Clareja i el fred es sec. El sol no vol ixir. La brisa lleu que puja del riu, repentina els cabells de ma mare i deixa fugir el fum del puro de mon pare, per la finestra del cotxe.Tot va despertant poc a poc.I nosaltres fem un dels viatges que mes m'agarada, un viatge unic: anem camí del Pla d'allà baix.
Al cotxe no hi ha radio, pero ens agrada mes escoltar la natura que ens entra amb força per les finestres i ens ompli de matí.De fons, intermitentment, mon pare canta sauament una cançoneta de batre...
Al arribar, el cotxe para i tot es silenci. nomes verderols i cagarneres engrunçant-se en les branquetes de les oliveres i cuetes de rastrell corrent pel camí.
Grinyola la porta desprès d'un temps tancada i un baf calent i humit ix de la caseta i ens traspassa el cos.
Obrim finestres i la pols somorta s'il·lumina pels primers rajos de sol.
La brisa ha parat i des de la porta de la caseta ja es veuen fils de fum mes enllà de la vall.Fem una foguera amb branques seques de magraner i llimera, per combatre el fred.A mi m'encanta el foc i m'agrada mes l'olor del fum que fan les diferents plantes i arbres al cremar-se. L'aroma del taronger i la llimera, l'olor espesa del fum de pi, l'oloreta de la remulla verda de l'olivera...
I es que hui, tornant a casa de treballar, m'ha entrat per la finestra del cotxe l'olor de remulla cremant i he viatjat ràpidament a aquells camps vora el riu Canyoles, amb un instint inconscient que m'ha fet posar els peus a terra i recordar-me que es hivern.I he redescobert, que es allà on beu el meu ser, on les oliveres velles son de plata i els camps fumegen als matins d'hivern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada