AHIR VAIG ARRIBAR

Ahir vaig arribar al poble. Desprès de dinar uns bons gaspatxos en ca ma mare, vaig anar a vore un amic. A ple migdia els carrers estaven buits, ningú s’atreveix a ixir de casa a estes hores. La porta de sa casa estava oberta. Enlluernat, vaig avançar per l’entrada fosca i fresca fins al menjador. Me'l vaig trobar segut a un sillonet de canya, trencant ametles i mirant els capítols repetits de l’alqueria blanca. Tenia un basquet ple d’ametles sense trencar (que eren de l’any passat), un poval ple de corfes i un plat per a les molles que anava triant. Varem estar conversant, entre el soroll del martell , de la crisi, de la feina, dels xafardejos del poble, del llibre de festes…de tot un poc.

De camí de tornada cap a casa la brisa ja m’acompanyava i em deixava seduir pels sons i les estampes d ‘estiu del meu poble: el cant insistent de les xitxarres, el piular de les oronetes, el batre de les ales dels coloms en les gàbies dels colombaires, els homes tornant del bancal amb la mobilette, el poval i el gos, els xiquets jugant al carrer a bous, els veïns a la fresca,l’olor dels sopars d’estiu…ara si que tenia la sensació d’estar en casa i d’haver arribar al meu poble.

EL CARRER CAMPANAR

La casa estava al carrer Campanar. Els meus amics i jo la teníem llogada, com a lloc de reunió i punt de trobada. Durant l'hivern passàvem les nits arraulits a vora del foc, però els estius eren tan llargs, que els passàvem sempre a la fresca.

Al carrer campanar hi havien pocs veïns, gent major i forasters que venien a festes. Cada nit el carrer s'omplia de cadiretes de boga i sillonets de canya on els veïns i nosaltres seiem a conversar, a sopar, a jugar al truc...etc.
Recorde que el primer estiu que varem passar en el carrer campanar, va ser molt, molt intens. Recorde sobretot, el dia que al eixir de la biblioteca i vaig vore en el finestró de casa d'un veí, un cartellet que posava: Demà a les huit del matí, pintada de façanes.
Vaig tocar al timbre de casa del tio Pepe per preguntar-li i em va explicar, que des de feia molts anys, en aquell carrer, es pintaven les façanes el mateix dia i uns veïns ajudaven als altres i que desprès tots esmorzaven junts al carrer. Em va agradar la idea tant, que ho vaig proposar als meus amics i ens varem apuntar.
Vam anar a comprar la calç a l'algepsar i a l’endemà a les huit va començar tot.

Ara ho recorde i m'emocione, perquè vam aconseguir allò que de vegades sembla impossible,unir gent jove i gent major per ajudar-se i treballar en una idea comuna. Pense en tots els veïns d'aquell carrer que ja no estan entre nosaltres, pense en tot allò que ha desaparegut amb ells: la tradició de pintar les façanes de calç, esmorzar al carrer, ajudar-se els uns als altres...

En homenatge a tot el veïnat del carrer campanar.