Com una estora blanca, de les solaes de flor d'olivera s'escampen pels teus bancals, els dies van plens d'aquesta primavera tan descompensada que estem vivint. La foto de WhatsApp que ma mare m'envia ho corrobora.
Per què a la ciutat ningú s'ha parat a pensar en les flors?
Davant de casa tinguem la riera. La riera és com un barranc ample de sorra de platja que s'endinsa en aquestes muntanyes fosques, plenes d'alzines sureres i roures. Caminar pel bell mig d'aquest barranc m'ajuda a apropar-me a tu, a retrobar-te. Hui he anat amb els xiquets buscant les flors de la teua primavera... corretjoles, conillets, colitxos, herba de paret i les fantàstiques herbes bleneres que floreixen per tot arreu... els canyars plens de llances que travessen el cel, ens fan de laberint.
Tornant cap a casa, amb una canya com a bandera, hem trobat una ginesta florida i amb la mà esquerra hem fet nusos imparells per provar de desfer amb la màgia, aquest canvi climàtic que ens destarota.
