records llunyans...Ma mare em diu que l'avise:

-Dis-li a la uela que ha vingut la de la mort.

-Queeee?

Atrafegada en el dinar em replica:

-Tu ves i dis-li-ho, que ella ja ho sap!

Camí de la terrassa, no mes faig que obrir els ulls i fer-me creus, pensant que ha vingut la mort a casa, a buscar a ma uela, ve a endur-se -la i... ningú fa res!!!
Mig tremolant i amb la por al cos, vaig fins on està ma uela i li done la mala noticia.


-Uela, la de la mort.

-Ai si!es veritat la de la mort, ja l'estava esperant.

Em somriu i fa un esforç per alçar-se. Amb el pas lent que la caracteritza, amb les cames arquejades, va fins la porta. Jo em quede plantat com un pi, blanc com la calç de la paret i amb la mirada mig plorosa, la veig ixir per darrere de la persiana...i pense que mai mes la vore!

Passen uns segons i escolte a ma uela que diu:

Ale! fins al mes que ve...si deu vol!

La veig tornar amb el mateix pas i amb la mirada posada a la costura del brial que li sobreïx per baix la falda. Al alçar la mirada i veurem allà, com un estaquirot, em somriu i jo nomes faig que abraçar-la, abraçar-la i abraçar-la, i pensar que ella es mes forta que la mort i que mai ningú podrà endur-se, del meu costat, eixos ullets brillants de llebre, ni eixe somriure fi com la flor de la taperera.


dilluns, 5 de desembre de 2011

EL PINARET DE MÀXIM i EL PEBRÀS



A casa el pebràs era un sagrat i nomes calia sentir campanaes i anar serra amunt a buscar-los. Des de ben xicotet, i quan dic de ben xicotet vull dir que encara no anava anat, anat, ja em portaven a buscar pebrassos pel pla del campello, ma uela em portava en braços mentre buscava per la vora del camí. O siga, que anar al pebràs es una de les coses que mes m'agraden.
Hui he anat, com cada dia des de fa unes setmanes, ha plogut molt i ixen fins i tot per baix les pedres. Aprofite mentre trac al gos i busque per la serreta de darrere del cementeri i la veritat es que mai falla!
Aquest matí, passejant passejant per unes estepes, m'ha vingut al cap el Pinaret de Màxim. Abans que el foc segara els pins i les carrasques, el pinaret de màxim era un raconet frondós de pins joves,romers i estepes on tots els valladins anaven de passeig en pasqua, per tots sants, diumenges desprès de dinar...
Jo recorde, que quan era època de pebràs, anàvem desprès de dinar, abans d'entrar jo a l'escola i amb aquella cistelleta menuda, la de collir figues en estiu. Anàvem mitja horeta "a matar el cuc del pebràs" que deia ma mare.
Va haver un any, que de tants que em vam trobar, vam tindre que embrotar la cistella amb brots de romer...i al arribar al poble, feia un goig!Jo anava mes ample que llarg, Passejant-me pel veïnat, ensenyant la cistella pleneta d'aquells pebrassos tan acassolaets i tendres.


Els diumenges anàvem a passar tot el dia en la serra. Preparàvem la berena: tortilleta de creïlla, mullaor amb llomello i unes olivetes de sosa per picar. De postres, taronja, això sempre era igual: els postres taronja, aixina no calia esperar mes desprès de dinar, era agarrar la cistella posar-la al muscle, la falç al cinturó i a pelar la taronja anant, anant, serra amunt.

En fer-se fosc, i aguasilats del cansament, tornàvem al poble, campello avall. Al arribar, la casa s'omplia de serra: de fulles de coscolla i perfums de romer, timó i pebrella. Mentre buidàvem la cistella i començàvem a netejar-los amb un drap, anàvem recordant quin pebràs s'havia trobat cadascú i on l'havia trobat: baix una estepa, acarasolat entre unes pedres, a la voreta del camí...
Mentre fèiem la feina de netejar, no hi havia res millor per traure el cansament, que posar els peus a remull en una safeta plena d'aigua tèbia , sal i vinagre.

divendres, 2 de desembre de 2011

EL CARRER SANT RAMON i lA CASA RICO

CANÇÓ RECOMANADA PER LLEGIR EL TEXT:   Laura Marling – Night After Night


Camí de ca ma uelo, ja fa olor de llenya cremant i el carrer sant Ramon s’il·lumina per les faroles antigues de llanda. Des de la punta de Santa Teresa , ve, a peu, algun home ple de gelor, enrotllat amb un jaquetó de pana vella. Porta a les mans, un manoll de penques desfullades i el povalet d'aviar els gossos. El reixiu cau damunt dels cotxes i deixa lluents els portalets de les cases. 
Anar a peu pel poble, diumenge de desembre a poqueta nit, m’agrada. I m’agrada mes allò que mon pare m'explica. Al girar el cantó que fa la Casa de la Por amb el carrer sant Bertomeu, s'obri recte, davant nostre, el carrer Sant Ramon. Una sèrie de cases antigues amb finestres ovalades a les cambres i finestres altes i enreixades. A banda i banda persianes caigudes. El record que a mon pare li ve es la solta del bou en festes, quan eixia de l'altra punta del carrer i els joves mes atrevits corrien davant i els mes poregosos, atapeïen les reixes uns damunt d’altres.
El passeig ens fa parar davant del retaule del sant, que hi ha en la façana d'una casa gran (ara no se si ací estava l'antiga almàssera o era al costat) ell m'explica que el fanalet elèctric que ara l’il·lumina, abans era un ciri i que el baixaven amb un mecanisme de curiola. Encara es pot vore la porteta de fusta per on es desafluixava la corda per baixar el fanal.
Al arribar al cantó del carrer la sopa, on viuen ma uelo i ma uela, ens sorprèn una casa gran, majestuosa. Es la casa de Rico. Ens trobem a la senyoreta anant, amb pas lent cap a casa i ens saluda amb un castellà elegant "Que tengan buenas noches".Mon pare, nomes m'explica, que aquella casa es molt gran i que te molta història.
Jo la recorde, oberta nomes el dia de la pujà del cristo, quan la senyoreta i els seus fills l'obrin i s’asseuen amb aquells sillons de fusta noble, en aquella entrada plena de prestatges amb llibres. De xicotet, la curiositat i la por, em podia i el meu cervell anava imaginant, imaginant...i veia la casa com si fora una caixeta de secrets que nomes s'obria a l'estiu, a males penes una miqueta, per mantenir els secrets ben lligats i ocults, en les ments de tots els xiquets, que com jo, s'imaginaven que aquella casa fosca estava plena de contes i històries màgiques.

dimarts, 22 de novembre de 2011

BAIX LA PLUJA DE LA NIT

Hem acabat de sopar i ens hem tombat en el sofà a pair una miqueta el sopar, abans d'anar a dormir. Mentre Anna i la gosseta començaven a aclucar els ulls i s’introduïen en el son mes profund, jo he agarrat aquell bell llibre que em va regalar un bon amic, fa unes setmanes: Pagèsiques del Santpolenc Perejaume. Senzillament memorable. El rerefons dels textos i la pluja que no deixa de caure, em transporta a divagar per les serres del Montnegre i imagine els turons i les carenes baix la intensa pluja i la foscor de la nit...
Passen les hores i no puc dormir. Anna ja fa estona que ha pujat a dormir i a somniar. No para de ploure. De fet, ja fa dies que ho fa i la terra ja no vol beure mes.
Com una atracció vital i inconscient, la meua ment va divagant i acabe pensant en la conversa de telèfon que hem tingut ma mare i jo, abans de sopar. Ja feia dies que no parlàvem. Potser hui, la pluja ens ha portat a fer-ho. El que ens passa, potser, es que sempre que l'oratge es gira, i el cel cau amb força, ens enrecordem, dels dies de tronades que compartíem, com caçadors de pluja o meteoròlegs rurals, en el Pla.
Ens encantava veure ploure, i si ho feia amb força, encara mes. Quan plovia, el mon es parava i tots eixíem a veure ploure,mentre ma uela aclamava tots els santets del cel:
-Sant Antoni gloriós, santa Bàrbara "bendita"...
Quins records tan grans que em venen ara, quan amb la perspectiva dels anys i la distància t'ensenya a valorar les coses mes xicotetes i especials...

