Des del fons de l'abisme de les
serres, els núvols llisos i grisos, s’allargassen mes enllà de la mar. Van tan
lluny com els meus pensaments i les oronetes, que acaben d'arribar al niu de la
cambra, m'han portat a casa el reflex de la meua Vallada.
La primavera a esclatat: els rosers despunten i els geranis comencen a
florir amb força. Les glicines deixen caure, sobre el mur del jardí, pomells de
xicotets capolls que a l'estiu floriran i damunt de la bassa del llavador la
heura es fa ama i senyora. La pebrella i el timonet que va trasplantar mon
pare, creix baix l'ombra de les falgueres, entre tulipes i liliums.
Ara a vallada, tocaran les campanes i els carrers estaran plens de
fulles d'heura , timó i romer, les vores de les cases on hi ha malalts estaran
envoltades de plantes de fulla ampla i cobrellits als balcons...la processó de
combregar de malalts, la coneguda com de Sant Vicent estarà punt de
començar.
I de totes les cases ixiran els homes ben mudats amb ciris grans i nous. Les
generacions es barrejaran: uelos, pares i fills i desprès aniran a esmorzar i
ompliran els bars de festa.
Al carrer la banda de musica es passejarà per les cases dels Vicents i picotejaran
alguna pasteta i algun que altre gotet de mistela, entre tocaeta i tocaeta...
Vindrà el dinar en casa d'algun Vicent i la sobretaula s'estirarà com la
vesprada...
I en tornar a casa,cansats de tanta pascua i tanta tarara, els trossos de
mona sense caramull ja estaran durs i nomes valdran per a sucar en la llet de
l'endemà.
M'agrada, m'agrada, m'agrada!!!
ResponEliminaM'agrada tant com dibuixes la vida i els records!