diumenge, 7 d’agost de 2011

EL FERMALLET DE GESMIL

A poqueta nit, quan el sol es pon entre Tarrassos i Boquella la brisa ens alleuja el cos i tot es para. Els bancals de tarongers s'enfosqueixen, les xitxarres detenen el seu cant i donen pas als grills i les lluernes. S'escolten els últims lladrucs dels gossos i la remor cansada de les cabres de Baix còmoda, passar pel camí del Pla. La lluna plena despunta pel tossal i es reflecteix en l'aigua llisa de la bassa.
Des de dins de la caseta ens ve l'olor del sopar: pemintons verds fregits i llomello(se’ns fa la boca aigua, nomes de pensar en l'oliet que queda desprès de fregir-los...)
Mon pare aprofita la tranquil•litat per soltar els gossos(pa que s’astiren les cames).Nosaltres, la meua cosina, que ve per l'estiu a passar uns dies, i jo,hem estat tota la vesprada nadant i estem arrupits com un cigró, ens canviem el banyador i isquem fora a jugar amb els gatets.
Ma uela aprofita l'ultima claror del dia per fer-se un fermallet amb flors de gesmil. Amb una ma, va collint un a un els capollets de gesmil que encara estan tancats i va passant-los per l'agulla imperdible, fins convertir-la en un ramellet xicotet.Desprès se'l penja al coll de la bata i espera a l'endemà per que s'obriguen i facen oloreta a estiu...

Hui ha vingut la meua cosina a casa de visita, tenia ganes de veure-la, xarrant i recordant els estius que passavem junts al pla, ens han vingut molts records al cap:els nius, els viatges en bicicleta, les llargues vesprades nadant en la bassa...i sobretot, la imatge de ma uela fent-se un fermallet de capolls de gesmil.

divendres, 5 d’agost de 2011

PA I MELÓ

En la soca del vell ametler del jardí, la xitxarra esgarra el migdia.
El ponent ens fa suar, però els que estan fent la paella suen mes i quan s’està acabant de coure, la bassa es un regal refrescant que a tots ens agrada.
La veritat es que no hi res millor que dinar una bona paella desprès d'haver nadat:
Entaular-se amb la família i escoltar la corredissa dels xiquets que insisteixen en dinar a banda, en una tauleta mes xicoteta seguts en cadiretes de canya, veure els gats enjogassats amb la cortina de canutets, compartir les bromes impulsades per la cervesseta prèvia al dinar i observar els moviments suaus i parsimoniosos de ma uela tallant l'encisam i la tomaca per l'ensalada...
La paella al mig i culleres en mà anem tots al tall,en acabant, el meló i mon pare prendran el protagonisme.
Es tot un ritual familiar, encetar el primer meló de la collita. Pels calaixos de l'aparador busquem el ganivet mes gran per tallar-lo. Mon pare es posa de peu, mentre tots expectants fixem la mirada en el gest que fa al tallar,un gest gairebé eucarístic, místic diria...nomes tallar els culs s'escolta l'esclafit tendre de la corfa i ja es descobreix la rojor de dins...
Sempre fa tallades de mes i mai en sobren. Els xiquets demanen eufòrics,el cor, que es la millor part del meló i ma uela demana pa, perquè per ella, al igual que per a mi, tot te que anar acompanyat de pa.Com diu ella:

-El pa es sagrat!