LA DE LA MORT

Amb uns llistons i unes pedres de riu vaig fent les casetes dels ninotets que guardem al bidó que hi ha al terrat.No m'agrada molt jugar a fer casetes, però hui no hi ha altra cosa a fer, mon pare treballa al matí i no podem anar al pla...

Toquen a la porta, i al obrir veig que es la filla de Maruja la gelà:

-Està ta mare?

-Si, ara la cride!- dins meu pense:loteria de naldal...segur!

Avise a ma mare, que està en el guisaor acabant de fer el dinar. Ma uela esta en la terrassa i no s'ha enterat que han tocat a la porta. Ella està entretinguda , fent colpets al bracet del silló amb el palmito, intentant fer ritmes i divagant pels records llunyans...Ma mare em diu que l'avise:

-Dis-li a la uela que ha vingut la de la mort.

-Queeee?

Atrafegada en el dinar em replica:

-Tu ves i dis-li-ho, que ella ja ho sap!

Camí de la terrassa, no mes faig que obrir els ulls i fer-me creus, pensant que ha vingut la mort a casa, a buscar a ma uela, ve a endur-se -la i... ningú fa res!!!

Mig tremolant i amb la por al cos, vaig fins on està ma uela i li done la mala noticia.

-Uela, la de la mort.

-Ai si!es veritat la de la mort, ja l'estava esperant.

Em somriu i fa un esforç per alçar-se. Amb el pas lent que la caracteritza, amb les cames arquejades, va fins la porta. Jo em quede plantat com un pi, blanc com la calç de la paret i amb la mirada mig plorosa, la veig ixir per darrere de la persiana...i pense que mai mes la vore!

Passen uns segons i escolte a ma uela que diu:

Ale! fins al mes que ve...si deu vol!

La veig tornar amb el mateix pas i amb la mirada posada a la costura del brial que li sobreïx per baix la falda. Al alçar la mirada i veurem allà, com un estaquirot, em somriu i jo nomes faig que abraçar-la, abraçar-la i abraçar-la, i pensar que ella es mes forta que la mort i que mai ningú podrà endur-se, del meu costat, eixos ullets brillants de llebre, ni eixe somriure fi com la flor de la taperera.

EL PINARET DE MÀXIM i EL PEBRÀS

A casa el pebràs era un sagrat i nomes calia sentir campanaes i anar serra amunt a buscar-los. Des de ben xicotet, i quan dic de ben xicotet vull dir que encara no anava anat, anat, ja em portaven a buscar pebrassos pel pla del campello, ma uela em portava en braços mentre buscava per la vora del camí. O siga, que anar al pebràs es una de les coses que mes m'agraden.

Hui he anat, com cada dia des de fa unes setmanes, ha plogut molt i ixen fins i tot per baix les pedres. Aprofite mentre trac al gos i busque per la serreta de darrere del cementeri i la veritat es que mai falla!

Aquest matí, passejant passejant per unes estepes, m'ha vingut al cap el Pinaret de Màxim. Abans que el foc segara els pins i les carrasques, el pinaret de màxim era un raconet frondós de pins joves,romers i estepes on tots els valladins anaven de passeig en pasqua, per tots sants, diumenges desprès de dinar...

Jo recorde, que quan era època de pebràs, anàvem desprès de dinar, abans d'entrar jo a l'escola i amb aquella cistelleta menuda, la de collir figues en estiu. Anàvem mitja horeta "a matar el cuc del pebràs" que deia ma mare.

Va haver un any, que de tants que em vam trobar, vam tindre que embrotar la cistella amb brots de romer...i al arribar al poble, feia un goig!Jo anava mes ample que llarg, Passejant-me pel veïnat, ensenyant la cistella pleneta d'aquells pebrassos tan acassolaets i tendres.

Els diumenges anàvem a passar tot el dia en la serra. Preparàvem la berena: tortilleta de creïlla, mullaor amb llomello i unes olivetes de sosa per picar. De postres, taronja, això sempre era igual: els postres taronja, aixina no calia esperar mes desprès de dinar, era agarrar la cistella posar-la al muscle, la falç al cinturó i a pelar la taronja anant, anant, serra amunt.

En fer-se fosc, i aguasilats del cansament, tornàvem al poble, campello avall. Al arribar, la casa s'omplia de serra: de fulles de coscolla i perfums de romer, timó i pebrella. Mentre buidàvem la cistella i començàvem a netejar-los amb un drap, anàvem recordant quin pebràs s'havia trobat cadascú i on l'havia trobat: baix una estepa, acarasolat entre unes pedres, a la voreta del camí...

Mentre fèiem la feina de netejar, no hi havia res millor per traure el cansament, que posar els peus a remull en una safeta plena d'aigua tèbia , sal i vinagre.

EL CARRER SANT RAMON i lA CASA RICO

CANÇÓ RECOMANADA PER LLEGIR EL TEXT:   Laura Marling – Night After Night


Camí de ca ma uelo, ja fa olor de llenya cremant i el carrer sant Ramon s’il·lumina per les faroles antigues de llanda. Des de la punta de Santa Teresa , ve, a peu, algun home ple de gelor, enrotllat amb un jaquetó de pana vella. Porta a les mans, un manoll de penques desfullades i el povalet d'aviar els gossos. El reixiu cau damunt dels cotxes i deixa lluents els portalets de les cases. 

Anar a peu pel poble, diumenge de desembre a poqueta nit, m’agrada. I m’agrada mes allò que mon pare m'explica. Al girar el cantó que fa la Casa de la Por amb el carrer sant Bertomeu, s'obri recte, davant nostre, el carrer Sant Ramon. Una sèrie de cases antigues amb finestres ovalades a les cambres i finestres altes i enreixades. A banda i banda persianes caigudes. El record que a mon pare li ve es la solta del bou en festes, quan eixia de l'altra punta del carrer i els joves mes atrevits corrien davant i els mes poregosos, atapeïen les reixes uns damunt d’altres.

El passeig ens fa parar davant del retaule del sant, que hi ha en la façana d'una casa gran (ara no se si ací estava l'antiga almàssera o era al costat) ell m'explica que el fanalet elèctric que ara l’il·lumina, abans era un ciri i que el baixaven amb un mecanisme de curiola. Encara es pot vore la porteta de fusta per on es desafluixava la corda per baixar el fanal.

Al arribar al cantó del carrer la sopa, on viuen ma uelo i ma uela, ens sorprèn una casa gran, majestuosa. Es la casa de Rico. Ens trobem a la senyoreta anant, amb pas lent cap a casa i ens saluda amb un castellà elegant "Que tengan buenas noches".Mon pare, nomes m'explica, que aquella casa es molt gran i que te molta història.

Jo la recorde, oberta nomes el dia de la pujà del cristo, quan la senyoreta i els seus fills l'obrin i s’asseuen amb aquells sillons de fusta noble, en aquella entrada plena de prestatges amb llibres. De xicotet, la curiositat i la por, em podia i el meu cervell anava imaginant, imaginant...i veia la casa com si fora una caixeta de secrets que nomes s'obria a l'estiu, a males penes una miqueta, per mantenir els secrets ben lligats i ocults, en les ments de tots els xiquets, que com jo, s'imaginaven que aquella casa fosca estava plena de contes i històries màgiques.