Son les 12:30  ben tocades, i he decidit eixir a passejar, baix la pluja, per poder tocar mes de prop, aquells records que ara em desvetllen . 
No hi ha ningú al carrer. Plou, plou i plou. Vaig fins a la passarel·la de fusta a vore la riera com vessa, fosca i imponent, dins de la mar. Cada vegada plou mes, però a mi no m'importa ans al contrari, m'allibera.
La riera creix per moments: musicalment sorollosa, vitalment agressiva, sensualment atractiva...

Per uns moments, tot a parat, dins meu. M'he quedat baix la pluja immòbil, sol, nuu de pensaments estèrils i he pensat, que es ací, en l'aigua que corre per la riera, en els rellampecs i els trons, on em trobe a mi mateix i on trobe allò, que m'uneix a ma mare i que guardaré per sempre: la passió per les coses petites.



Cançó recomanada per llegir el textJana Hunter – A Goblin, a Goblin

dilluns, 14 de novembre de 2011

LES ELECCIONS DE MA VIDA


El seu carrer estava a mig fer i les cases noves s'arrengleraven blanques, lluentes  i acarasolades, una al costat de l'altra, com una sèrie de casetes iguals d'un sol pis i amb balconets estrets i portes amb persiana. Era el temps de deixar les heretats i baixar al poble a viure, en busca d'un futur millor per als fills.
Els carrers, que encara eren camins, s'omplien de cases a mitja galta i entre la salaella i les cases, s'estenien els bancals d'oliveres dels Garridos.
Al baixar al poble, ma uela, va m'anpendre la dura tasca de fer cistelles i portar la casa: tot a una. Darrere va deixar la feina que donava el Campello: aviar els animals, anar al pouet a per aigua, pastar i coure el pa, fer formatges, baixar amb la burreta al poble cada divendres a comprar salaures...
Ma uelo, atrafegat per la feina del bancal, passava el dia fora de casa fent jornals amb l'aca, i continuava així, la feina que havia fet, al Campello, des de ben xiquet: la feina de llaurador. 
Es donava a entendre, que venien temps millors. La postguerra s'allargava i s'estirava en el temps, però els dies es feien mes fàcils de portar, al si d'una família humil, treballadora i sobretot amb el somriure que sempre lluïen a la cara.
Potser hui,enyorat d'un passat que no he viscut, he pensat en aquestes coses que de refiló sempre m'han contat a casa. I he imaginat aquells dies del passat que van viure els meus,dies de dificultats, de reptes, d'inseguretats, d’adaptacions, d’humilitat, d'esforç...com la millor campanya electoral de les eleccions  de ma vida.

diumenge, 30 d’octubre de 2011

ALS AMICS, DES DE SANT POL

Torne de treballar camí de casa. La C32 es una serp que talla el maresme pel mig i jo i el cansament seguim, abatuts,  el seu llom. La radio  s'ha desintonitzat  i sona, sorprenentment, Unicornio de Silvio Rodriguez. Puge el volum i baixe les finestres: olor a sal i perfums de saó... Em venen tantes coses al cap!

Ara que el sol s'enfonsa darrere Collserola i cau el dia entre pins i piteres, entre muntanyes de sauló desconegudes.
Ara que la vall de Golinons es fosca i les ones trenquen amb força, en la platja de can Villar...
Ara que imagine la lluna, pentinat el nostre tossal i les copes de vi lluint vora algun foc...
Ara que la tardor es mes que una estació per desfullar l'anima i trobar allò que vam deixar en el calaix... 
Ara, amics, que em venen tantes ganes de retrobar-me amb vosaltres, mentre travesse la riera de sant Pol, cantant a tota veu amb el Silvio Rodriguez.

divendres, 21 d’octubre de 2011

MES ENLLÀ DEL SEU PAISATGE


Amb aquell posat de pastor, amb ulleres de sol i boina, el tio Manolo el coixo, el del corral del rei, espera a l'hora de dinar, segut en aquell sillonet de canya. El seu gosset i el seu garrot, fidels, l'acompanyen. Els cotxes passen pel seu davant i alguna dona que puja a comprar al mercat el saluda i comenta l'estat de l'oratge. Els últims rajos de l'estiu venen a buscar-lo, mentre ell repassa amb la ment cada tram del terme del poble i imagina com era i com serà ara. 
Havia sigut pastor. I com tot bon pastor, coneix les serres, les valls i les pedres, les coves, els rius i barrancs,les fonts i les clotxes i tots i cadascun dels noms que tenien. Sap, histories de roders i de tempestes. Sap tot el que cal saber dels camps i de la gent de les heretats. Però ara, que amb l'edat la vista li ha minvat, li es imprescindible imaginar totes aquelles serres i valls que havia resseguit, de jove, amb el caminar lent dels pastors.
A la vesprada, quan comença a caure la nit per tarrassos, i la gent torna cansada de les fabriques, algun net va a raonar amb ell i sempre te a ma una frase feta o dita per reforçar el seu argument. Alguna vesprada, he estat amb el meu amic Francesc , que es net seu, escoltant aquelles histories i successos, aquells que no estan en cap llibre, però que ell te viu en el record i m'han encisa't com quan de xiquet, ma mare em contava el conte del mig pollet. Una vegada, conversant, em va dir: no has de negar-li mai a ningú,siga quina siga la seua condició, ni un tros de pa i ni un cigarret.Mai ho he oblidat i seguisc la recomanació fil per randa.

La setmana passada, mentre  les oronetes, de la cambra de sa casa, s'ajunten per emigrar, ell va fer les maletes i va marxar amb elles. Se’n va anar de vacances, mes enllà de les llomes, mes enllà de les serres, mes enllà dels rius i els barrancs. Se'n va anar mes enllà del seu paisatge, deixant-nos un grapat de records i histories memorables, per als que vindran desprès.



Al tio Manolo el coixo, el del corral del rei i a tota la seua família, en especial al meu amic Francesc, per fer de transmissor de sa uelo i per saber apreciar, com ningú,  la grandesa de les seues paraules.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

EL DOT i LA BOSSETA DE PA



Quan de xiquets ens posàvem molt malalts ma mare i mon pare ens convidaven a anar al seu llit, al recer del seu caliu. Anar allí i tombar-se era descobrir molts secrets, que innocentment imaginàvem, però que desconeixíem. Des del llit es podia veure el carrer i la gent que passava, el mirall gran i el tocador amb aquelles caixetes tan lluentes, que nomes s'obrien en dies de festa, i on dormien aquelles humils joies que lluïa ma mare. L'armari de fusta folrat per dins d'un vellut roig, dos sillonets baixets amb ralletes molt primes i un bagul, que ma mare li deia mundo, folrat d'escai amb una sirena dibuixada, que em transportaven als contes que jo m'imaginava i em creava nomes per a mi,cada nit abans d'anar a dormir.
Van passar els anys, i al fer-nos grans, els contes que cada nit imaginava es van esvair lentament, emboirats per la fredor de la realitat. I la sirena que dormia immòbil en aquell bagul que es deia mundo, va anar difuminant-se en l'oblit, fins que un dia ma mare ens va cridar a les meues germanes i a mi i ens va fer seure, com quan érem xicotets, al seu llit.

