BUIDAR LA BASSA

Ja podíem tocar amb la punta dels dits, el mes de juny. La primavera havia esclatat i ara l'estiu s'obria pas amb matins frescos, migdies calorosos i vesprades tempestuoses. En el pla, la bassa de regar estava plena de cullerots i les tronaes de la primavera l'havien omplit d'un verd fosc i vell.
Al començar la caloreta i quan els tarongers començaven a engroguir i rollar les fulles, mon pare ens feia matinar per anar a buidar la bassa i pegar-li una pintaeta amb calç i blavet.
Sempre ens costava trobar pels caixons de la caseta, les espardenyes velles i el banyador mig descolorit que havíem guardat l'any anterior. Al eixir un a un de la caseta...fèiem un goig!
Anar a la vàlvula per obrir l'aigua, per buidar la bassa m'encantava, en feia una miqueta de por, però m'encantava: amb aquella clau de ferro i amb el mànec de l'aixada per forçar-la aconseguíem despertar la força de l'aigua que havia estat dormint tot l'hivern. La sèquia guiava l'aigua embravida fins a les regaores fetes de fang i brossa verda, per encarar l'aigua i poder regar a manta.
L'aigua s'estenia lenta i musicalment per baix les solaes de fulles seques i rostolls de remulla i s'endinsava bancal endins fins trobar-se amb el cel que de tant blau semblava blanc.
A falta d'uns metres per acabar d'arribar l'aigua al final de la taula, el meu braç s'alçava per avisar a mon pare que ja podia tallar l'aigua i portar-la a l'altra taula.
Anàvem descalços pel bancal, i corríem cap ací i cap allà intentant controlar l'aigua que es vessava ara si i ara tambe. Per mi era una festa:crits, rialles, corregudes...recorde aquell dia que mon pare intentava tallar l'aigua fent un cavalló de terra i brossa i es va estacar tant en el fang que el vaig tindre que ajudar a eixir. Varem riure tant!

La bassa anava baixant de nivell i els raspalls, graneres i el lleixiu ja estaven preparats. Al baixar els graons de l'escaleta de ferro l'olor del seno em recordava a l'hivern i les tronaes que venien per Tarrassos.
Raspalla que raspallaràs i mai pareix que acabaràs!era cansadet i arriscat netejar la bassa. Ens esvaràvem i quèiem unes culaes, que crec que encara en fa mal el crepó!

Una vegada buida i neta, paràvem a esmorzar (i que bo estava el llomello estovaet en les ultimes favetes tendres de l'any!)i tot seguit barrejàvem la calç amb el blavet (segons ma uela perquè fa mes net i asseat).La motxilla vella d'ensofatar ens servia per arruixar les parets de pintura i donar-li un color mes viu i net.
A partir d’ací, nomes calia esperar a la vesprada i l’arribada de l’aigua nova.

La comunió en el poble.

El seu net prenia la comunió i ma mare no es resignava a trencar la tradició d'eixe dia, encara que, diumenge pel matí, en València, era l’única casa que engalanava el carrer amb fulles d'heura i pètals de rosa.
Mon pare i ella, havien matinat per anar a desfullar els capolls mes tendres dels rosers del pla i l'heura del marge.També havien de passar per ca la tia Fina a per les pastes que li havien encomanat: rollets de flora,suspiros, coques cristines, rosegons, coca d'anou i el pastis de merengue...mmm!nomes de pensar-ho se'm fa la boca aigua!
La tia Fina es amiga de ma mare des de fa molts anys. Cuina com ningú els dolços i els postres. En tots els dinars d'amics, ella s'encarregava sempre de l’últim plat i ho feia mes que millor.Pels sants, quan son festes i sobretot per les comunions, ma mare sempre li encomana pastetes per traure als convidats i per repartir pel veinat.

En el poble encara es mantenen les tradicions del dia de les comunions, com aquesta de repartir pastetes pel veinat. La vespra les cases del comunioneros estan obertes a tothom i un rebol de xiquets i xiquetes, veïns, amics i gent del poble visiten casa a casa l’exposició de regals i la vestimenta que s'estenen damunt del llit.
El diumenge es festa gran al poble, i la gent ix al carrer a vore passar els comuniomeros, criticar i vore qui a tirat la bufa mes gran, mentre la banda de musica que els acompanya intenta sonar per damunt del soroll de les traques.
A les grans ciutats aixó s'ha perdut, ja no hi han visites, ni pastes per als veïns, ni bandes de musica i menys encara, pètals de rosa i heura decorant el carrer.Pero encara queden persones, com ma mare, que no es resignen a pedre l'oportunitat de recuperar alló que ens fa ser únics. les tradicions.