diumenge, 21 de novembre de 2010

ELS CALAIXOS DE L'APARADOR


M’agradava anar a ca ma uela Ramoneta. Sempre anàvem diumenges a poqueta nit, desprès d'haver passat tot el dia en el Pla. Els diumenges d'hivern sempre li portàvem un saquet de llenya i alguna cistelleta amb alguna hortalissa: faves, cebes tendres o penques per a l’arròs caldos que tant agradava a ma uelo.
Aquella casa no tenia timbre, calia tocar amb el puny un parell de voltes i ja venia ma uela, eixugant-se les mans amb el davantal, a obrir la porta.
La casa era fosca, com la majoria de cases antigues amb una entrada ampla, amb cadires d'escai, plantes verdes de fulla gran i quadres d'estampes valencianes. A l'esquerra estava l'habitació i mes endins la saleta amb la llar, la taula redoneta en el braser baix i un aparador amb espill. Hi havia una escala que pujava dalt, a la cambra i una porteta que donava al corralet i al lavabo. La cuina estava baix l'escala i era estreta, estreta.

Ma uelo Vicent, sempre estava segut en aquell sillonet de canya mirant la tele, sempre pel•lícules de l'oest. Temps enrere havia sigut un gran lector de novel•les de l'oest, però el cine i la televisió l'havien apartat dels llibres.
Ma uela era i es una gran cuinera, especialista en gaspatxos i ametletes fregides, ningú les fa millor que ella. Sempre que anava m'oferia sopar i em feia una tortilleta de creïlles en un panet d'aigua que estava....mmmmm!Desprès mentre mon pare i ma mare xarraven amb ells jo aprofitava per repassar les fotos que ma uela tenia posades baix del vidre de l'aparador. Fotos de comunions de cosins, nebots...una retafila de imatges de la familia. Aquell aparador era de fusta marró i tenia una porteta a cada costat i cinc calaixos al centre amb anelles daurades per obrir-los. Ma uela sempre comprava un paquet de gusanitos de ca Gavino i el guardava en l’últim calaix per aixó era el meu preferit.
Ma uelo Vicent, portava ulleres grosses de pasta i fumava celtas. Li agradava apurar el cigarret i tirava la cendra en un cendrer que s’obria i es tancava.
Religiosament, cada setmana, ma uela li comprava una revisteta la teleprogramas on anunciaven la programació televisiva. A mi m'encantava fer la sopa de lletres que hi havia al final, el problema era que no hi havien bolis a ca ma uela i sempre ho tenia que fer amb un llapis roig de fuster...ara ho enyore i ho recorde com si fora una foto engroguida baix el vidre de la meua memòria o com una novel·la de l'oest guardada a l'ultim calaix de la meua vida.

divendres, 19 de novembre de 2010

REMOR D'ESTIU

Creixen llunes grogues i el setembre m’embolcalla en la seua brisa vespertina.
Els núvols han deixat que el sol marxe a un altre paradís mes precís i estèril
ací ens han deixat nomes remor d’ocells migratoris i camps dispostos per la sembra.

Terallines de vímet pels ulls i arena fina als peus. El mes ens cau damunt amb els matins descol•locats de llum i hores.

Ens pengen fotos de carrers encesos de ponent i de cadiretes de boga noctàmbules en les portes.
Ens pengen i es despengen drings de llum baix de l’aigua de la basa i pits i besos i esquenes nues.

Ens pengen dies llargs i nits curtes.

Ens pengen i ens despengen sense dir-ho a ningú.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Vimetisme



Creuràs que he perdut el rerefons de la matinada, però ara cauen trossos de cel a dins de casa i venen veus del carrer que em desfan la son.

Creuràs que me'n aniré sense dir-te quins solcs llauraré mentre m’allunye i quants capvespres t’he estimat ofegat en tristors d’amors humans.

Creuràs que no conte les passes que faig cada cop,al anar-me’n, per desprès saber xafar una altre cop, les petjades que em porten vers tu!