Al acostar-se ma mare al bagul per obrir-lo, em va parèixer vore, que la sirena m'aclucava l'ull i em vaig desconcertar i la meua ment va tornar, desprès de molts anys, al mar sense aigua d'aquella sirena i  als castells amb armaris de fusta i vellut roig i als trons reials baixets de tela amb ralletes...
No sabíem que hi havia dins d'aquell bagul, era un secret que mai ens havíem plantejat descobrir d'amagadetes, però ara ens pujaven per l'estomac, les ganes per descobrir-lo...al obrir-se, vam vore que allà dins no hi havia cap tresor, ni cap mon desconegut, ni cap llop marí, ni cap home del sac, ni aquell monstre de la foscor que mai vaig vore, però que em feia tanta por...allà es guardaven tots els llençols, mantes, tovalloles i demes roba de la llar, que hauríem d'heretar el dia que ens n'anàrem de casa. O siga, el dot.
Era espectacular en quina paciència i dedicació ma mare ens havia recollit tot alló, any rere any, des de que érem xicotets.
Vam fer tres muntonets damunt del llit, un per cadascú. A mi no em feia molta gràcia alló de la roba de la llar, però veia que aquell dia era important per ma mare i vaig romandre assegut per respecte i, també, com no, pendent de la part que tenia que heretar.
Vaig anar vegent que els muntons de roba de les meues germanes creixien: que si un llençol amb les inicials, que si una tovallola amb puntilla de punt de ganxo, que si ara uns torcamansos, que si una manteta de Bocairent per cobrir els llits...i jo nomes una insignificant bolseta de pa feta de llana blanca i blava i una caixeta de mocadors de tela...vaig pensar:"açò quina broma es?"
Va passar una estona, mentre la meua cara de xiquet resignat anava empitjorant. Una vegada buit el bagul, el resultat total del meu dot era:La bolseta de pa, els mocadors de tela, uns quants llençols blancs de fil, un joc de camisetes pelfaes i sis calçotets de cotó.
Al vorem la cara, ma mare, ens va explicar, que el dot era antigament allò que aportaven les dones al casament, que era gairebé tot el que es necessitava en una casa, des dels plats i gots, fins la roba de la llar i la de vestir-se la pròpia dona.
La meua pregunta va ser:
-I els homes no tenien dot?
Em va dir, que els homes nomes portaven la seua roba (camises i calçotets principalment) i que també pagaven el convit del casament. Però que això ja no es feia, i que ella nomes volia donar-nos coses que ens feren servei el dia de demà.
Mentre retornàvem tot allò al bagul, ma mare anava narrant la història de cada peça. Vaig descobrir, que les bossetes del pa les havia fet la meua besàvia i que en havia fet una a cada net.
Han passat els anys i del dot que un dia em va retornar els somnis d'una sirena sense mar i dels castells plens d'armaris de fusta i vellut roig, hui em queda el record enyorat i la bolseta de pa blanca i blava, que cada matí m'acompanya a comprar pa al forn dels Grimal.


divendres, 30 de setembre de 2011

ELS GRILLS

Pensava que els grills del jardí havien arribat tard. Les ultimes nits de calor les estan aprofitant per buscar la parella, que esta perduda dins d'un niu de terra i jo els seguisc amb la mirada, des de l'altra part de la finestra, nomes amb la llum de l'ordinador que, com jo,  no vol anar a dormir.

Els dies de setembre son força cansats, la gent arrossega la rutina al rostre i les nits son nomes per als amics del silenci i els noctàmbuls que embriagats i plens de goig passegen pel carrer.

Em deixe portar pel so insistent del grill, mentre escolte Fade and then return (desaparèixer i desprès tornar) de William Ftzsimmons. El millor moment del dia, trobar-se amb un mateix i pensar, pensar, pensar...imaginar...
Al arribar al punt, de no saturar-me de pensaments, puge l'escala i la veig baix dels llençols dormint.
Com el grill mascle,però sense fer soroll, la busque i la trobe amagada en el seu niu de son; Es quan aprofite, sense despertar-la, per abraçar-la i estimar-la com mai.

dimarts, 27 de setembre de 2011

"LA DESPEDIDA DEL DOMINGUERO"

Els xops del parc del litoral, deixen caure les primeres fulles grogues baix d'una minsa pluja. El mar s'ha tornat fosc i estèril. Al fons, entre les branques mig nues dels arbres, l’horitzó emboirat i els cúmuls de núvols que creixen per darrere de Sant Pau. Ara,quan comença a mollisnar, els turistes que al matí es torraven al sol, tornen cap a casa, amb la cara esmorteïda per l'oratge.
L'estiu s'acaba i el sant Pol tranquil i amable, que em va rebre fa uns mesos, torna a renàixer.

Hui, al poble es feia festa. Una festa única, feta per la gent, espontània i plena de sentit,com moltes de les festes que es fan a Sant Pol. El seu nom: La despedida del dominguero.

Ja m'havien avisat que era una festa que calia vore. Sabia, que desprès de dinar la musica em cridaria a eixir al balcó i buscar amb l'orella el punt de trobada. Tot i aixó, vaig trucar a l'Estel, per que em diguera on es feia exactament i  paraigües en mà, allà que vaig anar.

Des dels quatre cantons, ja venien pel carrer nou: la gent, la original banda i aquell ninot de  tela que llançaven al aire al ritme de la musica.
Vaig reconèixer a l'Estel, que venia, ballant,  amb la seua nebodeta als muscles.
Em va explicar, que aquell ninot, vestit de platja i que anava dansant entre la gent, representava als visitants domingueros que havien passat l'estiu i ara marxaven cap a la gran ciutat.Per a mi, era com la festa de benvinguda a la tardor.

Vaig decidir quedar-me arraulit en el cantó, com un espectador mes a esperar que la cercavila arribara a l'estació.
En arribar, la escena em va sorprendre: El ninot, conduit per dos xicons, va anar a comprar un bitllet de tren i va esperar, com un viatger mes a que vingués el tren. 
L'andana estava a reblir de personal. Gent de totes les edats. L'expectació era màxima.

Al escoltar els tren xisclant per les vies, la gent va fer un instant de silenci...es van obrir les portes, van pujar al ninot i el van seure amb el bitllet a la mà, davant la mirada extranya dels altres viatgers, els de carn i ossos. Mentre el tren s'allunyava, tothom , des de l'andana varem deixar caure un somriure d'enyorança i amb un mocador blanc en la mà, varem despedir al dominguero i tots els records que teniem de l'estiu, se'n van anar amb ell.

divendres, 16 de setembre de 2011

L'ALMERLA*

I tenia que ser jo el que anara a per les mantes i els sacs...no hi havia altre no!
No m'agradava gens anar a buscar coses al quartet de les eines de baix l'escala. Era fosc i feia olor a cabàs de goma i sofre. Però no hi havia mes remei, m'havia tocat.
Desprès de les festes i amb molt poca motivació de fer qualsevol feina del bancal, anàvem tota la família, a l'almerla (a collir ametles, vaja!)
Els primers dies de Setembre, encara feia calor. I no hi havia deu que, de bon matí, aguantara la basca que feia. Pareixia que tota la calor de l'agost s'haguera concentrat en un dia i ara ens queia al damunt, com una bassa d'oli.

