divendres, 30 de setembre de 2011

ELS GRILLS

Pensava que els grills del jardí havien arribat tard. Les ultimes nits de calor les estan aprofitant per buscar la parella, que esta perduda dins d'un niu de terra i jo els seguisc amb la mirada, des de l'altra part de la finestra, nomes amb la llum de l'ordinador que, com jo,  no vol anar a dormir.

Els dies de setembre son força cansats, la gent arrossega la rutina al rostre i les nits son nomes per als amics del silenci i els noctàmbuls que embriagats i plens de goig passegen pel carrer.

Em deixe portar pel so insistent del grill, mentre escolte Fade and then return (desaparèixer i desprès tornar) de William Ftzsimmons. El millor moment del dia, trobar-se amb un mateix i pensar, pensar, pensar...imaginar...
Al arribar al punt, de no saturar-me de pensaments, puge l'escala i la veig baix dels llençols dormint.
Com el grill mascle,però sense fer soroll, la busque i la trobe amagada en el seu niu de son; Es quan aprofite, sense despertar-la, per abraçar-la i estimar-la com mai.

dimarts, 27 de setembre de 2011

"LA DESPEDIDA DEL DOMINGUERO"

Els xops del parc del litoral, deixen caure les primeres fulles grogues baix d'una minsa pluja. El mar s'ha tornat fosc i estèril. Al fons, entre les branques mig nues dels arbres, l’horitzó emboirat i els cúmuls de núvols que creixen per darrere de Sant Pau. Ara,quan comença a mollisnar, els turistes que al matí es torraven al sol, tornen cap a casa, amb la cara esmorteïda per l'oratge.
L'estiu s'acaba i el sant Pol tranquil i amable, que em va rebre fa uns mesos, torna a renàixer.

Hui, al poble es feia festa. Una festa única, feta per la gent, espontània i plena de sentit,com moltes de les festes que es fan a Sant Pol. El seu nom: La despedida del dominguero.

Ja m'havien avisat que era una festa que calia vore. Sabia, que desprès de dinar la musica em cridaria a eixir al balcó i buscar amb l'orella el punt de trobada. Tot i aixó, vaig trucar a l'Estel, per que em diguera on es feia exactament i  paraigües en mà, allà que vaig anar.

Des dels quatre cantons, ja venien pel carrer nou: la gent, la original banda i aquell ninot de  tela que llançaven al aire al ritme de la musica.
Vaig reconèixer a l'Estel, que venia, ballant,  amb la seua nebodeta als muscles.
Em va explicar, que aquell ninot, vestit de platja i que anava dansant entre la gent, representava als visitants domingueros que havien passat l'estiu i ara marxaven cap a la gran ciutat.Per a mi, era com la festa de benvinguda a la tardor.

Vaig decidir quedar-me arraulit en el cantó, com un espectador mes a esperar que la cercavila arribara a l'estació.
En arribar, la escena em va sorprendre: El ninot, conduit per dos xicons, va anar a comprar un bitllet de tren i va esperar, com un viatger mes a que vingués el tren. 
L'andana estava a reblir de personal. Gent de totes les edats. L'expectació era màxima.

Al escoltar els tren xisclant per les vies, la gent va fer un instant de silenci...es van obrir les portes, van pujar al ninot i el van seure amb el bitllet a la mà, davant la mirada extranya dels altres viatgers, els de carn i ossos. Mentre el tren s'allunyava, tothom , des de l'andana varem deixar caure un somriure d'enyorança i amb un mocador blanc en la mà, varem despedir al dominguero i tots els records que teniem de l'estiu, se'n van anar amb ell.

divendres, 16 de setembre de 2011

L'ALMERLA*

I tenia que ser jo el que anara a per les mantes i els sacs...no hi havia altre no!
No m'agradava gens anar a buscar coses al quartet de les eines de baix l'escala. Era fosc i feia olor a cabàs de goma i sofre. Però no hi havia mes remei, m'havia tocat.
Desprès de les festes i amb molt poca motivació de fer qualsevol feina del bancal, anàvem tota la família, a l'almerla (a collir ametles, vaja!)
Els primers dies de Setembre, encara feia calor. I no hi havia deu que, de bon matí, aguantara la basca que feia. Pareixia que tota la calor de l'agost s'haguera concentrat en un dia i ara ens queia al damunt, com una bassa d'oli.

Les canyes, les mantes, els sacs, els cabaçets i ma mare, mon pare, les meues germanes, ma uela i jo, amb disfresses varies, de cara als ametlers i ells de cara a nosaltres.
Sobre tindre tots els ametlers en el marge i matar-nos a bacs per aconseguir fer la feina com deu mana, ens organitzàvem be: mentres uns plegaven amb les mans les que hi havien al terra i les tiraven als cabaçets, altres estenien mantes i amb les canyes anaven tirant les ametles mes altes...
El matí passava molt poc a poc i em recordava a la processó de la pujà del cristo: lenta, llarga, parsimoniosa...

