diumenge, 25 d’abril de 2010

EL CARRER

Sempre he vist el carrer com una part de ma casa.Com una prolongació de l'entrada.Com l'espai comunitari que compartim tots els veïns que vivim en ell.
M'agrada ser de poble. I viure el carrer tan intensament com ho fem als pobles es un fet que mai hauria de canviar.
No fa massa anys, parle de 6-7 anys, m'auela sempre tenia la porta oberta de casa i les claus al pany i no calia tocar cap timbre per entrar, sempre estava obert.
En festes del poble, quan els meus cosins tornaven de vore els bous,ja sabien que trobarien la porta tancada però la clau per obrir baix la persiana.Com ha canviat tot, ha canviat massa. Els pobles estem entrant en la dinàmica diària que porten les ciutats, estem canviant el dolç transcurs del dia a dia per l’estrès i la desconfiança cap als nostres veïns...
L'escola hem va ensenyar a llegir, escriure i molt mes(per sort), però el carrer em va ensenyar a conviure amb la societat, em va ensenyar les lleis mes bàsiques i essencials, les lleis de la vida: guanyar, perdre,ajudar,escoltar,compartir...i alhora en va introduir al mon dels sentiments:la por, l'odi, l'amistat, l'amor, l'engany,
Pel temps vaig saber que també m'havia donat molt mes el carrer, m'havia donat els matisos de la meua la llengua, les ganes de llibertat, el criteri envers la política,la força necessària per lluitar per uns ideals...m'havia donat l'oportunitat de sentir-me part de la societat.

ESPORTINS I RELLES

Esportins i relles, pales del blat,llibrells,armuts, romanes, sedàs, corda d’espart, taronges embolicades.Pebrella,llorer,timó i betònica penjant de les bigues, cabassos i ferraes,gerres d’oli i cànters buits, llegons i aixades rovellades en la paret,nius d’oronetes i marraixes d’olives adobaes, sabó de morca en el caixo de fusta, motlles de cistelles i estisores sense moll i martells sense mànec, garbes de tireta de vímet plenes de pols, melons de tot l’any penjant en cordells de pita, conilleres buides, sacs de calç ,canyes i graneres de palma...

La màgia que amaguen les cambres de les cases antigues m’encisa, estan plenes de records, de saviesa popular, de vida. Es per això, que naix aquest blog, per recordar aquella vida de terra i pols, de guardar per tindre,del pas lent i tranquil…Es un homenatge al bagatge dels meus avantpassats, de la gent major, de la gent que estima la terra com una part mes de la seua vida. A ma uela Mercedes, ma uelo Masia, ma uela Ramoneta i a ma uelo Vicent.
A mon pare per anar junts a regar a manta i córrer descalços pel bancal, per aconsellar-me baix d’un taronger, dels tripijocs de la vida i a ma mare per ensenyar-me a estimar les coses mes xicotetes i per encomanar-me l’amor passional i enèrgic que te per la terra.