Les canyes, les mantes, els sacs, els cabaçets i ma mare, mon pare, les meues germanes, ma uela i jo, amb disfresses varies, de cara als ametlers i ells de cara a nosaltres.
Sobre tindre tots els ametlers en el marge i matar-nos a bacs per aconseguir fer la feina com deu mana, ens organitzàvem be: mentres uns plegaven amb les mans les que hi havien al terra i les tiraven als cabaçets, altres estenien mantes i amb les canyes anaven tirant les ametles mes altes...
El matí passava molt poc a poc i em recordava a la processó de la pujà del cristo: lenta, llarga, parsimoniosa...

-Quants ametlers falten per acabar?

-En acabar esta i dos mes a dinar.

Haviem parat a esmorzar, però abans que m’hagués acabat l’últim tros de la coca de pemintó i tomaca, ma uela ja marcava el ritme i deia:

-Vaaaa xiquets, que son corrent 12:00 i encara mon queden unes quantes!

Jo ja sabia que quan ma uela dia, corrent dotze, volia dir que passaven uns minuts de les 11:00!

En acabar, amb la fam accentuada, el monyo ple de fulles impertinents i l'esquena plena de rascaes de branques d'ametler rebordonides, ens tocava lligar i carregar els sacs fins la caseta.

Al tornar,  ma uela, mes ampla que llarga,amant de la terra com es,deia:

-Quina collita! enguany asgarros- mirant a mon pare que reia- asgarros Vicent!lo que jo el diga!

I seguia ara dirigint-se a mi:

-Ala!veus Vicen, faena feta no destorba.

Vaig somriure convençut i satisfet que la feina s'havia acabat, fins el desembre que vindria l'oliva. I de sobte, em va replicar:

-Ara dinem, una becaeta i desprès ens posem a descorfar-les!



*Almerla, armerla,ametlla,amel·la....son variants de la paraula ametla i varien en cada lloc.tenen el mateix significat.

L'AMETLER: ARBRE DE SEGONA.


Els ametles jauen solitaris en algun marge, son com xicotetes illes de verd clar en mig del mar de tarongers i oliveres. Ells son els indignats del camp, els arbres de segona que nomes llueixen el seu esplendor florit en la primavera i en les pastetes d'ametla que tant ens agraden.


Quan érem xiquets,que corríem i jugàvem pels bancals erms plens d'ametlers, sempre fèiem rams de flors d’ametler per que érem molt lluidores de portar, però les flors tan lleus i suaus com son, es desfullaven amb el tacte i cada pas que fèiem ens queien pètals i mes pètals i al final arribàvem a casa, nomes,  amb un manoll de branquetes d’ametler.

A finals de febrer,des de casa, nomes els veig florir pels últims bancalets del castell i puntualment per algun bancal erm al mes amunt de les serres i no deixe de pensar en la faena que tindrien els llauradors d'abans...
I resulta ser que si, que com m'explicava ma mare, abans tenien molta faena i tant l'ametla com la garrofa es feien abans de festes (o siga abans del 21 d'agost) i així tenien la faena neta, de cara a la sembra de blat. Però mira per on, ara, com les festes comencen abans i el ritme de vida ara, prioritza altres coses, els ametlers (com que son un arbre de segona) han d'esperar a la setmana que queda entre festes i moros per que siguen descarregats del seu fruit.

divendres, 9 de setembre de 2011

ARA QUE HE TORNAT

Hui desprès de les vacances, abatut per la calor i l'inici de la rutina laboral, he cregut oportú reproduir el text que va engegar la meua necessitat de retrobar-me, des de la distància, amb el meus origens. El dedique, humilment, a la gent que em llegiu, als que aquest estiu, m'heu vist i m'he parat pel carrer per demanar mes entrades al bloc, als que, com jo, rigueu i ploreu llegint i recordant les històries de La cambra de dalt: 


Fa dies que pense que les coses mes xicotetes i pròximes son les que ens marquen en la vida, inclús les que no em viscut mai, les que no em compartit amb ningú. Els uelos son l’essència del nostre caràcter, de la nostra forma de vore la vida.
Jo no vaig tindre l’oportunitat de conèixer a ma uelo, però sent que he viscut tota la vida amb la seua presencia, constant i viva...i per aixó este poema en homenatge.

MA UELO MASIÀ I JO

Per pintar cada façana de calç blanca i arrodonir els capvespres a la teua fresca,
 per exaltar amb tu el contorn de la gavatxa i cremar remulla als vorals dels marges,

Per llaurar els teus matins amb la força de la rella,
per cridar-te quan estic sol i que tu em crides,
per contrarestar la distancia generacional que ens separa,
per creure’t mes prop de mi,
per fer-te un homenatge sense que em mires als ulls,
per creure’t present en cada test del meu hort urbà, en cada solc
de tarongers del pla, en el reflex de l’aigua que riu i corre per la sèquia….per tindre’t al meu costat  constantment ….

Per veure les pel·lícules en 8 mil·límetres on ixes amb l’aca i ser el meu actor favorit, per menjar meló d’alger amb pa i remullar els bunyols en sucre a consciencia, per fer riure a tots, per estimar-te la terra com una part mes de tu, per ser únic…únic i irrepetible…per ser ma uelo.

diumenge, 7 d’agost de 2011

EL FERMALLET DE GESMIL

A poqueta nit, quan el sol es pon entre Tarrassos i Boquella la brisa ens alleuja el cos i tot es para. Els bancals de tarongers s'enfosqueixen, les xitxarres detenen el seu cant i donen pas als grills i les lluernes. S'escolten els últims lladrucs dels gossos i la remor cansada de les cabres de Baix còmoda, passar pel camí del Pla. La lluna plena despunta pel tossal i es reflecteix en l'aigua llisa de la bassa.
Des de dins de la caseta ens ve l'olor del sopar: pemintons verds fregits i llomello(se’ns fa la boca aigua, nomes de pensar en l'oliet que queda desprès de fregir-los...)
Mon pare aprofita la tranquil•litat per soltar els gossos(pa que s’astiren les cames).Nosaltres, la meua cosina, que ve per l'estiu a passar uns dies, i jo,hem estat tota la vesprada nadant i estem arrupits com un cigró, ens canviem el banyador i isquem fora a jugar amb els gatets.
Ma uela aprofita l'ultima claror del dia per fer-se un fermallet amb flors de gesmil. Amb una ma, va collint un a un els capollets de gesmil que encara estan tancats i va passant-los per l'agulla imperdible, fins convertir-la en un ramellet xicotet.Desprès se'l penja al coll de la bata i espera a l'endemà per que s'obriguen i facen oloreta a estiu...