En algun lloc lluny del meu poble.Hivern de 2008.

dilluns, 1 de novembre de 2010

LA MAGRANA


Ma mare la preparava, una vegada havia acabat la feina, mentre s'acabava de coure el bollit. Les seues mans, mans de cistellera,desgranant la magrana, les tinc presents sempre que en veig una. Les mans fortes i àgils com les de la majoria de les dones valladines.
La meua germana major també treballava en casa, com ma mare, fent cadires, sillonets i demes peces de medula. Les vesprades d'hivern les passava amb elles llegint en veu alta novel•les. Cada dia fèiem un capítol, de vegades mes, perquè no suportàvem l'espera.
Recorde, sobretot, les olors i l’escenografia que ens envoltava: L'aigua de la basseta d'amerar el vímet, la medula, la reixeta...amb aquella olor forta que abans no suportava i ara em transporta a tants moments. Ma mare seguda a la cadireta de boga baixeta per facilitar la feina, aquell poval ple d'aigua amb una esponja per amerar el teixit,la manta de plàstic enrotllant la medula per mantenir-la humida i flexible, el martell i el punxó per adreçar les paraes,la caixeta amb tatxetes i un iman de nevera per tenir-les ben controlades.
L'estufeta de llenya i l'olor del vímet cremant, el calendari que ens van regalar al forn, la radio velleta i polsosa sonant, garbes de material, cadires acabades i sense acabar apilades, el gatet rondinant dins d'un cabasset d'espart...

dimecres, 27 d’octubre de 2010

LA FOGASSA

A mi sempre m'ha agradat mes la mona.La de pascua:la neula, la molla dolça i recremada per damunt i el cim dolç i ensucrat del caramull.Pero ara que ve tots sants, m'he enrecordat de la fogassa.
El mes passat, mon pare, va collir les anous i m'hen va donar un saquet,a casa ja tenia atmetles marcones d'enguany.
Quan he arribat a casa he anat directe a la meua llibreria: Bernat capó i els costumaris, Joan Pellicer i les plantes, Josep Pla i la vida rural,fuster i l'albufera, Sanchis Guarner i les teories d'identitat, Estellés i la seu sentiment etern, Joan Amades i les tradicions,Antoni Furió i la nostra història...buscant, buscant, l'he trobat.Menjar i Gaudir a la Vall d'Albaida(ben bé podria ser a les comarques centrals)escrit per Agueda ureña i Isabel Guerrero i editat per la caixa ontinyent.Un llibre magnific, unic, complet i imprescindible en les llibreries de casa vostra.Sempre que vull cuinar en sabor a Vallada, mire este llibre.
L'he fullejat i, com sempre, m'he entretingut en altres receptes, he vist una que parlava de les xitxorrites (xitxurrutes en vallada i llardons en altres pobles)amb aixó feien una coca per a berenar el dia de la matança(ja escriure mes extensament de la matança i el seu proces).
He arribat on posava La Fogassa i he començat a legir i fer.Vos deixe la recepta per si en voleu fer.No perguem la tradicció...recuperem-la!

INGREDIENTS

-1KG DE FARINA
-3 OUS
-UNA QUARTA DE SUCRE
-4 NEULES
-100G DE RENT
-OLI( GOTET DE VI, per als mes joves got de tallat)
-AIGUA(GOTET DE VI)

ELABORACIÓ:

Escalfeu l'aigua i desfeu-hi el rent.
afegiu els ous, el sucre i la farina, mesclant-ho i pastant-ho.
Deixeu-ho fer bo tapant-ho amb un tovalló-.
Repasteu la massa i dividiu-la en boles iguals pero noles aplaneu fins que no estiguen totes.
Aplaneu-les damunt de les neules i poseu-li les anous i les ametles.
Banyeu amb un pinzell la superficie de la fogassa i per damunt poseu el sucre.
Poseu-les alforn fort i calent durant mitja hora.

BON PROFIT!

diumenge, 17 d’octubre de 2010

LA ROTONDA DE L'OLIVERA


Sempre se’m fa pesat anar a treballar per la nacional: semàfors, bonys per reduir la velocitat, rotondes...En aquella rotonda de l’eixida de la ciutat hi ha una olivera centenària que van dur d'un bancal mil•lenari de terres endins. La mar li ha donat ales i ha enlairat les seues branques al cel.

Les vesprades d’octubre, desprès de dinar, els uelos ixen de passeig al sol: Cami ral, pla d'en boet o passeig del collao.
Aquell home era de d'un poblet de Jaen. Li deien Pepe. tenia 83 anys. Quan la dona va faltar, va vindre a viure a la ciutat. D'aixó ja feia 10 anys.

