dijous, 5 de març de 2015

LA UELA TÉ MANS DE CISTELLERA


L'aigua xoca fort contra el cul del poval i el soroll s'enfuig des del terrat fins la finestra de la meua habitació. Des del llit, mig endormiscat, pense que ma mare esta rentant roba, o amerant la medula per començar la faena, abans no ens alcem. Escolte els estornells que canten i me'ls imagine damunt l'antena de TV que hi ha dalt de ca ma tia Carmen. Veig, sense vore, que hui fa nugol i i tot el cel es gris plata i travessa la vall fins mes enllà de la serra d'engra.
Escolte els passos de ma mare que venen a bon ritme direcció a la meua habitació, jo tanque els ulls i hem faig el dormit:

-Vicen, alçat.ja es hora-diu amb una veu suau.

Passen uns segons de silenci, però note encara la seua presencia, però ara mes aprop:

-Vicen, alçat que faràs tard a escola.

Inmediatament obric els ulls, mentre ella em passa la ma freda de l'aigua, per la galta. Lentament m'arriba l'olor de la medula amerada i sent com la palma de la ma rugosa i aspra, obri el cobertor del llit.

-va alçat, que tens el got de llet en la taula.

I es que ma mare sempre ha treballat amb les mans i el pas dels anys ha fet que les seues mans siguen, per a mi, no nomes un record, mes que això, una signe d'esforç i de treball.Cal posar en valor,  les nostres mares cistelleres ( rollaores, teixidores dis-li com vulgues) que treballaven en casa fins a quines hores, fent faena per poder portar un plat calent a taula. Hem de recordar-ho i explicar-ho als que venen i vindran, per que no es quede en l'oblit.

I es que no canvie per res del mon, les mans de ma mare. No te les mans fines, ni perfumades, però si que tenen delicadesa en el tacte, parsimònia amb els gestos, força en les abraçades, destresa en els quefers,.. i se que sempre podré dir-li a l'Elna amb orgull: la uela te mans de cistellera.

dilluns, 10 de novembre de 2014

El mar de hui

suau.
tou.
llis.
pur.
blau.
pla.
Així es el mar de hui.Com un camp verge sembrat de liles. Com un nuvol inmens que dorm a la terra. com un llençol de seda acaronat per la brisa.

dilluns, 8 d’abril de 2013

SANT VICENT


Des del fons de l'abisme de les serres, els núvols llisos i grisos, s’allargassen mes enllà de la mar. Van tan lluny com els meus pensaments i les oronetes, que acaben d'arribar al niu de la cambra, m'han portat a casa el reflex de la meua Vallada.
La primavera a esclatat: els rosers despunten i els geranis comencen a florir amb força. Les glicines deixen caure, sobre el mur del jardí, pomells de xicotets capolls que a l'estiu floriran i damunt de la bassa del llavador la heura es fa ama i senyora. La pebrella i el timonet que va trasplantar mon pare, creix baix l'ombra de les falgueres, entre tulipes i liliums.

Ara  a vallada, tocaran les campanes i els carrers estaran plens de fulles d'heura , timó i romer, les vores de les cases on hi ha malalts estaran envoltades de plantes de fulla ampla i cobrellits als balcons...la processó de combregar de malalts, la coneguda com de Sant Vicent estarà  punt de començar.
I de totes les cases ixiran els homes ben mudats amb ciris grans i nous. Les generacions es barrejaran: uelos, pares i fills i desprès aniran a esmorzar i ompliran els bars de festa.
Al carrer la banda de musica es passejarà per les cases dels Vicents i picotejaran alguna pasteta i algun que altre gotet de mistela, entre tocaeta i tocaeta...

Vindrà el dinar en casa d'algun Vicent i la sobretaula s'estirarà com la vesprada...

I en tornar a casa,cansats de tanta pascua i tanta tarara, els trossos de mona sense caramull ja estaran durs i nomes valdran per a sucar en la llet de l'endemà.






divendres, 5 d’abril de 2013

ELS TEUS PEUS SOBRE EL CEL


Quan els núvols cauen i tot es giravolta, la mar, la terra i els teus peus sobre el cel...

Quan trenquem branques amb els genolls i mengem maduixes sense rentar...

