dimarts, 22 de novembre de 2011

BAIX LA PLUJA DE LA NIT

Hem acabat de sopar i ens hem tombat en el sofà a pair una miqueta el sopar, abans d'anar a dormir. Mentre Anna i la gosseta començaven a aclucar els ulls i s’introduïen en el son mes profund, jo he agarrat aquell bell llibre que em va regalar un bon amic, fa unes setmanes: Pagèsiques del Santpolenc Perejaume. Senzillament memorable. El rerefons dels textos i la pluja que no deixa de caure, em transporta a divagar per les serres del Montnegre i imagine els turons i les carenes baix la intensa pluja i la foscor de la nit...
Passen les hores i no puc dormir. Anna ja fa estona que ha pujat a dormir i a somniar. No para de ploure. De fet, ja fa dies que ho fa i la terra ja no vol beure mes.
Com una atracció vital i inconscient, la meua ment va divagant i acabe pensant en la conversa de telèfon que hem tingut ma mare i jo, abans de sopar. Ja feia dies que no parlàvem. Potser hui, la pluja ens ha portat a fer-ho. El que ens passa, potser, es que sempre que l'oratge es gira, i el cel cau amb força, ens enrecordem, dels dies de tronades que compartíem, com caçadors de pluja o meteoròlegs rurals, en el Pla.
Ens encantava veure ploure, i si ho feia amb força, encara mes. Quan plovia, el mon es parava i tots eixíem a veure ploure,mentre ma uela aclamava tots els santets del cel:
-Sant Antoni gloriós, santa Bàrbara "bendita"...
Quins records tan grans que em venen ara, quan amb la perspectiva dels anys i la distància t'ensenya a valorar les coses mes xicotetes i especials...

Son les 12:30  ben tocades, i he decidit eixir a passejar, baix la pluja, per poder tocar mes de prop, aquells records que ara em desvetllen . 
No hi ha ningú al carrer. Plou, plou i plou. Vaig fins a la passarel·la de fusta a vore la riera com vessa, fosca i imponent, dins de la mar. Cada vegada plou mes, però a mi no m'importa ans al contrari, m'allibera.
La riera creix per moments: musicalment sorollosa, vitalment agressiva, sensualment atractiva...

Per uns moments, tot a parat, dins meu. M'he quedat baix la pluja immòbil, sol, nuu de pensaments estèrils i he pensat, que es ací, en l'aigua que corre per la riera, en els rellampecs i els trons, on em trobe a mi mateix i on trobe allò, que m'uneix a ma mare i que guardaré per sempre: la passió per les coses petites.



Cançó recomanada per llegir el textJana Hunter – A Goblin, a Goblin

dilluns, 14 de novembre de 2011

LES ELECCIONS DE MA VIDA


El seu carrer estava a mig fer i les cases noves s'arrengleraven blanques, lluentes  i acarasolades, una al costat de l'altra, com una sèrie de casetes iguals d'un sol pis i amb balconets estrets i portes amb persiana. Era el temps de deixar les heretats i baixar al poble a viure, en busca d'un futur millor per als fills.
Els carrers, que encara eren camins, s'omplien de cases a mitja galta i entre la salaella i les cases, s'estenien els bancals d'oliveres dels Garridos.
Al baixar al poble, ma uela, va m'anpendre la dura tasca de fer cistelles i portar la casa: tot a una. Darrere va deixar la feina que donava el Campello: aviar els animals, anar al pouet a per aigua, pastar i coure el pa, fer formatges, baixar amb la burreta al poble cada divendres a comprar salaures...
Ma uelo, atrafegat per la feina del bancal, passava el dia fora de casa fent jornals amb l'aca, i continuava així, la feina que havia fet, al Campello, des de ben xiquet: la feina de llaurador. 
Es donava a entendre, que venien temps millors. La postguerra s'allargava i s'estirava en el temps, però els dies es feien mes fàcils de portar, al si d'una família humil, treballadora i sobretot amb el somriure que sempre lluïen a la cara.
Potser hui,enyorat d'un passat que no he viscut, he pensat en aquestes coses que de refiló sempre m'han contat a casa. I he imaginat aquells dies del passat que van viure els meus,dies de dificultats, de reptes, d'inseguretats, d’adaptacions, d’humilitat, d'esforç...com la millor campanya electoral de les eleccions  de ma vida.