Era una vesprada d'entre setmana de primers d'octubre, cap a les tres i jo ixia de casa camí de la feina. Per anar a buscar la nacional cal passar per un seguici de rotondes. La rotonda de l'olivera n’és una. Verd, primera..aquell dia l'olivera de la rotonda no estava sola, aquell uelo que havia tingut que deixar la seua vida en el poblet i vindre a ciutat, estava agarrant les olives verdes i tirant-les al cabasset que portava.
Vaig tornar a fer la rotonda i vaig agarrar la primera ixida per aparcar. Al acostar-me l'home em va mirar i va continuar, esta vegada amb mes bon ritme, com si li anés la vida amb alló.
-Son per adobar- hem va dir.
Vaig seure amb ell i vam conversar obertament. Ell hem va explicar com adoben les olives a Jaen i jo li vaig explicar com fem nosaltres les olives de sosa.

Cada octubre Pepe cull les olives de l’olivera de la rotonda per adobar-les a casa i ho fa des de que va vendre les oliveres que tenia al poble i va abandonar la vida que segueix el pas de la natura i els seus temps: la vida dels llauradors.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

FAMILIA, VESPRADA, DIUMENGE, TARDOR.


Els núvols estirats i immensos descansen en la solana. El sol es pon.
els gossos i els xiquets corren junts i lliures, lladren i criden pel bancal. Amb la brisa, les oliveres vinclen les seues rames plenes de fruit. Eixim a estirar les cames desprès del dinar. La fresqueta es deixa notar i les rebequetes que feia anys havíem retirat del nostre armari i havíem deixat en la caseta, hui ens fan bon paper. S'escolta lladrar un gos en la llunyania i dos dones xarrant que tornen cap a casa pel camí del pla. Les soques de les oliveres estan plenes de caragols: moros, mongetes...Ma mare i ma tia aprofiten per buscar-ne "cristians ja no se’n veuen", diu ma mare.
Porte a Anna , a vore la bacorera del marge, i aprofite per explicar-li per que hi han figueres que fan bacores i figues en un mateix arbre. Ella te paciència, i escolta sempre alló que li explique, encara que se que a voltes em faig pesat parlant de coses del camp.
La foscor va envaint la serra d'Engra i poc a poc s'inunda de nit tot la vall. El passeig de retorn el fem mes apresseta perquè comença a refrescar.Ara el vent bufa amb mes força. La claror somorta del llum de bateria i l'olor a cafè ens guia de camí a la caseta.

diumenge, 5 de setembre de 2010

LA CAMBRA DE MA UELA 2

 
Posted by Picasa


Al carrer, el ponent de l'estiu bufa flames de calor infernal. Sempre la trobe seguda al sillonet de vímet de l'entrada, ventant-se en un palmito o resant en llatí en un to molt baixet.
M'encanta seure al seu costat i parlar de les novetats del poble, de es xafarderies del veïnat,dels canvis de l'oratge, de les coses de la vida...
L'altre dia vaig anar a vore-la i a fer unes fotos de la casa. Ella es va estranyar, però em va deixar fer.
Desprès de conversar una estona vaig creuar el corral i
vaig entrar al taller. Li diguem taller perquè era on abans ma uela i algunes veïnes s'ajuntaven per treballar fent cistelles de vímet.

L'escala que puja a la cambra, no te barana i està tota emblanquinada. Al arribar dalt, et trobes la cambra gran a la dreta i la pallisa a l'esquerra amb una porteta que dona al terrat on abans hi havien les conilleres.

La cambra es llarga i estreta, forma un rectangle amb dos finestrons al costat que donen al corral. La pallisa es mes xicoteta, però amb el sostre mes alt.Tot esta ple de coses antigues i no tan antigues, d'utensilis que ja no s'utilitzen, de ferraments del camp...
Quantes histories, quantes vivències en aquella cambra, quanta vida suspesa en la calma morta de la pols i la foscor...

divendres, 6 d’agost de 2010

AHIR VAIG ARRIBAR

Ahir vaig arribar al poble. Desprès de dinar uns bons gaspatxos en ca ma mare, vaig anar a vore un amic. A ple migdia els carrers estaven buits, ningú s’atreveix a ixir de casa a estes hores. La porta de sa casa estava oberta. Enlluernat, vaig avançar per l’entrada fosca i fresca fins al menjador. Me'l vaig trobar segut a un sillonet de canya, trencant ametles i mirant els capítols repetits de l’alqueria blanca. Tenia un basquet ple d’ametles sense trencar (que eren de l’any passat), un poval ple de corfes i un plat per a les molles que anava triant. Varem estar conversant, entre el soroll del martell , de la crisi, de la feina, dels xafardejos del poble, del llibre de festes…de tot un poc.

