RESET

Amb aquest video, torne, torne a escriure.Després d'un temps submergit en la calma morta de les hores...
Mireu el video i gaudiu, com jo he fet, de les petites coses que ens envolten.

TU I ELS TEUS

M'has portat de la mà pels camins vora la mar, per les vinyes plenes de maduixes

 mentre

per les feixes del meu cor,  plastificat d'hiveracles, passegen Coromines i Perejaume.

M'has fet volar, amb els peus a terra, des de Sant Pau, al cel i mes enllà.

Tu i els teus, heu portat el sol al pati de casa, quan plovia.

Heu brindat amb amb mi a la punta i a tocar ferro, han vingut tots els perqués que anava buscant.

Vosaltres heu portat brins de sal a la ferida, per despertar-me i noves dances al meu esperit per guarir-me.

Vosaltres, que sense saber-ho, heu fet un cistell amb canyes de la riera, per guardar records i 

heu lligat fort,el meu veler, a al platja de les barques. .

Vosaltres, que porteu la força dels garrofers al cor, l'olor de l'espigol i sal al cos, el reflex del mar als ulls i a les mans, el tó granitic del sauló en la llengua i el parlar...

A vosaltres, amics, que sou de Sant Pol, Sant Pol de Mar.

BLAVET

Ma uela sempre emblanquinava la frontera i el corral ara, a l'estiu, per tindre-ho tot net i lluidor per a festes.Encara hi ha gent que emblanquina en calç i en pinzells grossos de palma, aquells que de xicotet em recordaven a la torxa de l'escultura de la llibertat.

Fa alguns anys, emblanquinar era tot un ritual i de vegades, per desgracia, s'havia de fer abans de l'estiu, quan algun familiar faltava i calia repintar de calç l'habitació, per netejar i purificar. Pintar les fronteres, a l'estiu, era una altra cosa. Era llavar la cara a les cases dels pobres i  donar la benvinguda al bon temps, al temps de renaixer i creixer, al temps del foc i la calor.

A mi m'encatava mirar com desfeia la calç amb l'aigua. Els majors ens deien: "no s'arrimeu al poval de la calç que crema!" i com totes les coses que ens prohibien, els xiquets, buscant els riscos de les coses desconegudes i perilloses, romaniem seguts a una distacia prudent, pero amb els ulls fixats a l'espectacle de vore bollir els tarrosos de calç en aigua.

En refredar-se la barreja d'aigua i calç, ja teniem la pintura quallada, i per donar-li mes vida al blanc pur, empraven el blavet:Un concentrat industrial de pintura de color blau.

A l'hora de pintar, el blanc cobria un any mes el blanc vell i tot era com una llum nova del color de la saba de la figuera.I en acabant, s'afegia mes blavet a la pintura fins quedar blau cel i amb aquesta pintura es pintaven els marcs de les finestres.

Sempre havia pensat i preguntat, per que blau i no roig, o verd, o groc...i ningú em donava una resposta.

Fa unes setmanes, entestat en saber mes dels mites i tradicions paganes,obstinat com estic aquests mesos amb la mitologia valenciana, en busca de respostes, vaig fer camí a alguns paratges i masos catalans on les bruixes i bruixots feien de les seues. I allí va ser on vaig trobar vaig trobar resposta.

Resulta que el blau es l'únic color que espanta les bruixes i els mals esperits, i per això la gent d'abans, aferrissada a la creença de les bruixes, els mals d'ull, les malediccions...va començar a pintar els llindars de portes i finestres de blau, per aconseguir així, la protecció contra les desventures.

Hauriem de ser capaços, no nomes de recordar, sino de mantindre viva , d'alguna manera, esta tradició tan nostra.Potser, el blavet, es mes important del que pensem, i es la tradició mes xicoteta que tinguem, però no per això deixa de ser important, ans al contrari, ho es mes.