Quan pixem damunt la pinassa del sotabosc i quan s’ enganxa la sal de la platja als teus mugrons...

Quan correm pels carrerons de la ma amb els ulls tancats i ens lliguem amb els cordons policials…

Quan tot va contra nosaltres, nosaltres anem contra tot: lliures, junts i rebels.

diumenge, 11 de novembre de 2012

RESET



Amb aquest video, torne, torne a escriure.Després d'un temps submergit en la calma morta de les hores...
Mireu el video i gaudiu, com jo he fet, de les petites coses que ens envolten.

dilluns, 27 d’agost de 2012

TU I ELS TEUS


M'has portat de la mà pels camins vora la mar, per les vinyes plenes de maduixes
 mentre
per les feixes del meu cor,  plastificat d'hiveracles, passegen Coromines i Perejaume.
M'has fet volar, amb els peus a terra, des de Sant Pau, al cel i mes enllà.
Tu i els teus, heu portat el sol al pati de casa, quan plovia.
Heu brindat amb amb mi a la punta i a tocar ferro, han vingut tots els perqués que anava buscant.
Vosaltres heu portat brins de sal a la ferida, per despertar-me i noves dances al meu esperit per guarir-me.
Vosaltres, que sense saber-ho, heu fet un cistell amb canyes de la riera, per guardar records i 
heu lligat fort,el meu veler, a al platja de les barques. .

Vosaltres, que porteu la força dels garrofers al cor, l'olor de l'espigol i sal al cos, el reflex del mar als ulls i a les mans, el tó granitic del sauló en la llengua i el parlar...
A vosaltres, amics, que sou de Sant Pol, Sant Pol de Mar.


divendres, 29 de juny de 2012

BLAVET


Ma uela sempre emblanquinava la frontera i el corral ara, a l'estiu, per tindre-ho tot net i lluidor per a festes.Encara hi ha gent que emblanquina en calç i en pinzells grossos de palma, aquells que de xicotet em recordaven a la torxa de l'escultura de la llibertat.
Fa alguns anys, emblanquinar era tot un ritual i de vegades, per desgracia, s'havia de fer abans de l'estiu, quan algun familiar faltava i calia repintar de calç l'habitació, per netejar i purificar. Pintar les fronteres, a l'estiu, era una altra cosa. Era llavar la cara a les cases dels pobres i  donar la benvinguda al bon temps, al temps de renaixer i creixer, al temps del foc i la calor.

A mi m'encatava mirar com desfeia la calç amb l'aigua. Els majors ens deien: "no s'arrimeu al poval de la calç que crema!" i com totes les coses que ens prohibien, els xiquets, buscant els riscos de les coses desconegudes i perilloses, romaniem seguts a una distacia prudent, pero amb els ulls fixats a l'espectacle de vore bollir els tarrosos de calç en aigua.

En refredar-se la barreja d'aigua i calç, ja teniem la pintura quallada, i per donar-li mes vida al blanc pur, empraven el blavet:Un concentrat industrial de pintura de color blau.
A l'hora de pintar, el blanc cobria un any mes el blanc vell i tot era com una llum nova del color de la saba de la figuera.I en acabant, s'afegia mes blavet a la pintura fins quedar blau cel i amb aquesta pintura es pintaven els marcs de les finestres.
Sempre havia pensat i preguntat, per que blau i no roig, o verd, o groc...i ningú em donava una resposta.

Fa unes setmanes, entestat en saber mes dels mites i tradicions paganes,obstinat com estic aquests mesos amb la mitologia valenciana, en busca de respostes, vaig fer camí a alguns paratges i masos catalans on les bruixes i bruixots feien de les seues. I allí va ser on vaig trobar vaig trobar resposta.
Resulta que el blau es l'únic color que espanta les bruixes i els mals esperits, i per això la gent d'abans, aferrissada a la creença de les bruixes, els mals d'ull, les malediccions...va començar a pintar els llindars de portes i finestres de blau, per aconseguir així, la protecció contra les desventures.


Hauriem de ser capaços, no nomes de recordar, sino de mantindre viva , d'alguna manera, esta tradició tan nostra.Potser, el blavet, es mes important del que pensem, i es la tradició mes xicoteta que tinguem, però no per això deixa de ser important, ans al contrari, ho es mes.