De camí de tornada cap a casa la brisa ja m’acompanyava i em deixava seduir pels sons i les estampes d ‘estiu del meu poble: el cant insistent de les xitxarres, el piular de les oronetes, el batre de les ales dels coloms en les gàbies dels colombaires, els homes tornant del bancal amb la mobilette, el poval i el gos, els xiquets jugant al carrer a bous, els veïns a la fresca,l’olor dels sopars d’estiu…ara si que tenia la sensació d’estar en casa i d’haver arribar al meu poble.

diumenge, 1 d’agost de 2010

EL CARRER CAMPANAR





La casa estava al carrer Campanar. Els meus amics i jo la teníem llogada, com a lloc de reunió i punt de trobada. Durant l'hivern passàvem les nits arraulits a vora del foc, però els estius eren tan llargs, que els passàvem sempre a la fresca.

Al carrer campanar hi havien pocs veïns, gent major i forasters que venien a festes. Cada nit el carrer s'omplia de cadiretes de boga i sillonets de canya on els veïns i nosaltres seiem a conversar, a sopar, a jugar al truc...etc.
Recorde que el primer estiu que varem passar en el carrer campanar, va ser molt, molt intens. Recorde sobretot, el dia que al eixir de la biblioteca i vaig vore en el finestró de casa d'un veí, un cartellet que posava: Demà a les huit del matí, pintada de façanes.
Vaig tocar al timbre de casa del tio Pepe per preguntar-li i em va explicar, que des de feia molts anys, en aquell carrer, es pintaven les façanes el mateix dia i uns veïns ajudaven als altres i que desprès tots esmorzaven junts al carrer. Em va agradar la idea tant, que ho vaig proposar als meus amics i ens varem apuntar.
Vam anar a comprar la calç a l'algepsar i a l’endemà a les huit va començar tot.

Ara ho recorde i m'emocione, perquè vam aconseguir allò que de vegades sembla impossible,unir gent jove i gent major per ajudar-se i treballar en una idea comuna. Pense en tots els veïns d'aquell carrer que ja no estan entre nosaltres, pense en tot allò que ha desaparegut amb ells: la tradició de pintar les façanes de calç, esmorzar al carrer, ajudar-se els uns als altres...

En homenatge a tot el veïnat del carrer campanar.

diumenge, 18 de juliol de 2010

dimarts, 6 de juliol de 2010

La festa en l'heretat


Allí tenien una gramola molt antiga que l'amo els havia deixat i que ells feien sonar en les festes d'aniversari i els sants. Tenien alguns discos d'Antonio Machin, de Gardel i alguns altres d'himnes de la república, que algun dia els xiquets d’amagades havien fet sonar a tota veu, inconscients del perill que aixó suposava.
Tenien també, cànters buits que feien sonar amb una espardenya vella i un guitarró desafinat que algú va comprar en valència en acabar el servei militar.
No faltava la festa en les heretats. Sempre hi havia un sant, un naixement o un casament que celebrar. Entre els bunyols i el sucre, entre el cacau i el tramús i algun barrejat que altre, la musica i els cants eixien espontàniament i divertien al personal que allí es congregava.

L'altre dia parlava en ma uela Ramoneta, i m'explicava que antigament en les heretats es muntaven grans festes. Em deia que recordava molts dinars a l’ombra de les carrasques que s'allargaven fins la nit entre glop i glop de cafè licor i barrejat.
- uuui!Aixó sempre portava pirri-em deia- feien apostes, cantaven, algun atrevit improvisava un teatret o una versà..., ens devertiem molt.

Em va contar l'aposta que un dia va fer el seu germà en un dinar amb els seus amics:

-Pos desprès d'haver acabat amb el vi i amb tot el cafè licor que havia fet jo la vespra, va saltar uno i li va dir al meu germà: a que no vas al galliner i li arranques en un mos la cresta al pollastre...i tots vinga la risa, ala que exagerats que sou els vaig dir. Pero el meu germà, que no en pensa una i ja l'esta fent, s'alça en un bot de la cadira, va al gallines i li pega un mos a la cresta del pollastre i li l’arranca...mare meua quina arjama es va muntar...mare meua, quina arjama...ai...d'aixó m'enrecorde com si fora hui...claret,claret-

La bacorera del campello.