Hui ha vingut la meua cosina a casa de visita, tenia ganes de veure-la, xarrant i recordant els estius que passavem junts al pla, ens han vingut molts records al cap:els nius, els viatges en bicicleta, les llargues vesprades nadant en la bassa...i sobretot, la imatge de ma uela fent-se un fermallet de capolls de gesmil.

divendres, 5 d’agost de 2011

PA I MELÓ

En la soca del vell ametler del jardí, la xitxarra esgarra el migdia.
El ponent ens fa suar, però els que estan fent la paella suen mes i quan s’està acabant de coure, la bassa es un regal refrescant que a tots ens agrada.
La veritat es que no hi res millor que dinar una bona paella desprès d'haver nadat:
Entaular-se amb la família i escoltar la corredissa dels xiquets que insisteixen en dinar a banda, en una tauleta mes xicoteta seguts en cadiretes de canya, veure els gats enjogassats amb la cortina de canutets, compartir les bromes impulsades per la cervesseta prèvia al dinar i observar els moviments suaus i parsimoniosos de ma uela tallant l'encisam i la tomaca per l'ensalada...
La paella al mig i culleres en mà anem tots al tall,en acabant, el meló i mon pare prendran el protagonisme.
Es tot un ritual familiar, encetar el primer meló de la collita. Pels calaixos de l'aparador busquem el ganivet mes gran per tallar-lo. Mon pare es posa de peu, mentre tots expectants fixem la mirada en el gest que fa al tallar,un gest gairebé eucarístic, místic diria...nomes tallar els culs s'escolta l'esclafit tendre de la corfa i ja es descobreix la rojor de dins...
Sempre fa tallades de mes i mai en sobren. Els xiquets demanen eufòrics,el cor, que es la millor part del meló i ma uela demana pa, perquè per ella, al igual que per a mi, tot te que anar acompanyat de pa.Com diu ella:

-El pa es sagrat!

dissabte, 2 de juliol de 2011

EL TIO POQUILI

El tren tallava el paisatge que tant de temps havia esperat vore. Al passar Montesa,els bancals de tarongers, bresquilleres i albercoquers omplien la vall d'un verd selvàtic. Al fons, el barranc de la Salaella llarga, el Tossal i desprès el Penyó, que per a mi era com veure el centre del meu mon. Ara si, ara ja podia dir que havia arribat a casa.

Aquell agost, l'agost de l'any passat, el vaig passar al poble amb la meua família i els amics. Passàvem els dies menjant, nadant i esperant les festes. Les vesprades, al ple migdia quan mes apretava la calor, quedàvem uns quants amics per fer-nos el cafenet al Boro's (que te aire condicionat)i fer alguna partideta de truc.
Una de tantes vesprades, el meu amic Romel, em va demanar que si podia acompanyar-lo a regar el bancal de sa uelo, el tio Poquili, que havia tingut un accident i no estava molt catòlic. Encantat vaig acceptar.
El tio Poquili es un home enèrgic, decidit i alegre. Amant com ningú del treball del camp, llaurador incansable i gran sabedor dels quefers de la terra i el seu mon. Amb aquestes qualitats un no podia romandre mes de dos dies a casa, tal i com li havia dit el metge i per això, quan varem arribar a sa casa, ja estava cansat d'esperar-nos:

-Xee!que mos se farà de nit!

Aquella vesprada varem anar a uns bancals que tenia llogats on havia plantat tomaqueres, pemintoneres, albargines, alguna carabassera i tot un bancal de cacau valencià (com deia ell:d'eixe menudet).Abans d'arribar, varem passar per un seguit de tomes i encreuaments de sèquies. Em va sorprendre molt la capacitat de memòria que tenia:es sabia de memòria per on anaven les sèquies, a qui corresponia cada sèquia i cada boca d’eixida, qui era el propietari de cada bancal...
Arromangats els camals i descalços varem anar tota la vespra pel bancal, mentre ell, segut baix l'ombra d'un magraner ens dirigia les operacions:

-xexexexe!tallaaaa!home que no vegeu que vos se'n ix per allà!!

Va ser divertit passar la vesprada amb ell. Varem aprendre moltes coses però sobretot, varem riure molt.



En record d'aquell dia i de tants altres que em xarrat i rigut amb ell. Per ser un home amant d’allò mes essencial: l'agricultura. Dedicat també, a tots els avis, que encara es resisteixen a deixar la terra.

divendres, 17 de juny de 2011

OMPLIR LA BASSA

No vaig tindre temps ni de tastar les primeres bresquilles. Tan punt vaig acabar en el plat de paella, mon pare en va enviar a la toma a redreçar l'aigua camp a la nostra bassa. La toma estava cinc o sis bancals mes amunt i per arribar tenia que anar saltant marges, mentre comprovava que no estigueren obstruïdes el seguit de tomes i sèquies que guiaven l'aigua:passava pels bancals de Poldo, pels del Xeu, pels de Rico i finalment arribava al caminet de dalt del Pinaret de Màxim on estava la toma.
El sol altíssim, s'alineava al Penyó. En arribar,tot era silenci. A ple migdia no passava ni cristo. Amagat darrere d'un taronger esperava que arribara l'aigua que des de Boquella ja venia cap a l’ombria.
Al final del camí, una vespino embaladíssim seguit d'una llarga polseguera. Era Enrique, l'atandaor. Va parar la moto. Venia suat, cansat i amb el moreno dels llauradors:

-Xee!ahi estàs?

-Ací estic, esperant-les vindre!

-En 5 minutets l'aigua esta ací, ja pots redreçar-la i quan acabes la tires a la bassa de rico que ja la tallaré jo. Ale, no es canseu!

Abans que la moto tornara a posar-se en marxa, l'aigua ja s'escoltava regolfar per la sèquia. Aixó era el senyal per començar la cursa que tant m'agradava: M’emprenia a córrer saltant marges i esquivant oliveres, en una carrera desenfrenada a veure qui arribava abans si l'aigua o jo. I tinc que dir, que no sempre guanyava!
A la caseta ja estaven tots apunt en el banyador i el bikini posat.
Ma uela, expectant i emocionada, esperava l'aigua amb devoció, seguda en un sillonet i mirant a la boca de eixida, el xorro que diguem nosaltres.
Uns segons de silenci i de sobte...l'aigua imponent trencava la vesprada, xocant contra la pedra de la bassa. Tots rèiem i els mes xicotets encetaven la festa:
-Vulguem entrar, vulguem entrar!
Els majors els calmaven,excusant-se sempre amb que encara no havia passat l'hora reglamentaria per que els fera la digestió.

Ma uela sempre es mantenia en un segon pla. Quan tot el remor de xiquets s'havia calmat i mon pare i jo començàvem a regar, ella s'acostava amb el seu pas lent i cansat, fins al doll i s'omplia el palmell de les mans amb l'aigua fresca, tancava els ulls i es rentava la cara.
Aquella aigua, la que ens venia abans per les sèquies,la feia tornar el somriure i l'enyorança d'un temps passat de secà, sense aigua.
En acabar de regar, i mentre s’omplia la bassa , preníem assedegats, un llimonet i ella aprofitava per contar-nos histories del Pla d'abans, del panissar i les fesoleres, de les antigues vinyes de moscatell i boval i sempre, sempre ens deia aquesta frase:

-Mon pare estaria molt content de vore l'aigua córrer per esta terra...

dilluns, 13 de juny de 2011

BAIX D'UN TARONGER

Ens varem rentar les cames en la sèquia i ens varem tirar dos grapats d'aigua a la cara. Encara ens quedava mig bancal per regar, però ara tocava dinar i pegar una becaeta, fins que l'atandaor ens tirara l'aigua. La gosseta cansada d'haver estat tot el matí perseguint les fulles i branquetes seques que suraven en l'aigua també venia,tota plena de fang, per la voreta de la sèquia cap a la casa.

