Quan de xiquets ens posàvem molt malalts ma mare i mon pare ens convidaven a anar al seu llit, al recer del seu caliu. Anar allí i tombar-se era descobrir molts secrets, que innocentment imaginàvem, però que desconeixíem. Des del llit es podia veure el carrer i la gent que passava, el mirall gran i el tocador amb aquelles caixetes tan lluentes, que nomes s'obrien en dies de festa, i on dormien aquelles humils joies que lluïa ma mare. L'armari de fusta folrat per dins d'un vellut roig, dos sillonets baixets amb ralletes molt primes i un bagul, que ma mare li deia mundo, folrat d'escai amb una sirena dibuixada, que em transportaven als contes que jo m'imaginava i em creava nomes per a mi,cada nit abans d'anar a dormir.
Van passar els anys, i al fer-nos grans, els contes que cada nit imaginava es van esvair lentament, emboirats per la fredor de la realitat. I la sirena que dormia immòbil en aquell bagul que es deia mundo, va anar difuminant-se en l'oblit, fins que un dia ma mare ens va cridar a les meues germanes i a mi i ens va fer seure, com quan érem xicotets, al seu llit.
Al acostar-se ma mare al bagul per obrir-lo, em va parèixer vore, que la sirena m'aclucava l'ull i em vaig desconcertar i la meua ment va tornar, desprès de molts anys, al mar sense aigua d'aquella sirena i als castells amb armaris de fusta i vellut roig i als trons reials baixets de tela amb ralletes...
No sabíem que hi havia dins d'aquell bagul, era un secret que mai ens havíem plantejat descobrir d'amagadetes, però ara ens pujaven per l'estomac, les ganes per descobrir-lo...al obrir-se, vam vore que allà dins no hi havia cap tresor, ni cap mon desconegut, ni cap llop marí, ni cap home del sac, ni aquell monstre de la foscor que mai vaig vore, però que em feia tanta por...allà es guardaven tots els llençols, mantes, tovalloles i demes roba de la llar, que hauríem d'heretar el dia que ens n'anàrem de casa. O siga, el dot.
Era espectacular en quina paciència i dedicació ma mare ens havia recollit tot alló, any rere any, des de que érem xicotets.
Vam fer tres muntonets damunt del llit, un per cadascú. A mi no em feia molta gràcia alló de la roba de la llar, però veia que aquell dia era important per ma mare i vaig romandre assegut per respecte i, també, com no, pendent de la part que tenia que heretar.
Vaig anar vegent que els muntons de roba de les meues germanes creixien: que si un llençol amb les inicials, que si una tovallola amb puntilla de punt de ganxo, que si ara uns torcamansos, que si una manteta de Bocairent per cobrir els llits...i jo nomes una insignificant bolseta de pa feta de llana blanca i blava i una caixeta de mocadors de tela...vaig pensar:"açò quina broma es?"
Va passar una estona, mentre la meua cara de xiquet resignat anava empitjorant. Una vegada buit el bagul, el resultat total del meu dot era:La bolseta de pa, els mocadors de tela, uns quants llençols blancs de fil, un joc de camisetes pelfaes i sis calçotets de cotó.
Al vorem la cara, ma mare, ens va explicar, que el dot era antigament allò que aportaven les dones al casament, que era gairebé tot el que es necessitava en una casa, des dels plats i gots, fins la roba de la llar i la de vestir-se la pròpia dona.
La meua pregunta va ser:
-I els homes no tenien dot?
Em va dir, que els homes nomes portaven la seua roba (camises i calçotets principalment) i que també pagaven el convit del casament. Però que això ja no es feia, i que ella nomes volia donar-nos coses que ens feren servei el dia de demà.
Mentre retornàvem tot allò al bagul, ma mare anava narrant la història de cada peça. Vaig descobrir, que les bossetes del pa les havia fet la meua besàvia i que en havia fet una a cada net.
Han passat els anys i del dot que un dia em va retornar els somnis d'una sirena sense mar i dels castells plens d'armaris de fusta i vellut roig, hui em queda el record enyorat i la bolseta de pa blanca i blava, que cada matí m'acompanya a comprar pa al forn dels Grimal.