Ma uela encara te en els llavis, la mel de les bacores del campello, ho recorda constantment en arribar Sant Joan. Amb 95 anys, te viu el record dels sabors i olors del passat, els que l'han marcat en la vida i han anat deixant petjada en la seua anima.
Ja fa uns quants anys, mon pare, que també havia sentit parlar dels fruits de la bacorera del campello,va decidir plantar-ne una, filla d'esta, en el pla.
Com mana la tradició i conta la llegenda màgica, si plantes una rama de figuera o bacorera la nit de sant Joan, aconsegueixes que s'agarre i faça arrel. Si no ho fas aquesta nit,per contra,no agarra i mor. Doncs mon pare aixina ho va fer i tal i com diu la llegenda, va agarrar i va fer arrel. El que no saben es que haguera passat si ho hagués fet un altre dia...
A casa, sempre tinguem la tradició de celebrar tots els rituals de bona sort i enamorament de la nit de sant Joan: ficar un poval d'aigua al ras durant la nit per rentar-nos al mati la cara, creïlles o cebes baix del llit per tindre abundància durant l'any, cabells en plats d'aigua al ras per descobrir l'enamorat o enamorada, collir algunes herbes durant la nit per fer remeis casolans...

Per a mi, aquestes coses, les mes xicotetes, son les que ens fan grans, ens donen esperança i ens alimenten l'anima, així com a ma uela, l'alimenten els records que te de les bacores del campello.

divendres, 11 de juny de 2010

EL SOLC

 
Posted by Picasa

Una polseguera de terra roja s'alçava darrere de la muleta. El sol ens banyava l'esquena amb suor. Les espardenyes de careta avançaven a pas lent enfonsant-se en la terra, mentre les cuetes de rastrell ens seguien corrent espavilades pel solc. Mon pare feia els cavallons amb la mula i jo refeia les puntes i les vores amb l'aixada.
La junça i les verdolagues ens guanyaven la batalla cada setmana,sobretot la junça que tornava a eixir al sendemà, però nosaltres no ens rendíem...

La calma venia quan el motor de la muleta parava i tornàvem a escoltar el cant dels verderols, cagarneres i gafarrons. Ens traiem el barret de palla(aquell que varem comprar en la fira de Xàtiva) i ens regalimaven les gotes de l'esforç pel front.
-fumem o que?-em deia mon pare
Jo no fumava, però sabia que en el vocabulari del llaurador,fumar significava parar a descansar, beure aigua del botijo i liar un cigarret per fumar(si es que fumaves)

Repreníem la faena, ja en vistes al dinar:Paella d'estiu en bajoqueta i fesols de la pelailla, aigua fresca i vi, meló d'alger i per rematar els postres...coca de llanda i llimo.
El dinar ens portava a la sesta i als contes que ma mare contava als mes xicotets el del mig pollet i el de la raboseta i el compare llop.

divendres, 4 de juny de 2010

SOL I OMBRA

Antigament podíem vore, tomaques,nyores i ditets que penjaven de les finestres de les cases solejades.
Ametles,anous i faves que s'estenien en els terrats plens de sol.
Al recer de les cambres ventilades, penjaven melons de tot l'any, fulles de tabac i espigues de panís.
En el rebost i les covetes fresques embotits de la matança,oli en gerres de fang i olives adobant-se.

L’altre dia,mentre tots feien la siesta i jo em passejava pel jardi, vaig vore damunt de la bassa, a ple sol,una llanda per al forn plena d’ametles pelades assecant-se.Vaig suposar que eren per a fer les pastes de la comunio de la meus neboda(...rollets de flora mmm que bons!)Al terra damunt d'una tela de sac, hi havien faves granades que mon pare havia estes al sol per poder, a la tardor, menjar-nos-les bullides en herba sana i ditet.
Dins de la caseta, en la part mes fresca, hi havien panotxes de panís lligades a manolls i penjades del sostre i faves cosides amb fil de coto per fer llavor. En la paret del fons, on el sol no pega mai: rames de llorer, betònica i espígol

Acabe d’enrecordar-me que a casa tinc un saquet d’anous i ametles de l’any passat i encara no les he trencat, ni les he bollit per pelar-les...en canvi si que vaig anar al supermercat a comprar-ne!!!!
Vaig a buscar el martell!