El sol colpejava amb força. Mon pare es va seure a l'ombra del gesmiler,mentre la paella s'acabava de coure. Els gatets li rondinaven per les cames, la brisa lleu barrejada amb l'olor de l'herba sana del marge, li refrescava la pell eixuta del fang. Amb les mans recolzades a la cadira i el cos cansat, anava deixant-se portar, mentre sense voler, començava la becaeta, abans d'hora. Jo me`l mirava i pensava en tots els consells que m'havia donat, pel mati, mentre esperàvem seguts baix d'un taronger a que arribara l'aigua.
Aquells estius que varem poder compartir, abans de posar el de goteig, seguts a l'ombra dels tarongers i escoltant l'aigua córrer, no els canvie per res. En el bancal ens varem arribar a conèixer de veritat, pare i fill. Estirats en terra escoltant els verderols i les cagarneres amb el seu dolç cant, mirant el cel blau rallat per algun núvol, dibuixant amb un bastonet formes i mes formes al terra, ens descobríem amb mil i una conversa, ens aconsellàvem, ens enfrontàvem junts a les incògnites de la vida. Allí va ser on vaig aprendre a estimar mon pare. Encara hui, quan baixe al poble, em passege pels tarongers amb mon pare i parlem llarga i pausadament, mentre veiem, resignats, la sèquia inutilitzada, colgada per la terra solsida del marge.

dimecres, 8 de juny de 2011

PINYOL D'ALBERCOC

I desprès de la trona, els carrers s'omplien d'un baf calent i terròs i d'un grapat de formigues voladores.
Per uns moments, tot s'havia parat i ara tornaven a ixir de casa les cadiretes i la gent a la fresca(encara que no en fera molta) i tornaven a escoltar-se els crits dels xiquets jugant pel carrer.

En la cotxera de ca Merejildo, no havien parat i tot seguia com abans de ploure. Triar i arreglar en caixes els albercocs portava faena, a mes a mes, ja estava fent-se hora de sopar i el tràiler que s'emportava el genero ja estava esperant.
A ma uela sempre li donaven un plateret d'albercocs madurs, d'eixos que en la tria apartaven, però que per nosaltres eren els mes dolços.
A poqueta nit,al tornar del pla d'aviar els gossos, passàvem per sa casa a fer-li una visita. Ma mare sempre collia roses i llirs blancs i feia un ram per portar-li.
La trobàvem en la porta de casa oberta de bat a bat i acabant de sopar. Ella ens oferia albercocs i a mi sempre em triava el mes bo i em deia:

-Tasta-ho Vicen, tasta-ho...no provaràs cosa mes dolça!

I jo, Mentre els majors xarraven, esperava al portalet de la porta i aprofitava per assaborir be l'albercoc. En acabant,si veia que la conversa encara anava per a llarg, començava a rascar el pinyol contra la vorera, vigilant de no raspar-me els dits, per fer-li dos forats i convertir-lo en un xiulet.

dimarts, 7 de juny de 2011

RALLA EL CEL

Ralla el cel, núvols blancs de pluja fina.
I els canyars rejovenits verdegen el teu somriure.
Venen turistes amb para-sols encesos de sol.
Mentrestant cau la vesprada;
Cau i cau fins parar en l’horitzó, un instant, abans de cloure el dia.

Gavines.

Sant Pau talla la brisa i es retalla al fons del blau fosc del Montnegre.

diumenge, 29 de maig de 2011

BUIDAR LA BASSA

Ja podíem tocar amb la punta dels dits, el mes de juny. La primavera havia esclatat i ara l'estiu s'obria pas amb matins frescos, migdies calorosos i vesprades tempestuoses. En el pla, la bassa de regar estava plena de cullerots i les tronaes de la primavera l'havien omplit d'un verd fosc i vell.
Al començar la caloreta i quan els tarongers començaven a engroguir i rollar les fulles, mon pare ens feia matinar per anar a buidar la bassa i pegar-li una pintaeta amb calç i blavet.
Sempre ens costava trobar pels caixons de la caseta, les espardenyes velles i el banyador mig descolorit que havíem guardat l'any anterior. Al eixir un a un de la caseta...fèiem un goig!
Anar a la vàlvula per obrir l'aigua, per buidar la bassa m'encantava, en feia una miqueta de por, però m'encantava: amb aquella clau de ferro i amb el mànec de l'aixada per forçar-la aconseguíem despertar la força de l'aigua que havia estat dormint tot l'hivern. La sèquia guiava l'aigua embravida fins a les regaores fetes de fang i brossa verda, per encarar l'aigua i poder regar a manta.
L'aigua s'estenia lenta i musicalment per baix les solaes de fulles seques i rostolls de remulla i s'endinsava bancal endins fins trobar-se amb el cel que de tant blau semblava blanc.
A falta d'uns metres per acabar d'arribar l'aigua al final de la taula, el meu braç s'alçava per avisar a mon pare que ja podia tallar l'aigua i portar-la a l'altra taula.
Anàvem descalços pel bancal, i corríem cap ací i cap allà intentant controlar l'aigua que es vessava ara si i ara tambe. Per mi era una festa:crits, rialles, corregudes...recorde aquell dia que mon pare intentava tallar l'aigua fent un cavalló de terra i brossa i es va estacar tant en el fang que el vaig tindre que ajudar a eixir. Varem riure tant!

La bassa anava baixant de nivell i els raspalls, graneres i el lleixiu ja estaven preparats. Al baixar els graons de l'escaleta de ferro l'olor del seno em recordava a l'hivern i les tronaes que venien per Tarrassos.
Raspalla que raspallaràs i mai pareix que acabaràs!era cansadet i arriscat netejar la bassa. Ens esvaràvem i quèiem unes culaes, que crec que encara en fa mal el crepó!

Una vegada buida i neta, paràvem a esmorzar (i que bo estava el llomello estovaet en les ultimes favetes tendres de l'any!)i tot seguit barrejàvem la calç amb el blavet (segons ma uela perquè fa mes net i asseat).La motxilla vella d'ensofatar ens servia per arruixar les parets de pintura i donar-li un color mes viu i net.
A partir d’ací, nomes calia esperar a la vesprada i l’arribada de l’aigua nova.

dimarts, 17 de maig de 2011

La comunió en el poble.


El seu net prenia la comunió i ma mare no es resignava a trencar la tradició d'eixe dia, encara que, diumenge pel matí, en València, era l’única casa que engalanava el carrer amb fulles d'heura i pètals de rosa.
Mon pare i ella, havien matinat per anar a desfullar els capolls mes tendres dels rosers del pla i l'heura del marge.També havien de passar per ca la tia Fina a per les pastes que li havien encomanat: rollets de flora,suspiros, coques cristines, rosegons, coca d'anou i el pastis de merengue...mmm!nomes de pensar-ho se'm fa la boca aigua!
La tia Fina es amiga de ma mare des de fa molts anys. Cuina com ningú els dolços i els postres. En tots els dinars d'amics, ella s'encarregava sempre de l’últim plat i ho feia mes que millor.Pels sants, quan son festes i sobretot per les comunions, ma mare sempre li encomana pastetes per traure als convidats i per repartir pel veinat.