AVANCES

Al girar la cantonada, el teu cos; llis; etern.
Jo et mire des de l'altra banda, ferèstec, eixut.
i tu, avances i avances...i avances!
i darrere teu el mar va bolcant flocs de llum, de brins de sol.
I encara mes, tu avances; 
avances a pas lent; però avances
i vas pintant cada petjada amb roselles i lliris, amb geranis i tulipes, amb liles i calèndules...
i
amb tota la llisor del cel de maig a les mans, com un seguici vital, portes la primavera fins a casa..

PER CELEBRAR

Per celebar la nova imatge del bloc, vos deixe una meravellosa cançó del brasiler Lucas Santtana.En poc hi hauran mes canvis mes...benvinguda primavera!

ENDEVINALLA

Vos deixe un parell mes d'endevinalles,D'aquelles antigues que tant m'agraden, a vore si Isidoro i Paquita no son els únics que saben la resposta:

Entra tes i relluent

ix pansit i gotejant.

Una cosa llarga com un camí 

que pesa menys que un comí.

Ale, ja podeu fardar d'endevinalles mentre es mengeu la mona!

ENDEVINALLA

Ara que ve, pasqua un parell d'endevinalles:

Una cosa sense ós ni espina
que baix del llit s'empina.

trin trilintinc trilintinc
entre les cames el tinc,
quan mes oli li pose
mes lluent el tinc.


A vore qui les encerta.

MICRO MATÍ

Des de casa, veig com, lleu i tebi, s'alça el dia. Al fons de l’horitzó la musica somorta de les barques i les veus dels pescadors.

Al campanar, toquen les nou i xiquets endormiscats corren cap escola.

Baixe a la riera i vaig fins al mar. Al mateix mar que fa uns anys, no sabia com mirar i que hui, desprès d'un temps m'ha fet caure, com un adolescent enamorat.

Ara, el sol s’encén roig i lluent, quan el fred ja ha marxat, i el reixiu de les herbes emmiralla el cel. 

 I , amb la mirada, vaig seguint el regalim tou de llum que, sense voler se'n fuig fins la costa: Les torretes de Calella, Sant Pau i un munió de cases blanques apilades, que es Sant Pol, Sant Pol de Mar.

.

.

.

.

LA REFORMA LABORAL I LES CISTELLERES DE LA COL COPÀ.

Mira per on, que aquest cap de setmana, m'ha pegat per preguntar per cançons d'abans i entre ma mare i ma uela m'han tret i m'han cantat esta lletra tan antiga i a la vegada tant actual...(la transcric amb les mateixes paraules)

Vallà esta plena d'egoistes
i entre mig s'ha clavat un salaurero
que en  compte de vendre peix
lluç, molls i rajà.
s'ha clavat en les dones de Vallà.


Cistelleres valladines feu-se una gran societat
que ací de lladres estem farts.
digueu-li a ixe salaurero que no aprofita per a pare
i menos per abogat.


Cistelleres valladines les huit hores demaneu
que vos pugen les cistelles
i que a l'estació no aneu.


Cistelleres digueu-li a ixe xatot
que el taller d'ell vos importa poc.
vos dien que el turno llevarien
i a costa d'estar paraes
vos han llevat la mitat.


I una frase d'una altra:

Esta es la col, la col copà
que ningú vol...
...si ens la feren en ensalà encara mos la minjariem.


Dins del contex laboral de la primera mitat del segle XX van haver molts canvis.En el nostre poble les dones cistelleres, van ser les grans protagonistes.La feina de cistellera era dura: Triaven el vimet per fer les cistelles, el blanquejaven amb sofre i els divendres les portaven,elles mateixa, a l'estació. Ixe dia no cobraven.Tanta feina i impulsades pels canvis socials de l'època i l'aparició dels sindicats, van fer naixer cançons critiques.
Es molt interessant, l'aparició de personatges de l'època. El salaurero, que venia salaures i segons ma uela era algo de l'ajuntament, i el Xatot que seria de la família dels xatos i seria l'amo del taller.