dimecres, 26 de maig de 2010

L'empeltaor de Villena


Encara te la rojor dels mosoverets dels anys 50, eixos xiquets que corrien lliures i espavilats pels bancals d'oliveres,ametlers i vinya, mentre l’hivern omplia de neu les planures del Vinalopó. Sempre et mira amb ulls melosos i afables. Amb els gestos suaus i entenedors et convida a conversar i a intentar, desgranar amb les paraules, el bell misteri que l'envolta.
El diumenge va vindre al pla. La veritat es que tenia ganes de vore-lo. Son d'aquelles persones que veus poc i t'omplin molt. Ens varem saludar efusivament i sense esperar mes,va traure una navaixeta, es va posar un barret de pescador i es va encaminar al bancal.
Mentre s'allunyava, els que estàvem en el rotgle asseguts a la fresca, repreníem la conversa i picotejàvem uns cacaus en corfa.
Va començar a ploure. Ell va tornar, amb pas lent, la pluja no li feia cap de mal, ans al contrari, li agradava.Va seure en la balanci de reixeta i ens va dir mentre tancava la navaixa:
-Pareix que els empelts s'han agarrat. Esta setmana ja podreu traure el cordell-
Ma mare li ho va agrair i va lloar la feina que havia fet desinteressadament.

Tots van continuar la tertúlia menys ell, que em va mirar i em va fer una pregunta:
-vols que t'ensenye a empeltar?es molt fàcil?-
Anava a respondre, quan ell ja venia amb una branqueta tendra i la navaixeta oberta, dispost a ensenyar-me aquella bella lliçó que l'home i la natura havien dut a terme durant milers d'anys.

Varem parlar de quins arbres es podien empeltar, de quina era la forma del tall que s'havia de fer en la pell,de quina lluna era la mes adequada per fer-ho i de mil i una situacions que es podien donar durant el procés.
Em va agradar conversar amb ell i adonar-me de les ganes que te de transmetre la saviesa popular que ha après durant els anys.

Però el que mes m'agrada es saber que encara hi han coses per aprendre que no estan en cap llibre.


Dedicat a mon tio Manolo. Pels xicotets moments de conversa dels que tant he après

dijous, 20 de maig de 2010

La sal de la infància


Corríem pels marges, plens de corretjoles, malves, llepasses, verdolagues i roselles de mil colors. Ens deixàvem esgolar pel broseral tendríssim i humit, fins tocar de peus en el riuet de sal. Era el lloc de joc on ens submergíem molts xiquets del poble.
Arribava la tardor i amb les primeres pluges corríem a jugar amb l'aigua,fer barquetes i buscar xicotets minerals rogencs i pedres de sal. Era tan divertit tantejar l'aigua anant de pedra en pedra i pujar i baixar riu amunt i riu avall.

Ens amagàvem en els vells camions de la cooperativa, pujàvem a les oliveres que vorejaven el riuet, ens engronsàvem amb les vares llargues dels joves plataners, ens construíem refugis amb les deixalles que la gent llançava...ens banyàvem i ens eixugàvem en la foguera de la fusteria...miràvem com els xicons mes majors, volaven per les muntanyetes, amb les seues bicicletes...corríem a casa en sentir el pito de les 19:00 de la fabrica de Cerdà, amb els peus plens de salnitre.

Érem lliures, simplement lliures. No calia mes.

dissabte, 15 de maig de 2010

La figuera de pala


De xicotets,si tinguem germans,sempre hi ha una miqueta de "cels" pel mig. Sempre s'ha dit que el xicotet es el mes mimat i que te mes privilegis que el major. Els pares i mares tenen que lluitar contra estes reaccions naturals dels seus fills i intentar reconduir les diferents situacions cap a bon port. Hui en dia, hi han fins i tot, llibres d'autoaprenentage per als pares, que no saben com actuar en situacions de "cels"...no faré cap comentari.

A casa vivíem mon pare, ma mare, les meues germanes i jo, que era el xicotet(segons la normativa social:el mimat).
Ningú mai m'havia sorprès tant, com aquell dia que mon pare, va entrar a casa en un tros de figuera de pala, i la va penjar en el marc de la porta del menjador. Me’l vaig quedar mirant extranyat i abans que li preguntara res, em va mirar i amb cara de complicitat em va insinuar silenci.
Van passar els dies, les setmanes i ningú va dir res del tros de figuera de pala. Ningu l'havia vist? perquè servia allò penjat a una porta?Un bon dia va desaparèixer i no es va saber mes.

Passats els anys, mon pare, ens va explicar que allò ho havia penjat perquè les meues germanes tenien cels entre elles i per desfer aquesta situació calia que la persona que tenia "cels", passara per baix d'una porta amb un tros de figuera de pala.
Tots vam esclatar a riure, però ell va insistir:la solució li havia donat resultat!

