dimecres, 26 de maig de 2010

L'empeltaor de Villena


Encara te la rojor dels mosoverets dels anys 50, eixos xiquets que corrien lliures i espavilats pels bancals d'oliveres,ametlers i vinya, mentre l’hivern omplia de neu les planures del Vinalopó. Sempre et mira amb ulls melosos i afables. Amb els gestos suaus i entenedors et convida a conversar i a intentar, desgranar amb les paraules, el bell misteri que l'envolta.
El diumenge va vindre al pla. La veritat es que tenia ganes de vore-lo. Son d'aquelles persones que veus poc i t'omplin molt. Ens varem saludar efusivament i sense esperar mes,va traure una navaixeta, es va posar un barret de pescador i es va encaminar al bancal.
Mentre s'allunyava, els que estàvem en el rotgle asseguts a la fresca, repreníem la conversa i picotejàvem uns cacaus en corfa.
Va començar a ploure. Ell va tornar, amb pas lent, la pluja no li feia cap de mal, ans al contrari, li agradava.Va seure en la balanci de reixeta i ens va dir mentre tancava la navaixa:
-Pareix que els empelts s'han agarrat. Esta setmana ja podreu traure el cordell-
Ma mare li ho va agrair i va lloar la feina que havia fet desinteressadament.

Tots van continuar la tertúlia menys ell, que em va mirar i em va fer una pregunta:
-vols que t'ensenye a empeltar?es molt fàcil?-
Anava a respondre, quan ell ja venia amb una branqueta tendra i la navaixeta oberta, dispost a ensenyar-me aquella bella lliçó que l'home i la natura havien dut a terme durant milers d'anys.

Varem parlar de quins arbres es podien empeltar, de quina era la forma del tall que s'havia de fer en la pell,de quina lluna era la mes adequada per fer-ho i de mil i una situacions que es podien donar durant el procés.
Em va agradar conversar amb ell i adonar-me de les ganes que te de transmetre la saviesa popular que ha après durant els anys.

Però el que mes m'agrada es saber que encara hi han coses per aprendre que no estan en cap llibre.


Dedicat a mon tio Manolo. Pels xicotets moments de conversa dels que tant he après

dijous, 20 de maig de 2010

La sal de la infància


Corríem pels marges, plens de corretjoles, malves, llepasses, verdolagues i roselles de mil colors. Ens deixàvem esgolar pel broseral tendríssim i humit, fins tocar de peus en el riuet de sal. Era el lloc de joc on ens submergíem molts xiquets del poble.
Arribava la tardor i amb les primeres pluges corríem a jugar amb l'aigua,fer barquetes i buscar xicotets minerals rogencs i pedres de sal. Era tan divertit tantejar l'aigua anant de pedra en pedra i pujar i baixar riu amunt i riu avall.

Ens amagàvem en els vells camions de la cooperativa, pujàvem a les oliveres que vorejaven el riuet, ens engronsàvem amb les vares llargues dels joves plataners, ens construíem refugis amb les deixalles que la gent llançava...ens banyàvem i ens eixugàvem en la foguera de la fusteria...miràvem com els xicons mes majors, volaven per les muntanyetes, amb les seues bicicletes...corríem a casa en sentir el pito de les 19:00 de la fabrica de Cerdà, amb els peus plens de salnitre.

Érem lliures, simplement lliures. No calia mes.

dissabte, 15 de maig de 2010

La figuera de pala


De xicotets,si tinguem germans,sempre hi ha una miqueta de "cels" pel mig. Sempre s'ha dit que el xicotet es el mes mimat i que te mes privilegis que el major. Els pares i mares tenen que lluitar contra estes reaccions naturals dels seus fills i intentar reconduir les diferents situacions cap a bon port. Hui en dia, hi han fins i tot, llibres d'autoaprenentage per als pares, que no saben com actuar en situacions de "cels"...no faré cap comentari.

A casa vivíem mon pare, ma mare, les meues germanes i jo, que era el xicotet(segons la normativa social:el mimat).
Ningú mai m'havia sorprès tant, com aquell dia que mon pare, va entrar a casa en un tros de figuera de pala, i la va penjar en el marc de la porta del menjador. Me’l vaig quedar mirant extranyat i abans que li preguntara res, em va mirar i amb cara de complicitat em va insinuar silenci.
Van passar els dies, les setmanes i ningú va dir res del tros de figuera de pala. Ningu l'havia vist? perquè servia allò penjat a una porta?Un bon dia va desaparèixer i no es va saber mes.

Passats els anys, mon pare, ens va explicar que allò ho havia penjat perquè les meues germanes tenien cels entre elles i per desfer aquesta situació calia que la persona que tenia "cels", passara per baix d'una porta amb un tros de figuera de pala.
Tots vam esclatar a riure, però ell va insistir:la solució li havia donat resultat!

La botija

Posted by Picasa


Penjant de la paret amb una corda d'espart que el temps i el pas de les mans ha ennegrit, la botija:tot un símbol dels llauradors valencians. Una definició de la botija, seria:femella del botijo.Recipient per contenir líquids(principalment aigua)amb forma de mitja esfera, amb dues anses als costats, una entrada ampla per al líquid a la part de dalt i un orifici mes xicotet i empinat per beure.

