Enceníem els petardos amb mistos que compràvem en ca L'Alberto. Tres duros la caixeta de mistos i 20 duros un rastre de carpinteros. En vindre falles tots els xiquets compràvem petardos i pesàvem les vesprades tirant-los pels carrers. Hi ha veien tantes classes per triar: ixidetes, abelles rodetes, carpinteros, xinos, borles, fonts...etc
A casa, mon pare,sempre tenia una traca i un parell de dotzenes de coets d'ixida per si calia celebrar alguna cosa. Als sants, sobretot desprès del dinar de sant Vicent, tiràvem un parell de coets en el carrer. Recorde també en els dinars que feien els amics de mon pare i ma mare per pascua en les casetes. El Tio Manolo el cartero "el Rubio" nugava a una olivera un coet de foc seguit i li pegaven foc. Creaven un rebombori entre els xiquets que m'encantava. Era com tindre por i emoció al mateix temps.
En les cordaes sempre m'ajuntava amb algun amic per anar a comprar coets a la pirotècnia. Passàvem mig estiu estalviant per poder comprar unes quantes dotzenes i tirar-les l’últim dia de festes, o el dia de glòria o en falles(que son les tres cordaes oficials del nostre poble).
La veritat es que compràvem molts coets, molts. L'any que mes en vam comprar va ser l'any de festeros.Vam comprar 100 dotzenes de coets i les vam cremar en una hora...que animals érem!Ja ho diu ma mare:la pólvora bufa.
Tinc la imatge d'anar corrent per carrer de Gràcia en una canya al muscle amb el rastre de coets caiguent-me encesos,omplint de fum i foc el carrer i estar aborronat de l'emoció.
La sensació que es te al tirar coets es com una orgia infernal, com una bacanal de foc,fum i olor fort a sofre..es unic. I des de fa uns anys, irrepetible.
dilluns, 21 de març del 2011
A VALÈNCIA NO VAGES QUE ET POSARAN L'OS.
Anàvem en tren a València. Per falles mon pare, ma mare i jo complíem el ritual d'anar a passejar-nos per la gran ciutat. Ma uela sempre em deia aixó de: A València no vages que et posaran l'os, i sempre em quedava amb el dubte de quin os em posarien i perquè.
El trajecte amb el tren se’m feia entretingut escoltant les converses i mirant el paisatge. Mon pare mirava per les finestres els camps de tarongers i els comparava amb els nostres, que si produïen mes,que si les fulles estaven grogues,que si la taronja tota per collir...mentre, ma mare resseguia amb els ulls la seua mirada i assentia contínuament.
El tren avançava imponent per la ribera, deixàvem darrere els albercoquers ,ametlers i oliveres i el pla de Xàtiva amb la seua horta, per obrir-nos pas als extensíssims camps de tarongers, amb el cel blavíssim nomes trencat pel verd fosc de les palmeres solitàries i el fum de les fogueres de remulla.
Arribar a l'estació del nord era(i es)especial. Per mi sempre a sigut, desprès de la llotja de la seda, el millor monument arquitectònic de la capital.
Al baixar del tren el formiguer de persones era considerable: falleres i fallers, famílies senceres amb els cotxets dels xiquets, musics,turistes...i fora el sol radiant amb l'olor d’oli calent de les bunyoleres.
Desprès d'una passejada per algunes falles i esmorzar al baret de sempre, tocava esperar la mascletà. Mon pare intentava mirar d'on venia el vent per tal que no ens vinguera tot el fum a la cara i preníem possessió del nostre lloc(sempre a primera fila).L'espera era llarga i donava per a molt: menjar pipes de carabassa, mirar els monuments i edificis de la plaça de l'ajuntament...
En acabar la mascleta ens seiem a vore com els pirotècnics recollien, mentre pegàvem mossos a un entrepà casolà de tortilleta d’espàrrecs.
