diumenge, 30 d’octubre del 2011

ALS AMICS, DES DE SANT POL

Torne de treballar camí de casa. La C32 es una serp que talla el maresme pel mig i jo i el cansament seguim, abatuts,  el seu llom. La radio  s'ha desintonitzat  i sona, sorprenentment, Unicornio de Silvio Rodriguez. Puge el volum i baixe les finestres: olor a sal i perfums de saó... Em venen tantes coses al cap!

Ara que el sol s'enfonsa darrere Collserola i cau el dia entre pins i piteres, entre muntanyes de sauló desconegudes.
Ara que la vall de Golinons es fosca i les ones trenquen amb força, en la platja de can Villar...
Ara que imagine la lluna, pentinat el nostre tossal i les copes de vi lluint vora algun foc...
Ara que la tardor es mes que una estació per desfullar l'anima i trobar allò que vam deixar en el calaix... 
Ara, amics, que em venen tantes ganes de retrobar-me amb vosaltres, mentre travesse la riera de sant Pol, cantant a tota veu amb el Silvio Rodriguez.

divendres, 21 d’octubre del 2011

MES ENLLÀ DEL SEU PAISATGE


Amb aquell posat de pastor, amb ulleres de sol i boina, el tio Manolo el coixo, el del corral del rei, espera a l'hora de dinar, segut en aquell sillonet de canya. El seu gosset i el seu garrot, fidels, l'acompanyen. Els cotxes passen pel seu davant i alguna dona que puja a comprar al mercat el saluda i comenta l'estat de l'oratge. Els últims rajos de l'estiu venen a buscar-lo, mentre ell repassa amb la ment cada tram del terme del poble i imagina com era i com serà ara. 
Havia sigut pastor. I com tot bon pastor, coneix les serres, les valls i les pedres, les coves, els rius i barrancs,les fonts i les clotxes i tots i cadascun dels noms que tenien. Sap, histories de roders i de tempestes. Sap tot el que cal saber dels camps i de la gent de les heretats. Però ara, que amb l'edat la vista li ha minvat, li es imprescindible imaginar totes aquelles serres i valls que havia resseguit, de jove, amb el caminar lent dels pastors.
A la vesprada, quan comença a caure la nit per tarrassos, i la gent torna cansada de les fabriques, algun net va a raonar amb ell i sempre te a ma una frase feta o dita per reforçar el seu argument. Alguna vesprada, he estat amb el meu amic Francesc , que es net seu, escoltant aquelles histories i successos, aquells que no estan en cap llibre, però que ell te viu en el record i m'han encisa't com quan de xiquet, ma mare em contava el conte del mig pollet. Una vegada, conversant, em va dir: no has de negar-li mai a ningú,siga quina siga la seua condició, ni un tros de pa i ni un cigarret.Mai ho he oblidat i seguisc la recomanació fil per randa.

La setmana passada, mentre  les oronetes, de la cambra de sa casa, s'ajunten per emigrar, ell va fer les maletes i va marxar amb elles. Se’n va anar de vacances, mes enllà de les llomes, mes enllà de les serres, mes enllà dels rius i els barrancs. Se'n va anar mes enllà del seu paisatge, deixant-nos un grapat de records i histories memorables, per als que vindran desprès.



Al tio Manolo el coixo, el del corral del rei i a tota la seua família, en especial al meu amic Francesc, per fer de transmissor de sa uelo i per saber apreciar, com ningú,  la grandesa de les seues paraules.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

EL DOT i LA BOSSETA DE PA



Quan de xiquets ens posàvem molt malalts ma mare i mon pare ens convidaven a anar al seu llit, al recer del seu caliu. Anar allí i tombar-se era descobrir molts secrets, que innocentment imaginàvem, però que desconeixíem. Des del llit es podia veure el carrer i la gent que passava, el mirall gran i el tocador amb aquelles caixetes tan lluentes, que nomes s'obrien en dies de festa, i on dormien aquelles humils joies que lluïa ma mare. L'armari de fusta folrat per dins d'un vellut roig, dos sillonets baixets amb ralletes molt primes i un bagul, que ma mare li deia mundo, folrat d'escai amb una sirena dibuixada, que em transportaven als contes que jo m'imaginava i em creava nomes per a mi,cada nit abans d'anar a dormir.
Van passar els anys, i al fer-nos grans, els contes que cada nit imaginava es van esvair lentament, emboirats per la fredor de la realitat. I la sirena que dormia immòbil en aquell bagul que es deia mundo, va anar difuminant-se en l'oblit, fins que un dia ma mare ens va cridar a les meues germanes i a mi i ens va fer seure, com quan érem xicotets, al seu llit.

Al acostar-se ma mare al bagul per obrir-lo, em va parèixer vore, que la sirena m'aclucava l'ull i em vaig desconcertar i la meua ment va tornar, desprès de molts anys, al mar sense aigua d'aquella sirena i  als castells amb armaris de fusta i vellut roig i als trons reials baixets de tela amb ralletes...
No sabíem que hi havia dins d'aquell bagul, era un secret que mai ens havíem plantejat descobrir d'amagadetes, però ara ens pujaven per l'estomac, les ganes per descobrir-lo...al obrir-se, vam vore que allà dins no hi havia cap tresor, ni cap mon desconegut, ni cap llop marí, ni cap home del sac, ni aquell monstre de la foscor que mai vaig vore, però que em feia tanta por...allà es guardaven tots els llençols, mantes, tovalloles i demes roba de la llar, que hauríem d'heretar el dia que ens n'anàrem de casa. O siga, el dot.
Era espectacular en quina paciència i dedicació ma mare ens havia recollit tot alló, any rere any, des de que érem xicotets.
Vam fer tres muntonets damunt del llit, un per cadascú. A mi no em feia molta gràcia alló de la roba de la llar, però veia que aquell dia era important per ma mare i vaig romandre assegut per respecte i, també, com no, pendent de la part que tenia que heretar.
Vaig anar vegent que els muntons de roba de les meues germanes creixien: que si un llençol amb les inicials, que si una tovallola amb puntilla de punt de ganxo, que si ara uns torcamansos, que si una manteta de Bocairent per cobrir els llits...i jo nomes una insignificant bolseta de pa feta de llana blanca i blava i una caixeta de mocadors de tela...vaig pensar:"açò quina broma es?"
Va passar una estona, mentre la meua cara de xiquet resignat anava empitjorant. Una vegada buit el bagul, el resultat total del meu dot era:La bolseta de pa, els mocadors de tela, uns quants llençols blancs de fil, un joc de camisetes pelfaes i sis calçotets de cotó.
Al vorem la cara, ma mare, ens va explicar, que el dot era antigament allò que aportaven les dones al casament, que era gairebé tot el que es necessitava en una casa, des dels plats i gots, fins la roba de la llar i la de vestir-se la pròpia dona.
La meua pregunta va ser:
-I els homes no tenien dot?
Em va dir, que els homes nomes portaven la seua roba (camises i calçotets principalment) i que també pagaven el convit del casament. Però que això ja no es feia, i que ella nomes volia donar-nos coses que ens feren servei el dia de demà.
Mentre retornàvem tot allò al bagul, ma mare anava narrant la història de cada peça. Vaig descobrir, que les bossetes del pa les havia fet la meua besàvia i que en havia fet una a cada net.
Han passat els anys i del dot que un dia em va retornar els somnis d'una sirena sense mar i dels castells plens d'armaris de fusta i vellut roig, hui em queda el record enyorat i la bolseta de pa blanca i blava, que cada matí m'acompanya a comprar pa al forn dels Grimal.