Si alguna persona familiar descendent d'aquestes persones es sent ofesa, demane disculpes de bestreta.La meua intenció, no es altra, que ser fidel a la història de la gent que ens envolta.

ARA PENSAVA EN LA PAU DEL CAPVESPRE i EN TU

Ara pensava en la pau del capvespre i en tu .Per la finestra del restaurant, els arbres despullats dibuixen l'ombra del sol vell que mor per ponent. La música del pianista em deixa fugir per uns instants de la sobretaula del dinar i viatge, viatge fins a els teus contorns, fins les teues ombres i les teues llums que ploren i s'esllangueixen, al mateix temps.

Mes enllà d'aquest turons perduts, veig els teus llavis salats que em canten remors d'aigua.
 I pugen caminants, amunt. Amunt, per aquestes rouredes tan estranyes
 i jo nomes, el veig a tu,
 a tu,
 a tu,
 a tu, mes enllà de l'horitzó,
amb les teues llomes a parir d’ametllers en flor, vinclant les branques,
amb els teus barrancs verdíssims de coscolles, margallons, heures i murta
amb els teus bancals blancs d'oliveres i les teues hortes de tarongers daurats, que enfosqueixen.
Ara, en aquest petit-precís instant, nomes el veig a tu,
a tu,
a tu,
a tu,
 la dona que mes estime i que mai podré abraçar.

EL FORN DE PERE BOTERO (a comprar 2)

Abans d'arribar a ca Elida, tombem a la dreta, per Sant Francesc, per baixar al forn. El fred ens adorm els llavis i ja no parem tant a conversar amb les veïnes que ens creuem pel camí, nomes un senzill Aleee! o un bon diaaaa! i avant, que sens fa tard. 
A mig carrer, trobem, oberta, una porteta d'alumini amb vidres grocs, que es l'entrada.Esta oberta i  tot just davant nostre veiem el  llarg passadís dividit, al bell mig, per una altra porta de vidre. Ningú que no coneix el poble, mai diria que ací hi ha un forn.Quan arribem a la segon porta, ens alegra el baf calent i l'olor del pa al coure:

-Ací si que estan be!-diu ma mare

Girem el passadis i ens trobem un rastre de cadires de boga i el taulell.calendaris de Sant Pancraci, un espill i un sostre altíssim. Hi ha un grapat de dones carregades de fruita i verdures del mercat i som mes xiquets de l'habitual:

-Qui es l’últim?-diu ma mare

Al fons sentim una veu:

- Jo, Mercedes, jo soc la ultima.

Les dones  que esperen aprofiten per xarrar i xarrar, mentre jo, m'enganxe al mostrador mirant les bambetes ensucrades que acaba de traure Manuel, el pastisser:

-Xicaaa, que es el teu net?

-Si, el de la major!

-Aiii que templat!Es sembla a sa uelo

Entre tanta arjama, Lara que es la que ens atén, demana pel següent:

-Qui va araa?

Ningú contesta i torna a insistir, però cridant mes fort:

-Dones!qui va ara?

Un silenci i algunes cares de mala bava...

Del fons es sent:

-Marujaaaa que vas tuuu, tant de xarrar, xarrar...

La gent s'ho pren amb calma i somriu.

Quan ens toca el torn, ma mare li dona la bosseta de pa i demana:

-Posa'm tres quartes antigues, una coqueta salà, dos quilos de farina i un trosset de rent.

Com que som habituals en el forn, ja saben com volem el pa i Lara, entra dins a buscar-lo i triar-lo per nosaltres. Mentre ens atén, li dic a ma mare que vull una bambeta i per fer-me callar ràpidament, em diu que no, que valen molts diners.

Entre els prestatges del taulell, veig la boca del forn flamejar i pense que allò es l'infern, l'infern dels contes de ma mare i que allò, que els majors diuen forn, realment son les calderes d'oli calent del dimoni on va estar Pere Botero i cremen els xiquets que es porten mal. Es quan pense, que millor no insistir mes en lo de la bambeta, a saber quins xiquets estan cremant.