La botija

Posted by Picasa


Penjant de la paret amb una corda d'espart que el temps i el pas de les mans ha ennegrit, la botija:tot un símbol dels llauradors valencians. Una definició de la botija, seria:femella del botijo.Recipient per contenir líquids(principalment aigua)amb forma de mitja esfera, amb dues anses als costats, una entrada ampla per al líquid a la part de dalt i un orifici mes xicotet i empinat per beure.

Tinc guardat el bell record de la caseta del pla d’allà baix(es la forma que tinguem de diferenciar una caseta de l'altra)allí anàvem menys voltes, perquè el bancal, desprès de molts anys donant collites l’havíem deixat de treballar i estava erm. Anàvem sobretot en estiu, de bon mati, a collir figues. Abans que anaren els pardals i els pardalots espavilats. També anàvem en hivern a collir taronges imperials i llimes.
Teníem una clau gran i antiga que obria la porta. A mi m'agradava l'olor a tancat que feia la caseta. M'entretenia vegent tots els objectes que es mantenien intactes pel pas del temps. Hi havien tres que m'encisaven pel seu misticisme:una forca que li faltava una punta, una granera de bruc i una botija que li faltava una ansa.
M'auela tenia la botija com un dels objectes que la lligaven a ma uelo, i sempre em deia:esta botija era de ta uelo, i passava un xicotet silenci enyorador.
L’omplíem d'aigua de la cisterna i deixàvem que tocara el cul en l'aigua, penjada de la corda d'espart...que fresqueta!per mi era la millor aigua del món.

dijous, 13 de maig de 2010

Els nugols


Trona i rellampega. Justament a començat a ploure ara, quan tots els xiquets ixen de l'escola i les mares i pares van a buscar-los. Des del balco de casa mire la processo de paraigües i cotxes. Per damunt les teulades, florides de raïm de pastor, veig la negror dels nugols que arriben des de les cinc sènies.
Ara plou en mes força. S'esta agarrant. M'en vaig al balco de darrere i veig les gotes fent bombolles en un basal del jardí...encara plourà mes.

M'encanta vore ploure. Recorde les primaveres que sopàvem al pla...que bones estaven les favetes tendres ofegaetes!Al final de la vesprada, sovint arribaven tronades pel ponent i ma mare i jo analitzàvem l’evolució dels nugols, el camí que feien per la solana i inclús calculàvem el temps que tardarien a arribar fins on estàvem. Era fascinant, la capacitat que tenia (i te) ma mare de fer-nos part de la natura de valorar-la i respectar-la. Recorde que pujàvem al balco de la caseta i deia:veus aquella blancoreta pel barranc de tarrassos, això es aigua i en 5 minuts la tinguem ací. Alhora veiem rellampegar pel tossal i em deia,en Aielo esta ploguent o veiem un nugol molt blanc i em deia ixe nugol porta pedra. I si, així era, portava pedra.

Hi han tants nugols com planetes a l'univers, però els llauradors del nostre camp, han sabut diferenciar-los i posar-los noms:la gavatxa,el bouet roig, isidoro...i un llarg etcètera. També, els nostres llauradors,han dedicat temps a fixar-se amb la lluna i els animals i relaciona-ho amb la predicció de l'oratge. Tot un mon que la societat del consum i l’estrès a deixat de banda.
Jo em crec afortunat, perquè encara tinc la sort, quan baixe al poble, de poder compartir, amb ma mare, aquestes variacions atmosfèriques mentre desgranem,junts,les faves tendres pel sopar.

diumenge, 9 de maig de 2010

L'olor del caliquenyo

Encara em pasa. Sentir l'olor forta dels puros em recorda a mon pare.Em recorda als matins que els dos anàvem a aviar els gossos i a fer alguna faeneta al bancal: desimalar, cremar remulla,regar,tallar rabotins de les oliveres, refer els marges...etc
Per aquells temps a casa teníem una furgoneta Renault (no recorde el model) però era d'aquelles que tenien la majoria de valladins que treballaven per ells mateixa en l'industria del vímet. Doncs, amb aquell cotxe, amb paciència i poca velocitat anàvem camí del pla.
Mon pare,portava de tot a la part de darrere i quan dic de tot es de tot:cordells,una manta morellana,un cabàs d'espart, una cistella cansalaera,una fals,una destral, un serruig,tisores i una cosa molt curiosa...una ferradura, segons deia, perquè donava bona sort!
Ara, passats els anys pense que allò de portar tanta cosa darrere del cotxe podria ser l’herència dels nostres avantpassats, els que anaven amb el matxo o l'aca carregats d’atifells per treballar el camp, podria ser l’últim alè de la vida que tant enyore amb aquest blog...
Es curiós, tinc molt present que camí del bancal, al girar la revolta de Remigio,mon pare, instintivament, cantava una melodia:...lalolalo-laloliero...ai sol i luna... i la repetia una i una altra vegada, mentre pegava xamaes al puro i intentava mantindre-lo encès. Jo, me'l mirava en silenci i em deia a mi mateixa que m'agradava aquella senzillesa que desprenia i pensava que era el mati de dissabte, que ens brindava a pare i a fill, tota la complicitat del mon.