-Quants ametlers falten per acabar?

-En acabar esta i dos mes a dinar.

Haviem parat a esmorzar, però abans que m’hagués acabat l’últim tros de la coca de pemintó i tomaca, ma uela ja marcava el ritme i deia:

-Vaaaa xiquets, que son corrent 12:00 i encara mon queden unes quantes!

Jo ja sabia que quan ma uela dia, corrent dotze, volia dir que passaven uns minuts de les 11:00!

En acabar, amb la fam accentuada, el monyo ple de fulles impertinents i l'esquena plena de rascaes de branques d'ametler rebordonides, ens tocava lligar i carregar els sacs fins la caseta.

Al tornar,  ma uela, mes ampla que llarga,amant de la terra com es,deia:

-Quina collita! enguany asgarros- mirant a mon pare que reia- asgarros Vicent!lo que jo el diga!

I seguia ara dirigint-se a mi:

-Ala!veus Vicen, faena feta no destorba.

Vaig somriure convençut i satisfet que la feina s'havia acabat, fins el desembre que vindria l'oliva. I de sobte, em va replicar:

-Ara dinem, una becaeta i desprès ens posem a descorfar-les!



*Almerla, armerla,ametlla,amel·la....son variants de la paraula ametla i varien en cada lloc.tenen el mateix significat.

L'AMETLER: ARBRE DE SEGONA.


Els ametles jauen solitaris en algun marge, son com xicotetes illes de verd clar en mig del mar de tarongers i oliveres. Ells son els indignats del camp, els arbres de segona que nomes llueixen el seu esplendor florit en la primavera i en les pastetes d'ametla que tant ens agraden.


Quan érem xiquets,que corríem i jugàvem pels bancals erms plens d'ametlers, sempre fèiem rams de flors d’ametler per que érem molt lluidores de portar, però les flors tan lleus i suaus com son, es desfullaven amb el tacte i cada pas que fèiem ens queien pètals i mes pètals i al final arribàvem a casa, nomes,  amb un manoll de branquetes d’ametler.

A finals de febrer,des de casa, nomes els veig florir pels últims bancalets del castell i puntualment per algun bancal erm al mes amunt de les serres i no deixe de pensar en la faena que tindrien els llauradors d'abans...
I resulta ser que si, que com m'explicava ma mare, abans tenien molta faena i tant l'ametla com la garrofa es feien abans de festes (o siga abans del 21 d'agost) i així tenien la faena neta, de cara a la sembra de blat. Però mira per on, ara, com les festes comencen abans i el ritme de vida ara, prioritza altres coses, els ametlers (com que son un arbre de segona) han d'esperar a la setmana que queda entre festes i moros per que siguen descarregats del seu fruit.

divendres, 9 de setembre de 2011

ARA QUE HE TORNAT

Hui desprès de les vacances, abatut per la calor i l'inici de la rutina laboral, he cregut oportú reproduir el text que va engegar la meua necessitat de retrobar-me, des de la distància, amb el meus origens. El dedique, humilment, a la gent que em llegiu, als que aquest estiu, m'heu vist i m'he parat pel carrer per demanar mes entrades al bloc, als que, com jo, rigueu i ploreu llegint i recordant les històries de La cambra de dalt: 


Fa dies que pense que les coses mes xicotetes i pròximes son les que ens marquen en la vida, inclús les que no em viscut mai, les que no em compartit amb ningú. Els uelos son l’essència del nostre caràcter, de la nostra forma de vore la vida.
Jo no vaig tindre l’oportunitat de conèixer a ma uelo, però sent que he viscut tota la vida amb la seua presencia, constant i viva...i per aixó este poema en homenatge.

MA UELO MASIÀ I JO

Per pintar cada façana de calç blanca i arrodonir els capvespres a la teua fresca,
 per exaltar amb tu el contorn de la gavatxa i cremar remulla als vorals dels marges,

Per llaurar els teus matins amb la força de la rella,
per cridar-te quan estic sol i que tu em crides,
per contrarestar la distancia generacional que ens separa,
per creure’t mes prop de mi,
per fer-te un homenatge sense que em mires als ulls,
per creure’t present en cada test del meu hort urbà, en cada solc
de tarongers del pla, en el reflex de l’aigua que riu i corre per la sèquia….per tindre’t al meu costat  constantment ….

Per veure les pel·lícules en 8 mil·límetres on ixes amb l’aca i ser el meu actor favorit, per menjar meló d’alger amb pa i remullar els bunyols en sucre a consciencia, per fer riure a tots, per estimar-te la terra com una part mes de tu, per ser únic…únic i irrepetible…per ser ma uelo.