De sobte,del fons del forn una veu em crida. I em ve la por i la vergonya de cop: Han descobert que estic mirant el forn...

-Ei Vicentin!

I de dins ix un home tot enfarinat,vestit de blanc, amb barba grisa i ulleres grosses. En dos segons pense: ELL ES! ES EL DIMONI! i ve a per mi com va fer amb Pere Botero!!

-Entra , entra i voràs!

La solució als meus mals, instintivament es agarrar-me en força a ma mare i no deixar-la anar.

-Xee no tingues por, que no mossegue!

Ma mare em mira i diu:

-Xico ves, que es Manolo i t’ensenyarà el forn.

Mes tranquil i descartada l'opció del dimoni i intrigat per aquell foc, Manolo m'agarra de la ma i em porta fins davant d'aquella maquina. Ens quedem en silenci mirant el foc que tant m'agrada.Passen uns segons i es quan em mira als ulls i em diu:

-Tu i jo tinguem una cosa en comú i no la saps. A vore si ho endevines!

No sabia que podia tindre jo en comú amb aquell home gran enfarinat, amb barba i ulleres, que per mi,feia escasament 3 minuts, era el mateix dimoni. No vaig respondre ni si, ni no, simplement vaig quedar en silenci.

-Tu tens el mateix cognom que jo, i per tant, som família!

M'ho va dir de tal forma, que em va quedar gravat per sempre mes en la memòria, com una conversa prohibida, com un secret que nomes jo i ell sabíem.


 I es des d'aquell dia que tornar al forn es com fer un viatge a un lloc secret i ocult. I veig que els anys no em fan oblidar els moments mes xicotets i màgics, ans al contrari, els fan créixer, com el rent fa créixer el pa.

FUM DE REMULLA

 Clareja i  el fred es sec. El sol no vol ixir. La brisa lleu que puja del riu, repentina els cabells de ma mare i deixa fugir el fum del puro de mon pare, per la finestra del cotxe.Tot va despertant poc a poc.I nosaltres fem un dels viatges que mes m'agarada, un viatge unic: anem camí del Pla d'allà baix.

Al cotxe no hi ha radio, pero ens agrada mes escoltar la natura que ens entra amb força per les finestres i ens ompli de matí.De fons, intermitentment, mon pare canta sauament una cançoneta de batre...

Al arribar, el cotxe para i tot es silenci. nomes verderols i cagarneres engrunçant-se en les branquetes de les oliveres i cuetes de rastrell corrent pel camí.

Grinyola la porta desprès d'un temps tancada i un baf calent i humit ix de la caseta i ens traspassa el cos.

Obrim finestres i la pols somorta s'il·lumina pels primers rajos de sol.

La brisa ha parat i des de la porta de la caseta ja es veuen fils de fum mes enllà de la vall.Fem una foguera amb branques seques de magraner i llimera, per combatre el fred.A mi m'encanta el foc i m'agrada mes l'olor del fum que fan les diferents plantes i arbres al cremar-se. L'aroma del taronger i la llimera, l'olor espesa del fum de pi, l'oloreta de la remulla verda de l'olivera...

I es que hui, tornant a casa de treballar, m'ha entrat per la finestra del cotxe l'olor de remulla cremant i he viatjat ràpidament a aquells camps vora el riu Canyoles, amb un instint inconscient que m'ha fet posar els peus a terra i recordar-me que es hivern.I he redescobert, que es allà on beu el meu ser, on les oliveres velles son de plata i els camps fumegen als matins d'hivern.

GARDEL i LA XARRERA (A COMPRAR 1)

Carlos Gardel – El Día Que Me Quieras

La veu del polisero, pel bando, ens desperta anunciant-nos les ofertes del peix de ca Donisio.

-Atenció, atenció:, qui vullga comprar tota classe de peix, aladroc,sardina, lluç, llucet, gamba, gambó acudirà a la pescateria dels germans lluc!-i ho tornaven repetir..