dissabte, 1 de maig de 2010

Oronetes

La primavera ens porta la renovació de la terra, la resurrecció de la vida desprès del fred,les tronades i moltes mes coses, entre elles, el xiulit de les oronetes que ens desperta al mati i ens acompanya quan cau el sol per ponent.

Recorde que sempre tornaven al mateix niu. El que hi havia en la tercera biga. Entraven i eixien per les finestres de fusta, embogides, inquietes. M'auela posava un paper de diari baix el niu perquè no li ho ompliren tot de cagueraes i maleïa a les oronetes, a mon tio i a mi, perquè li diem que el niu el tenia que cuidar i mantenir, que era una sort tindre-ho a casa.
Era fascinant vore com arreglaven el niu poc a poc, amb xicotetes boletes de fang que portaven en el bec, era un exemple de pertinença, d'identitat diria...tornar any rere any a la mateixa biga...quantes generacions hauran fet niu açi?

Per sort encara queden cases en cambres amb bigues de fusta, que tenen els finestrons oberts, per on poden entrar i eixir les oronetes.

diumenge, 25 d’abril de 2010

EL CARRER

Sempre he vist el carrer com una part de ma casa.Com una prolongació de l'entrada.Com l'espai comunitari que compartim tots els veïns que vivim en ell.
M'agrada ser de poble. I viure el carrer tan intensament com ho fem als pobles es un fet que mai hauria de canviar.
No fa massa anys, parle de 6-7 anys, m'auela sempre tenia la porta oberta de casa i les claus al pany i no calia tocar cap timbre per entrar, sempre estava obert.
En festes del poble, quan els meus cosins tornaven de vore els bous,ja sabien que trobarien la porta tancada però la clau per obrir baix la persiana.Com ha canviat tot, ha canviat massa. Els pobles estem entrant en la dinàmica diària que porten les ciutats, estem canviant el dolç transcurs del dia a dia per l’estrès i la desconfiança cap als nostres veïns...
L'escola hem va ensenyar a llegir, escriure i molt mes(per sort), però el carrer em va ensenyar a conviure amb la societat, em va ensenyar les lleis mes bàsiques i essencials, les lleis de la vida: guanyar, perdre,ajudar,escoltar,compartir...i alhora en va introduir al mon dels sentiments:la por, l'odi, l'amistat, l'amor, l'engany,
Pel temps vaig saber que també m'havia donat molt mes el carrer, m'havia donat els matisos de la meua la llengua, les ganes de llibertat, el criteri envers la política,la força necessària per lluitar per uns ideals...m'havia donat l'oportunitat de sentir-me part de la societat.

ESPORTINS I RELLES

Esportins i relles, pales del blat,llibrells,armuts, romanes, sedàs, corda d’espart, taronges embolicades.Pebrella,llorer,timó i betònica penjant de les bigues, cabassos i ferraes,gerres d’oli i cànters buits, llegons i aixades rovellades en la paret,nius d’oronetes i marraixes d’olives adobaes, sabó de morca en el caixo de fusta, motlles de cistelles i estisores sense moll i martells sense mànec, garbes de tireta de vímet plenes de pols, melons de tot l’any penjant en cordells de pita, conilleres buides, sacs de calç ,canyes i graneres de palma...

La màgia que amaguen les cambres de les cases antigues m’encisa, estan plenes de records, de saviesa popular, de vida. Es per això, que naix aquest blog, per recordar aquella vida de terra i pols, de guardar per tindre,del pas lent i tranquil…Es un homenatge al bagatge dels meus avantpassats, de la gent major, de la gent que estima la terra com una part mes de la seua vida. A ma uela Mercedes, ma uelo Masia, ma uela Ramoneta i a ma uelo Vicent.
A mon pare per anar junts a regar a manta i córrer descalços pel bancal, per aconsellar-me baix d’un taronger, dels tripijocs de la vida i a ma mare per ensenyar-me a estimar les coses mes xicotetes i per encomanar-me l’amor passional i enèrgic que te per la terra.