Tinc guardat el bell record de la caseta del pla d’allà baix(es la forma que tinguem de diferenciar una caseta de l'altra)allí anàvem menys voltes, perquè el bancal, desprès de molts anys donant collites l’havíem deixat de treballar i estava erm. Anàvem sobretot en estiu, de bon mati, a collir figues. Abans que anaren els pardals i els pardalots espavilats. També anàvem en hivern a collir taronges imperials i llimes.
Teníem una clau gran i antiga que obria la porta. A mi m'agradava l'olor a tancat que feia la caseta. M'entretenia vegent tots els objectes que es mantenien intactes pel pas del temps. Hi havien tres que m'encisaven pel seu misticisme:una forca que li faltava una punta, una granera de bruc i una botija que li faltava una ansa.
M'auela tenia la botija com un dels objectes que la lligaven a ma uelo, i sempre em deia:esta botija era de ta uelo, i passava un xicotet silenci enyorador.
L’omplíem d'aigua de la cisterna i deixàvem que tocara el cul en l'aigua, penjada de la corda d'espart...que fresqueta!per mi era la millor aigua del món.

dijous, 13 de maig de 2010

Els nugols


Trona i rellampega. Justament a començat a ploure ara, quan tots els xiquets ixen de l'escola i les mares i pares van a buscar-los. Des del balco de casa mire la processo de paraigües i cotxes. Per damunt les teulades, florides de raïm de pastor, veig la negror dels nugols que arriben des de les cinc sènies.
Ara plou en mes força. S'esta agarrant. M'en vaig al balco de darrere i veig les gotes fent bombolles en un basal del jardí...encara plourà mes.

M'encanta vore ploure. Recorde les primaveres que sopàvem al pla...que bones estaven les favetes tendres ofegaetes!Al final de la vesprada, sovint arribaven tronades pel ponent i ma mare i jo analitzàvem l’evolució dels nugols, el camí que feien per la solana i inclús calculàvem el temps que tardarien a arribar fins on estàvem. Era fascinant, la capacitat que tenia (i te) ma mare de fer-nos part de la natura de valorar-la i respectar-la. Recorde que pujàvem al balco de la caseta i deia:veus aquella blancoreta pel barranc de tarrassos, això es aigua i en 5 minuts la tinguem ací. Alhora veiem rellampegar pel tossal i em deia,en Aielo esta ploguent o veiem un nugol molt blanc i em deia ixe nugol porta pedra. I si, així era, portava pedra.

Hi han tants nugols com planetes a l'univers, però els llauradors del nostre camp, han sabut diferenciar-los i posar-los noms:la gavatxa,el bouet roig, isidoro...i un llarg etcètera. També, els nostres llauradors,han dedicat temps a fixar-se amb la lluna i els animals i relaciona-ho amb la predicció de l'oratge. Tot un mon que la societat del consum i l’estrès a deixat de banda.
Jo em crec afortunat, perquè encara tinc la sort, quan baixe al poble, de poder compartir, amb ma mare, aquestes variacions atmosfèriques mentre desgranem,junts,les faves tendres pel sopar.

diumenge, 9 de maig de 2010

L'olor del caliquenyo

Encara em pasa. Sentir l'olor forta dels puros em recorda a mon pare.Em recorda als matins que els dos anàvem a aviar els gossos i a fer alguna faeneta al bancal: desimalar, cremar remulla,regar,tallar rabotins de les oliveres, refer els marges...etc
Per aquells temps a casa teníem una furgoneta Renault (no recorde el model) però era d'aquelles que tenien la majoria de valladins que treballaven per ells mateixa en l'industria del vímet. Doncs, amb aquell cotxe, amb paciència i poca velocitat anàvem camí del pla.
Mon pare,portava de tot a la part de darrere i quan dic de tot es de tot:cordells,una manta morellana,un cabàs d'espart, una cistella cansalaera,una fals,una destral, un serruig,tisores i una cosa molt curiosa...una ferradura, segons deia, perquè donava bona sort!
Ara, passats els anys pense que allò de portar tanta cosa darrere del cotxe podria ser l’herència dels nostres avantpassats, els que anaven amb el matxo o l'aca carregats d’atifells per treballar el camp, podria ser l’últim alè de la vida que tant enyore amb aquest blog...
Es curiós, tinc molt present que camí del bancal, al girar la revolta de Remigio,mon pare, instintivament, cantava una melodia:...lalolalo-laloliero...ai sol i luna... i la repetia una i una altra vegada, mentre pegava xamaes al puro i intentava mantindre-lo encès. Jo, me'l mirava en silenci i em deia a mi mateixa que m'agradava aquella senzillesa que desprenia i pensava que era el mati de dissabte, que ens brindava a pare i a fill, tota la complicitat del mon.

dissabte, 1 de maig de 2010

Oronetes

La primavera ens porta la renovació de la terra, la resurrecció de la vida desprès del fred,les tronades i moltes mes coses, entre elles, el xiulit de les oronetes que ens desperta al mati i ens acompanya quan cau el sol per ponent.

Recorde que sempre tornaven al mateix niu. El que hi havia en la tercera biga. Entraven i eixien per les finestres de fusta, embogides, inquietes. M'auela posava un paper de diari baix el niu perquè no li ho ompliren tot de cagueraes i maleïa a les oronetes, a mon tio i a mi, perquè li diem que el niu el tenia que cuidar i mantenir, que era una sort tindre-ho a casa.
Era fascinant vore com arreglaven el niu poc a poc, amb xicotetes boletes de fang que portaven en el bec, era un exemple de pertinença, d'identitat diria...tornar any rere any a la mateixa biga...quantes generacions hauran fet niu açi?

Per sort encara queden cases en cambres amb bigues de fusta, que tenen els finestrons oberts, per on poden entrar i eixir les oronetes.