En el poble encara es mantenen les tradicions del dia de les comunions, com aquesta de repartir pastetes pel veinat. La vespra les cases del comunioneros estan obertes a tothom i un rebol de xiquets i xiquetes, veïns, amics i gent del poble visiten casa a casa l’exposició de regals i la vestimenta que s'estenen damunt del llit.
El diumenge es festa gran al poble, i la gent ix al carrer a vore passar els comuniomeros, criticar i vore qui a tirat la bufa mes gran, mentre la banda de musica que els acompanya intenta sonar per damunt del soroll de les traques.
A les grans ciutats aixó s'ha perdut, ja no hi han visites, ni pastes per als veïns, ni bandes de musica i menys encara, pètals de rosa i heura decorant el carrer.Pero encara queden persones, com ma mare, que no es resignen a pedre l'oportunitat de recuperar alló que ens fa ser únics. les tradicions.

dissabte, 30 d’abril de 2011

La tortuga de la tia Mª Dolores


Hui s'ha alçat el dia ple de primavera. Al pati les roselles encara ploren llàgrimes de reixiu. El vent lleu s'enduu el pol•len dels pins i ho ompli tot d'una pols groguenca i somorta. Al baixar les escales, veig el jardí del veí atapeït de mates d’espígol florit i romers tendríssims. Entre els testos, veig una tortuga que poc a poc avança en busca dels rajos de sol, aclucant els ulls a cada pas lent que fa. Sense adonar-me’n m'ha vingut a la ment aquest bell record d’infància:

No hi havia cosa mes especial que esperar ajupits a que ixira la tortuga. Les meues cosines i jo esperàvem impacients que apareixera del fons de la terra aquella tortuga que menjava tomaca i fulles d'encisam pansit.
Anar a ca la tia Mª Dolores era especial. Recorde molt poc d'aquella casa. Recorde sobretot que era fosca i un poc mistica. La casa quedava fonda i per ixir al corral, calia pujar uns quants escalons. La tia Mª Dolores sempre ens rebia amb aquells ulls xicotets i vius i aquell somriure familiar. Ens donava pelaïlles i ensenyava la seua tortuga... era fantàstic anar a sa casa!
En arribar la primavera, els xiquets, buscàvem qualsevol escusa per anar a sa casa i veure aquell animalet ixir, amb el pas lent,de les jardineres que vorejaven el pati.
Era un record que havia perdut.O potser el tenia tan ben guardat en la memòria i no sabia com tornar-lo a traure de dins.


A la tia Mª Dolores. Pel bell record d'aquells xicotets moments que ens va deixar com a penyora, la millor herència que podíem tindre.

divendres, 15 d’abril de 2011

kevin Johansen i la vesprada

Hui he tornat amb cotxe de treballar. La banda taronja que subratlla la posta de sol m'acompanya durant tot el meu trajecte. La nacional voreja les platges del maresme i em porta camí de casa. A la radio Kevin Johansen en directe per radio3.Sona Hindue Blues. Puge el volum. El perfum de les flors dels hivernacles m'entra dins del cotxe i el paisatge em convida a divagar per la meua ment.

Passe Mataró i les platges es fan mes fosques, nomes es distingeixen les piteres que pengen de les roques i els pins solitaris que encara arriben a vora mar...

Al meu costat la via del tren i el anar i vindre dels trens cap a Calella...

Al passar Canet, ja veig despuntar el campanar de Sant Pol. Em venen al cap els moments viscuts aquest cap de setmana amb mon pare i ma mare...
Al entrar a Sant pol cal Tinco encara esta obert i la riera acull algun gos i al seu amo. Olor a canya i a salnitre...pare el cotxe i encara sona la musica, isc del cotxe i kevin Johansen se'n ve amb mi fins a casa...

dilluns, 21 de març de 2011

LA PÓLVORA BUFA

Enceníem els petardos amb mistos que compràvem en ca L'Alberto. Tres duros la caixeta de mistos i 20 duros un rastre de carpinteros. En vindre falles tots els xiquets compràvem petardos i pesàvem les vesprades tirant-los pels carrers. Hi ha veien tantes classes per triar: ixidetes, abelles rodetes, carpinteros, xinos, borles, fonts...etc
A casa, mon pare,sempre tenia una traca i un parell de dotzenes de coets d'ixida per si calia celebrar alguna cosa. Als sants, sobretot desprès del dinar de sant Vicent, tiràvem un parell de coets en el carrer. Recorde també en els dinars que feien els amics de mon pare i ma mare per pascua en les casetes. El Tio Manolo el cartero "el Rubio" nugava a una olivera un coet de foc seguit i li pegaven foc. Creaven un rebombori entre els xiquets que m'encantava. Era com tindre por i emoció al mateix temps.

En les cordaes sempre m'ajuntava amb algun amic per anar a comprar coets a la pirotècnia. Passàvem mig estiu estalviant per poder comprar unes quantes dotzenes i tirar-les l’últim dia de festes, o el dia de glòria o en falles(que son les tres cordaes oficials del nostre poble).
La veritat es que compràvem molts coets, molts. L'any que mes en vam comprar va ser l'any de festeros.Vam comprar 100 dotzenes de coets i les vam cremar en una hora...que animals érem!Ja ho diu ma mare:la pólvora bufa.
Tinc la imatge d'anar corrent per carrer de Gràcia en una canya al muscle amb el rastre de coets caiguent-me encesos,omplint de fum i foc el carrer i estar aborronat de l'emoció.
La sensació que es te al tirar coets es com una orgia infernal, com una bacanal de foc,fum i olor fort a sofre..es unic. I des de fa uns anys, irrepetible.

A VALÈNCIA NO VAGES QUE ET POSARAN L'OS.

Anàvem en tren a València. Per falles mon pare, ma mare i jo complíem el ritual d'anar a passejar-nos per la gran ciutat. Ma uela sempre em deia aixó de: A València no vages que et posaran l'os, i sempre em quedava amb el dubte de quin os em posarien i perquè.

El trajecte amb el tren se’m feia entretingut escoltant les converses i mirant el paisatge. Mon pare mirava per les finestres els camps de tarongers i els comparava amb els nostres, que si produïen mes,que si les fulles estaven grogues,que si la taronja tota per collir...mentre, ma mare resseguia amb els ulls la seua mirada i assentia contínuament.

El tren avançava imponent per la ribera, deixàvem darrere els albercoquers ,ametlers i oliveres i el pla de Xàtiva amb la seua horta, per obrir-nos pas als extensíssims camps de tarongers, amb el cel blavíssim nomes trencat pel verd fosc de les palmeres solitàries i el fum de les fogueres de remulla.
Arribar a l'estació del nord era(i es)especial. Per mi sempre a sigut, desprès de la llotja de la seda, el millor monument arquitectònic de la capital.
Al baixar del tren el formiguer de persones era considerable: falleres i fallers, famílies senceres amb els cotxets dels xiquets, musics,turistes...i fora el sol radiant amb l'olor d’oli calent de les bunyoleres.

Desprès d'una passejada per algunes falles i esmorzar al baret de sempre, tocava esperar la mascletà. Mon pare intentava mirar d'on venia el vent per tal que no ens vinguera tot el fum a la cara i preníem possessió del nostre lloc(sempre a primera fila).L'espera era llarga i donava per a molt: menjar pipes de carabassa, mirar els monuments i edificis de la plaça de l'ajuntament...
En acabar la mascleta ens seiem a vore com els pirotècnics recollien, mentre pegàvem mossos a un entrepà casolà de tortilleta d’espàrrecs.

divendres, 11 de març de 2011

LA BOLSETA D'AIGUA CALENTA


Trona i rellampega. A l'eixir d'escola, la foscor ja ompli els bancals d'oliveres i la saraella es un pou fosc on nomes es distingeixen la remor de l'aigua i la blancoreta de la bromera salada per damunt les pedres. Els xiquets ixim pitant de l'escola com xicotetes espurnes en la llar de foc.

