diumenge, 21 de novembre del 2010

ELS CALAIXOS DE L'APARADOR


M’agradava anar a ca ma uela Ramoneta. Sempre anàvem diumenges a poqueta nit, desprès d'haver passat tot el dia en el Pla. Els diumenges d'hivern sempre li portàvem un saquet de llenya i alguna cistelleta amb alguna hortalissa: faves, cebes tendres o penques per a l’arròs caldos que tant agradava a ma uelo.
Aquella casa no tenia timbre, calia tocar amb el puny un parell de voltes i ja venia ma uela, eixugant-se les mans amb el davantal, a obrir la porta.
La casa era fosca, com la majoria de cases antigues amb una entrada ampla, amb cadires d'escai, plantes verdes de fulla gran i quadres d'estampes valencianes. A l'esquerra estava l'habitació i mes endins la saleta amb la llar, la taula redoneta en el braser baix i un aparador amb espill. Hi havia una escala que pujava dalt, a la cambra i una porteta que donava al corralet i al lavabo. La cuina estava baix l'escala i era estreta, estreta.

Ma uelo Vicent, sempre estava segut en aquell sillonet de canya mirant la tele, sempre pel•lícules de l'oest. Temps enrere havia sigut un gran lector de novel•les de l'oest, però el cine i la televisió l'havien apartat dels llibres.
Ma uela era i es una gran cuinera, especialista en gaspatxos i ametletes fregides, ningú les fa millor que ella. Sempre que anava m'oferia sopar i em feia una tortilleta de creïlles en un panet d'aigua que estava....mmmmm!Desprès mentre mon pare i ma mare xarraven amb ells jo aprofitava per repassar les fotos que ma uela tenia posades baix del vidre de l'aparador. Fotos de comunions de cosins, nebots...una retafila de imatges de la familia. Aquell aparador era de fusta marró i tenia una porteta a cada costat i cinc calaixos al centre amb anelles daurades per obrir-los. Ma uela sempre comprava un paquet de gusanitos de ca Gavino i el guardava en l’últim calaix per aixó era el meu preferit.
Ma uelo Vicent, portava ulleres grosses de pasta i fumava celtas. Li agradava apurar el cigarret i tirava la cendra en un cendrer que s’obria i es tancava.
Religiosament, cada setmana, ma uela li comprava una revisteta la teleprogramas on anunciaven la programació televisiva. A mi m'encantava fer la sopa de lletres que hi havia al final, el problema era que no hi havien bolis a ca ma uela i sempre ho tenia que fer amb un llapis roig de fuster...ara ho enyore i ho recorde com si fora una foto engroguida baix el vidre de la meua memòria o com una novel·la de l'oest guardada a l'ultim calaix de la meua vida.

divendres, 19 de novembre del 2010

REMOR D'ESTIU

Creixen llunes grogues i el setembre m’embolcalla en la seua brisa vespertina.
Els núvols han deixat que el sol marxe a un altre paradís mes precís i estèril
ací ens han deixat nomes remor d’ocells migratoris i camps dispostos per la sembra.

Terallines de vímet pels ulls i arena fina als peus. El mes ens cau damunt amb els matins descol•locats de llum i hores.

Ens pengen fotos de carrers encesos de ponent i de cadiretes de boga noctàmbules en les portes.
Ens pengen i es despengen drings de llum baix de l’aigua de la basa i pits i besos i esquenes nues.

Ens pengen dies llargs i nits curtes.

Ens pengen i ens despengen sense dir-ho a ningú.

dimarts, 2 de novembre del 2010

Vimetisme



Creuràs que he perdut el rerefons de la matinada, però ara cauen trossos de cel a dins de casa i venen veus del carrer que em desfan la son.

Creuràs que me'n aniré sense dir-te quins solcs llauraré mentre m’allunye i quants capvespres t’he estimat ofegat en tristors d’amors humans.

Creuràs que no conte les passes que faig cada cop,al anar-me’n, per desprès saber xafar una altre cop, les petjades que em porten vers tu!

En algun lloc lluny del meu poble.Hivern de 2008.

dilluns, 1 de novembre del 2010

LA MAGRANA


Ma mare la preparava, una vegada havia acabat la feina, mentre s'acabava de coure el bollit. Les seues mans, mans de cistellera,desgranant la magrana, les tinc presents sempre que en veig una. Les mans fortes i àgils com les de la majoria de les dones valladines.
La meua germana major també treballava en casa, com ma mare, fent cadires, sillonets i demes peces de medula. Les vesprades d'hivern les passava amb elles llegint en veu alta novel•les. Cada dia fèiem un capítol, de vegades mes, perquè no suportàvem l'espera.
Recorde, sobretot, les olors i l’escenografia que ens envoltava: L'aigua de la basseta d'amerar el vímet, la medula, la reixeta...amb aquella olor forta que abans no suportava i ara em transporta a tants moments. Ma mare seguda a la cadireta de boga baixeta per facilitar la feina, aquell poval ple d'aigua amb una esponja per amerar el teixit,la manta de plàstic enrotllant la medula per mantenir-la humida i flexible, el martell i el punxó per adreçar les paraes,la caixeta amb tatxetes i un iman de nevera per tenir-les ben controlades.
L'estufeta de llenya i l'olor del vímet cremant, el calendari que ens van regalar al forn, la radio velleta i polsosa sonant, garbes de material, cadires acabades i sense acabar apilades, el gatet rondinant dins d'un cabasset d'espart...