Ma mare, cada matí de divendres que no hi ha escola, ens obri la finestra de l'habitació i ens canta per despertar-nos cançons del Machín, de Gardel..

-El dia que me quieras...lalala

I el sol despunta pel terrat de ca ma tia  Carmen i jo des del llit mig endormiscat, veig els xeus embogir per les teules...

Quan m'he alçat, mon pare ja entra per la porta amb un cabasset de llenya menuda per encendre i un grapat de pinyes:

-bon dia!que vos s'han apegat els llençols...xeeee!qui dorm no viu!

-Bon dia- li conteste mig embeulat.

-La gateta del pla, ja ha criat!En he vist quatre o cinc aixina rallaets.

-Jo vull vore-los!

Hui, que no hi ha escola i mon pare no treballa, l'esmorzar es bo de veritat. Ma mare ens ha preparat rosquetes de pa passaetes per ou i pa sucar: xocolate..mmm!

Mon pare, que ja fa hores que corre pel mòn, prefereix esmorzar un tros de pa amb formatge, i mentre ell va tallant formatge i pa, amb eixa navalleta que te tan bona, nosaltres anem sucant sense parar les rosquetes al xocolate.

En esmorzar, ma mare i jo, anem al mercat a comprar. Ma mare no te carro amb rodes, hi ha dones que si que en porten, però nosaltres com la majoria, anem amb un cabasset de palma. Al pujar cap al economato ens creuem amb mes veïnes que van i venen del mercat. Els comentaris de les dones al creuar-se son el que mes m'agrada:

-Ja vens carregà!Xica, hui si que has matinat. Que tens convidats?

-Ai pos que venen els meus consogres demà a dinar i vull fer una paelleta!

I l'altra que passa:

-Hui si que vas ben acompanyà!que es el xicotet?

-Si, el xicotet de la casa.

I mes avant:

-Queee, com està ta mare?

-Pos encara està en l'hospital.

-encara està ingressà?

-Demà ja la porten a casa. I mos han donat pa l'especialista d’ací dos mesos, pa vore si li fan mes proves per que la cosa no millora..i veges tu!quin bolet!

-Això es paciència...las cosas de palasio van despasio.

 ...

Encara no hem arribat ni a ca Elida i jo ja estic cansat de tanta xarrera i li dic a ma mare que avance i no s'entretinga que desprès vull anar al pla a vore els gatets.

TINC PARÀ

Calia anar a ca la tia Amparito,la del carrer mitjagalta, a que em medira. La fartera de nadal m'havia unflat com un tonell de vi i no hi havia forma de que eixirà, ni per dalt ni per baix.

Portava uns dies que no feia de ventre i jo feia veure que no passava res i deixava passar els dies, sense dir res a ningú. Era un xiquet prou callat i vergonyós, fins i tot per a aquestes coses...Ma mare, que ja veia que alguna cosa passava em va preguntar i li vaig tindre que confessar la veritat:

-Mare, no puc cagar!

A casa, teníem varies solucions per aquest tipo de malalties i com un novena llarga vam començar el ritual.

Primer em va fer una infusió d'aquella herba que li havia portat ma tia Remedios, que de totes les coses sabia, i sempre li recomanava a ma mare aquesta o aquella herba, per sanar-nos. Tenia molt bon saber ma tia i sempre l’encertava.

Aquella herba, era la Betònica. Vaig passar 24 hores nomes beguent Betònica. Pixar pixava molt, però el que era fer de ventre, res de res.

La segona prova va ser mes, mes...diferent, deixem-ho així.

Vam anar a ca ma uela. Jo fart de tant de roll, groc i esllanguit de portar tantes hores sense menjar i sense fer el que havia de fer, esperava segut als sillonets de vímet de l'entrada. Al cap d'una estona, per l'escala del corral, pujava ma uela, amb una fulleta de gerani o malva i fent comentaris a ma mare:

-Això es lo millor pa fer de ventre, ja voràs.