A casa la meua germana ja ma preparat el berenar, un tros de pa amb tonyineta i un raig d'oli, d'eixe finet,finet de les oliveres blanquetes del pla.(sempre demanava olivetes de pot pa acompanyar, però poques voltes me’n posava).
Cada dia, era agarrar el berenar i fugir corrent a buscar als meus amics: Rai i Joan em pillaven mes prop, junts anàvem a fer cabanyes als ametlers dels bancals erms que, desconcertats pel clima, començaven a florir.

Aquell dia la pluja ens va pillar per sorpresa en la placeta dels columpios, tota la vesprà havia estat amenaçant per la serra d'Engra amb aquells núvols grossos i negres. Tots tres vam fugir corrent, cadascú a sa casa.
Al arribar a casa mon pare, ma mare i la meua germana major encara no havien tornat de treballar. La meua germana Gràcia i jo ens vam posar a fer feina de l'escola, arraulits a l'estufa de llum (aquella de barretes que encara esta per ca ma mare)per que se’ns havia acabat la llenya i no podíem encendre el foc. Els trons i rellampecs cada vegada eren mes forts i l'aigua queia amb força.
Quan vaig sentir el pito de les set de ca cerdà vaig pensar:
- No faltava molt per estar tots a casa i fer el sopar i a mi encara em falta acabar matemàtiques...uf!

Mon pare va arribar amb un saquet de llenya i ens va encendre el foc. Mentre ma mare despellorfava unes carxofes per sopar.

Plof!de sobte,la llum se’n va anar. Ma mare va traure els trossets de ciri que ens havien sobrat de la processó de la pujà i els va encendre.

Aquella nit vam sopar amb llum de ciri, no vam vore la tele, vam jugar al parxís, al set i mig i al cinquet, entre el crepitar de la llenya i el soroll de les gotes de pluja picant en la teulada.

Al arribar al llit i posar-nos el pijama la geloreta ens aborronava l'esquena,però ma mare, tan mare com es, ens va posar una bolseta d'aigua calenta a cadascú entre la manteta i el llençol i ens va contar el conte de la raboseta i el compare llop.

diumenge, 6 de març de 2011

CEBA TENDRA

Feia fred. Molt de fred. Els matins que, mon pare i jo, anàvem a collir cebes eren gelats com la mare que ho va parir. Les ortigues verdíssimes i tendres a mes no poder, vorejaven els solcs i ens besaven amb la seua coentor a cada estira de ceba.

Vam plantar ceba uns quants anys, cansats de guardar llavor, sembrar-la i desprès tindre que birbar-la, directament compràvem el planter al tio Poquili, que el fa bo, i així ens estalviàvem feina.
Les plantàvem en els bancals del pla d’allà baix. La terra arenisca els donava una dolçor boníssima i es feien bones de menjar a mos rodó. També teníem uns quants cavallons de faveres.
Les veníem en la paraeta que teníem muntada a la porta de ca mon tio Paco, el de Benidorm. Ma mare era la venedora i la veritat, o el genero era bo o li se donava be vendre, per que a mig matí ja no quedava res.
Quan tornàvem cap a casa a esmorzar, la vella furgona estava perfumada de l'olor forta i calenta de la ceba, es un dels moments que mes recorde, l'olor a ceba tendra.
L'esmorzar era bo i contundent:un parell de xoriçets o una botifarra , un ou caigut en el mateix oliet i pa, molt de pa per a sucar. L'ensalada d'hivern amb ceba tendra, encisam i olives xafaes no faltava mai a taula.

divendres, 4 de març de 2011

LA FARCOL

L'hivern ens omplia de fum de llenya els carrers, al ixir de la fàbrica, el fred ens tallava en cada cantó. Arribar a ca ma mare després de treballar era una recompensa. Obrir la porta i olorar el sopar a mig fer...farcol, carxofes fregides o tortilleta de faves i alls tendres...mmm!Seure a vora l'estufa de llenya i conversar en mon pare lenta i placidament. Acaronar el gat amb les mans encara polsoses de la fàbrica...
Treballar en el poble em portava a sentir certes coses que ara he après a valorar, que ara passat els anys rememore constantment.

Hui he fet farcol ofegaeta com la fa ma mare, amb pebre roig. Necessitava tornar a sentir la recompensa de tornar a casa desprès de treballar, necessitava escoltar la veu de mon pare, i vore a ma mare fer el sopar d'esquena a nosaltres. Necessitava sentir que els Kilòmetres que ens separen, nomes son aixó, kilòmetres.

dissabte, 22 de gener de 2011

Vallada 1

Em trobe en el desert nuu de la llunyania
De tenir-te tant present cada dia,
De la por a pedre els detalls dels teus contorns,
De voler abraçar
Els teus silencis
Les teus penes…
De cercar-te pels carrers de la ciutat
i trobar-te amagada darrere del meu cor…

de saber que mai mes deixare de recordar-te
ni de dibuixar-te cada capvespre
ni de dissenyar els teus instants de pau
ni d’arranjar els nuvols ataronjats que s’apilen al teu cel…


En algun lloc lluny del meu poble.Setembre 2008

ESCRIURE I SER LLEGIT

El sol despunta per damunt de les teulades. Fa fred. Els vidres de les finestres s'han entelat. La gossa dorm baix els primers rajos de sol del matí. He posat musica, Jose Gonzalez. Encara em venen les melodies del concert d'anit : Pep botifarra i Miquel gil junts al palau cantant...Eres perdiueta eres perdiueta que piques i boles, eres mes bonica eres mes bonica que totes les dones!Eres perdiueta eres perdiueta que boles i piques, eres mes bonica que totes les xiques!i tota la gent de peu fent palmes i alguns enyorats i del terreno a mes no poder...rient i plorant alhora...un moment màgic, per recordar.
El soroll de la cafetera i la melodia de l'ordinador que fa al engegar-lo em trauen la perdiueta del cap.
He vist el correu, les noves entrades dels blocs dels que soc seguidor i el facebook.
M'he quedat parat al vore que la cambra de dalt, valladacity, menuda natura i el centre excursionista estàvem nominats als premis dels blocs de les comarques centrals del PV. No m'ho podia creure. La veritat es que m'ha alegrat el dia i aixó m'empeny a continuar amb mes il•lusió, amb mes entrades, amb mes de tot!
Aquest bloc va començar a la primavera de l'any passat, com un nexe d'unió amb la meua família i les meues arrels. Gràcies als lectors que llegiu els petits textos de la cambra de dalt. Gràcies al lector o lectora que m'ha proposat als premis, gràcies als que m'heu votat. Gràcies a les meues ueles de 96 i 95 anys que encara tenen corda per contar-me coses:EL RECONEIXEMENT ES PER A ELLES.

dijous, 6 de gener de 2011

POEMA DEL BREU ENYOR



Cada vegada que me'n vaig t'abrace fort i rius.

t'abrace fort cada vegada que m'en vaig i rius.

m'en vaig, rius i t'abrace fort, cada vegada.

cada vegada que rius i t'abrace fort, m'en vaig.

cada vegada que me'n vaig...