diumenge, 18 de juliol de 2010

dimarts, 6 de juliol de 2010

La festa en l'heretat


Allí tenien una gramola molt antiga que l'amo els havia deixat i que ells feien sonar en les festes d'aniversari i els sants. Tenien alguns discos d'Antonio Machin, de Gardel i alguns altres d'himnes de la república, que algun dia els xiquets d’amagades havien fet sonar a tota veu, inconscients del perill que aixó suposava.
Tenien també, cànters buits que feien sonar amb una espardenya vella i un guitarró desafinat que algú va comprar en valència en acabar el servei militar.
No faltava la festa en les heretats. Sempre hi havia un sant, un naixement o un casament que celebrar. Entre els bunyols i el sucre, entre el cacau i el tramús i algun barrejat que altre, la musica i els cants eixien espontàniament i divertien al personal que allí es congregava.

L'altre dia parlava en ma uela Ramoneta, i m'explicava que antigament en les heretats es muntaven grans festes. Em deia que recordava molts dinars a l’ombra de les carrasques que s'allargaven fins la nit entre glop i glop de cafè licor i barrejat.
- uuui!Aixó sempre portava pirri-em deia- feien apostes, cantaven, algun atrevit improvisava un teatret o una versà..., ens devertiem molt.

Em va contar l'aposta que un dia va fer el seu germà en un dinar amb els seus amics:

-Pos desprès d'haver acabat amb el vi i amb tot el cafè licor que havia fet jo la vespra, va saltar uno i li va dir al meu germà: a que no vas al galliner i li arranques en un mos la cresta al pollastre...i tots vinga la risa, ala que exagerats que sou els vaig dir. Pero el meu germà, que no en pensa una i ja l'esta fent, s'alça en un bot de la cadira, va al gallines i li pega un mos a la cresta del pollastre i li l’arranca...mare meua quina arjama es va muntar...mare meua, quina arjama...ai...d'aixó m'enrecorde com si fora hui...claret,claret-

La bacorera del campello.


Ma uela encara te en els llavis, la mel de les bacores del campello, ho recorda constantment en arribar Sant Joan. Amb 95 anys, te viu el record dels sabors i olors del passat, els que l'han marcat en la vida i han anat deixant petjada en la seua anima.
Ja fa uns quants anys, mon pare, que també havia sentit parlar dels fruits de la bacorera del campello,va decidir plantar-ne una, filla d'esta, en el pla.
Com mana la tradició i conta la llegenda màgica, si plantes una rama de figuera o bacorera la nit de sant Joan, aconsegueixes que s'agarre i faça arrel. Si no ho fas aquesta nit,per contra,no agarra i mor. Doncs mon pare aixina ho va fer i tal i com diu la llegenda, va agarrar i va fer arrel. El que no saben es que haguera passat si ho hagués fet un altre dia...
A casa, sempre tinguem la tradició de celebrar tots els rituals de bona sort i enamorament de la nit de sant Joan: ficar un poval d'aigua al ras durant la nit per rentar-nos al mati la cara, creïlles o cebes baix del llit per tindre abundància durant l'any, cabells en plats d'aigua al ras per descobrir l'enamorat o enamorada, collir algunes herbes durant la nit per fer remeis casolans...

Per a mi, aquestes coses, les mes xicotetes, son les que ens fan grans, ens donen esperança i ens alimenten l'anima, així com a ma uela, l'alimenten els records que te de les bacores del campello.