Com si fora una partera, em van fer gitar panxa per avall en el llit, amb els pantalons baixats i...be, em van fer com unes cosquelletes en el forat del cul amb la punteta de la fulla del gerani i....

-Buuuuuuuuuuf!

Nomes em vaig tirar un pet que em va desinflar una miqueta, però res mes.

Ma uela va insistir que anara a seure a la tassa del bater a vore si la cosa feia efecte. Li vaig fer cas i allà que vaig anar. Fora a la porta esperaven les dos i anaven preguntat.

-que?pots?

-Noooooo!

Ma mare, que sap moltes cançonetes de xiquets em va començar a cantar, per vore si em concentrava, aquella que em cantava quan vaig aprendre a anar sol al lavabo:

ferrer, ferrer!

manyà, manyà!

tinc caguera i no puc cagar!

I l’anàvem repetint i repetint...i al cap de mitja hora... res!

Al eixir, ma uela li va dir a ma mare, porta'l i que el medisquen. Vaig pensar,"si jo ja se que medisc, ara que collons medir-me, ara el que necessite es buidar!"

La conversa seguia:

-I a quina medidora el porte?

-Xicaaa a ca la tia Amparito la dels campellets, la del carrer Mitjagalta, la cunya de la teua sogra.

-Aiii si, es veritat.

-Claaar dona!-es reafirmava ma uela.

Carrer amunt, vam pujar a ca la tia Amparito la dels campellets. Al obrir la persiana, ens va vindre per la porta, que estava oberta, una oloreta a arròs caldós..mmmm!Ens va vindre a rebre i ma mare li va exposar el cas.

Allà mateix, en l'entrada fosca d'aquella casa, la tia Amparito va començar el ritual amb un cinta.

Em va dir que estiguera tranquil, però quan et diuen això, encara et poses mes nerviós...

Anava fent mesures des del cap fins la panxa, mentre resava i deia coses que no s'entenien. Era com una acte de bruixeria, barrejat de oracions cristianes estranyes...arribat a un punt, va dir senyalant-me el baix ventre:

-La parà està ací!

I va començar a apretar-me molt, molt la panxa, però no em feia gens de mal. Veia que la seua ma s'enfonsava tota dins el meu estomac removent-me tot...

-Ale, ja està!

Ma mare li va dir, que què li devia i ella va dir que res. Jo sabia que algunes dones demanaven la voluntat, ja que en aquesta casos de sanació no era bo cobrar, sinó no feia efecte.

Camí de casa em va vidre la caguera i casi que ni arribe.

Aquell dia vaig comprendre millor el significat d'aquella frase que deia mon pare de vegades i que ens feia riure tant:

Et vull mes que un bon cagar!

EL NADAL AMB ELS QUE NO ESTAN

Cançó recomanada: http://www.youtube.com/watch?v=7Ru9hvRAirY

Desprès de dinar, els torrons , els pastissets de moniato, les neules, el cafè licor de ma tia i l'herbero, ens reblien l'estomac i posaven la guinda al dinar de nadal.Les converses, els somriures i les nadales...

Pel matí,abans de dinar, havia decidit anar a veure els meus, que no estan, al cementeri i trobar allò que de vegades ens falta i no ho trobem enlloc. Volia ensenyar-li a Anna, aquelles persones que no havia tingut l'oportunitat de conèixer i que estaven en el meu ideari vital. Volia que li posara cara, nom i cognoms a les històries, que de vegades li explique.

Buscant al meu besavi vaig veure moltes cares conegudes, massa. I com un flash em van passar moltes històries de la infància que havia oblidat: converses vora el foc, diumenges de rams, estius en la bassa... 

Anna llegia el retaule del monument als morts de la guerra i jo mentri mentres divagava sol amb silenci pels meus pensaments de xiquet...

Enguany, baixar al poble per nadal ha sigut molt mes. Enguany he viscut moments amb els que estan i amb els que no estan. Per que de vegades, encara que siga per un instant, cal reviure els bons i no tant bons moments del passat.