El trajecte amb el tren se’m feia entretingut escoltant les converses i mirant el paisatge. Mon pare mirava per les finestres els camps de tarongers i els comparava amb els nostres, que si produïen mes,que si les fulles estaven grogues,que si la taronja tota per collir...mentre, ma mare resseguia amb els ulls la seua mirada i assentia contínuament.
El tren avançava imponent per la ribera, deixàvem darrere els albercoquers ,ametlers i oliveres i el pla de Xàtiva amb la seua horta, per obrir-nos pas als extensíssims camps de tarongers, amb el cel blavíssim nomes trencat pel verd fosc de les palmeres solitàries i el fum de les fogueres de remulla.
Arribar a l'estació del nord era(i es)especial. Per mi sempre a sigut, desprès de la llotja de la seda, el millor monument arquitectònic de la capital.
Al baixar del tren el formiguer de persones era considerable: falleres i fallers, famílies senceres amb els cotxets dels xiquets, musics,turistes...i fora el sol radiant amb l'olor d’oli calent de les bunyoleres.
Desprès d'una passejada per algunes falles i esmorzar al baret de sempre, tocava esperar la mascletà. Mon pare intentava mirar d'on venia el vent per tal que no ens vinguera tot el fum a la cara i preníem possessió del nostre lloc(sempre a primera fila).L'espera era llarga i donava per a molt: menjar pipes de carabassa, mirar els monuments i edificis de la plaça de l'ajuntament...
En acabar la mascleta ens seiem a vore com els pirotècnics recollien, mentre pegàvem mossos a un entrepà casolà de tortilleta d’espàrrecs.
divendres, 11 de març del 2011
LA BOLSETA D'AIGUA CALENTA
Trona i rellampega. A l'eixir d'escola, la foscor ja ompli els bancals d'oliveres i la saraella es un pou fosc on nomes es distingeixen la remor de l'aigua i la blancoreta de la bromera salada per damunt les pedres. Els xiquets ixim pitant de l'escola com xicotetes espurnes en la llar de foc.
A casa la meua germana ja ma preparat el berenar, un tros de pa amb tonyineta i un raig d'oli, d'eixe finet,finet de les oliveres blanquetes del pla.(sempre demanava olivetes de pot pa acompanyar, però poques voltes me’n posava).
Cada dia, era agarrar el berenar i fugir corrent a buscar als meus amics: Rai i Joan em pillaven mes prop, junts anàvem a fer cabanyes als ametlers dels bancals erms que, desconcertats pel clima, començaven a florir.
Aquell dia la pluja ens va pillar per sorpresa en la placeta dels columpios, tota la vesprà havia estat amenaçant per la serra d'Engra amb aquells núvols grossos i negres. Tots tres vam fugir corrent, cadascú a sa casa.
Al arribar a casa mon pare, ma mare i la meua germana major encara no havien tornat de treballar. La meua germana Gràcia i jo ens vam posar a fer feina de l'escola, arraulits a l'estufa de llum (aquella de barretes que encara esta per ca ma mare)per que se’ns havia acabat la llenya i no podíem encendre el foc. Els trons i rellampecs cada vegada eren mes forts i l'aigua queia amb força.
Quan vaig sentir el pito de les set de ca cerdà vaig pensar:
- No faltava molt per estar tots a casa i fer el sopar i a mi encara em falta acabar matemàtiques...uf!
Mon pare va arribar amb un saquet de llenya i ens va encendre el foc. Mentre ma mare despellorfava unes carxofes per sopar.
Plof!de sobte,la llum se’n va anar. Ma mare va traure els trossets de ciri que ens havien sobrat de la processó de la pujà i els va encendre.
Aquella nit vam sopar amb llum de ciri, no vam vore la tele, vam jugar al parxís, al set i mig i al cinquet, entre el crepitar de la llenya i el soroll de les gotes de pluja picant en la teulada.
Al arribar al llit i posar-nos el pijama la geloreta ens aborronava l'esquena,però ma mare, tan mare com es, ens va posar una bolseta d'aigua calenta a cadascú entre la manteta i el llençol i ens va contar el conte de la raboseta i el compare llop.
diumenge, 6 de març del 2011
CEBA TENDRA
Feia fred. Molt de fred. Els matins que, mon pare i jo, anàvem a collir cebes eren gelats com la mare que ho va parir. Les ortigues verdíssimes i tendres a mes no poder, vorejaven els solcs i ens besaven amb la seua coentor a cada estira de ceba.
Vam plantar ceba uns quants anys, cansats de guardar llavor, sembrar-la i desprès tindre que birbar-la, directament compràvem el planter al tio Poquili, que el fa bo, i així ens estalviàvem feina.
Les plantàvem en els bancals del pla d’allà baix. La terra arenisca els donava una dolçor boníssima i es feien bones de menjar a mos rodó. També teníem uns quants cavallons de faveres.
Les veníem en la paraeta que teníem muntada a la porta de ca mon tio Paco, el de Benidorm. Ma mare era la venedora i la veritat, o el genero era bo o li se donava be vendre, per que a mig matí ja no quedava res.
Quan tornàvem cap a casa a esmorzar, la vella furgona estava perfumada de l'olor forta i calenta de la ceba, es un dels moments que mes recorde, l'olor a ceba tendra.
L'esmorzar era bo i contundent:un parell de xoriçets o una botifarra , un ou caigut en el mateix oliet i pa, molt de pa per a sucar. L'ensalada d'hivern amb ceba tendra, encisam i olives xafaes no faltava mai a taula.
Vam plantar ceba uns quants anys, cansats de guardar llavor, sembrar-la i desprès tindre que birbar-la, directament compràvem el planter al tio Poquili, que el fa bo, i així ens estalviàvem feina.
Les plantàvem en els bancals del pla d’allà baix. La terra arenisca els donava una dolçor boníssima i es feien bones de menjar a mos rodó. També teníem uns quants cavallons de faveres.
Les veníem en la paraeta que teníem muntada a la porta de ca mon tio Paco, el de Benidorm. Ma mare era la venedora i la veritat, o el genero era bo o li se donava be vendre, per que a mig matí ja no quedava res.
Quan tornàvem cap a casa a esmorzar, la vella furgona estava perfumada de l'olor forta i calenta de la ceba, es un dels moments que mes recorde, l'olor a ceba tendra.
L'esmorzar era bo i contundent:un parell de xoriçets o una botifarra , un ou caigut en el mateix oliet i pa, molt de pa per a sucar. L'ensalada d'hivern amb ceba tendra, encisam i olives xafaes no faltava mai a taula.
divendres, 4 de març del 2011
LA FARCOL
L'hivern ens omplia de fum de llenya els carrers, al ixir de la fàbrica, el fred ens tallava en cada cantó. Arribar a ca ma mare després de treballar era una recompensa. Obrir la porta i olorar el sopar a mig fer...farcol, carxofes fregides o tortilleta de faves i alls tendres...mmm!Seure a vora l'estufa de llenya i conversar en mon pare lenta i placidament. Acaronar el gat amb les mans encara polsoses de la fàbrica...
Treballar en el poble em portava a sentir certes coses que ara he après a valorar, que ara passat els anys rememore constantment.
Hui he fet farcol ofegaeta com la fa ma mare, amb pebre roig. Necessitava tornar a sentir la recompensa de tornar a casa desprès de treballar, necessitava escoltar la veu de mon pare, i vore a ma mare fer el sopar d'esquena a nosaltres. Necessitava sentir que els Kilòmetres que ens separen, nomes son aixó, kilòmetres.
Treballar en el poble em portava a sentir certes coses que ara he après a valorar, que ara passat els anys rememore constantment.
Hui he fet farcol ofegaeta com la fa ma mare, amb pebre roig. Necessitava tornar a sentir la recompensa de tornar a casa desprès de treballar, necessitava escoltar la veu de mon pare, i vore a ma mare fer el sopar d'esquena a nosaltres. Necessitava sentir que els Kilòmetres que ens separen, nomes son aixó, kilòmetres.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)