FUM DE REMULLA

 Clareja i  el fred es sec. El sol no vol ixir. La brisa lleu que puja del riu, repentina els cabells de ma mare i deixa fugir el fum del puro de mon pare, per la finestra del cotxe.Tot va despertant poc a poc.I nosaltres fem un dels viatges que mes m'agarada, un viatge unic: anem camí del Pla d'allà baix.

Al cotxe no hi ha radio, pero ens agrada mes escoltar la natura que ens entra amb força per les finestres i ens ompli de matí.De fons, intermitentment, mon pare canta sauament una cançoneta de batre...

Al arribar, el cotxe para i tot es silenci. nomes verderols i cagarneres engrunçant-se en les branquetes de les oliveres i cuetes de rastrell corrent pel camí.

Grinyola la porta desprès d'un temps tancada i un baf calent i humit ix de la caseta i ens traspassa el cos.

Obrim finestres i la pols somorta s'il·lumina pels primers rajos de sol.

La brisa ha parat i des de la porta de la caseta ja es veuen fils de fum mes enllà de la vall.Fem una foguera amb branques seques de magraner i llimera, per combatre el fred.A mi m'encanta el foc i m'agrada mes l'olor del fum que fan les diferents plantes i arbres al cremar-se. L'aroma del taronger i la llimera, l'olor espesa del fum de pi, l'oloreta de la remulla verda de l'olivera...

I es que hui, tornant a casa de treballar, m'ha entrat per la finestra del cotxe l'olor de remulla cremant i he viatjat ràpidament a aquells camps vora el riu Canyoles, amb un instint inconscient que m'ha fet posar els peus a terra i recordar-me que es hivern.I he redescobert, que es allà on beu el meu ser, on les oliveres velles son de plata i els camps fumegen als matins d'hivern.

GARDEL i LA XARRERA (A COMPRAR 1)

Carlos Gardel – El Día Que Me Quieras

La veu del polisero, pel bando, ens desperta anunciant-nos les ofertes del peix de ca Donisio.

-Atenció, atenció:, qui vullga comprar tota classe de peix, aladroc,sardina, lluç, llucet, gamba, gambó acudirà a la pescateria dels germans lluc!-i ho tornaven repetir..

Ma mare, cada matí de divendres que no hi ha escola, ens obri la finestra de l'habitació i ens canta per despertar-nos cançons del Machín, de Gardel..

-El dia que me quieras...lalala

I el sol despunta pel terrat de ca ma tia  Carmen i jo des del llit mig endormiscat, veig els xeus embogir per les teules...

Quan m'he alçat, mon pare ja entra per la porta amb un cabasset de llenya menuda per encendre i un grapat de pinyes:

-bon dia!que vos s'han apegat els llençols...xeeee!qui dorm no viu!

-Bon dia- li conteste mig embeulat.

-La gateta del pla, ja ha criat!En he vist quatre o cinc aixina rallaets.

-Jo vull vore-los!

Hui, que no hi ha escola i mon pare no treballa, l'esmorzar es bo de veritat. Ma mare ens ha preparat rosquetes de pa passaetes per ou i pa sucar: xocolate..mmm!

Mon pare, que ja fa hores que corre pel mòn, prefereix esmorzar un tros de pa amb formatge, i mentre ell va tallant formatge i pa, amb eixa navalleta que te tan bona, nosaltres anem sucant sense parar les rosquetes al xocolate.

En esmorzar, ma mare i jo, anem al mercat a comprar. Ma mare no te carro amb rodes, hi ha dones que si que en porten, però nosaltres com la majoria, anem amb un cabasset de palma. Al pujar cap al economato ens creuem amb mes veïnes que van i venen del mercat. Els comentaris de les dones al creuar-se son el que mes m'agrada:

-Ja vens carregà!Xica, hui si que has matinat. Que tens convidats?

-Ai pos que venen els meus consogres demà a dinar i vull fer una paelleta!

I l'altra que passa:

-Hui si que vas ben acompanyà!que es el xicotet?

-Si, el xicotet de la casa.

I mes avant:

-Queee, com està ta mare?

-Pos encara està en l'hospital.

-encara està ingressà?

-Demà ja la porten a casa. I mos han donat pa l'especialista d’ací dos mesos, pa vore si li fan mes proves per que la cosa no millora..i veges tu!quin bolet!

-Això es paciència...las cosas de palasio van despasio.

 ...

Encara no hem arribat ni a ca Elida i jo ja estic cansat de tanta xarrera i li dic a ma mare que avance i no s'entretinga que desprès vull anar al pla a vore els gatets.

TINC PARÀ

Calia anar a ca la tia Amparito,la del carrer mitjagalta, a que em medira. La fartera de nadal m'havia unflat com un tonell de vi i no hi havia forma de que eixirà, ni per dalt ni per baix.

Portava uns dies que no feia de ventre i jo feia veure que no passava res i deixava passar els dies, sense dir res a ningú. Era un xiquet prou callat i vergonyós, fins i tot per a aquestes coses...Ma mare, que ja veia que alguna cosa passava em va preguntar i li vaig tindre que confessar la veritat:

-Mare, no puc cagar!

A casa, teníem varies solucions per aquest tipo de malalties i com un novena llarga vam començar el ritual.

Primer em va fer una infusió d'aquella herba que li havia portat ma tia Remedios, que de totes les coses sabia, i sempre li recomanava a ma mare aquesta o aquella herba, per sanar-nos. Tenia molt bon saber ma tia i sempre l’encertava.

Aquella herba, era la Betònica. Vaig passar 24 hores nomes beguent Betònica. Pixar pixava molt, però el que era fer de ventre, res de res.

La segona prova va ser mes, mes...diferent, deixem-ho així.

Vam anar a ca ma uela. Jo fart de tant de roll, groc i esllanguit de portar tantes hores sense menjar i sense fer el que havia de fer, esperava segut als sillonets de vímet de l'entrada. Al cap d'una estona, per l'escala del corral, pujava ma uela, amb una fulleta de gerani o malva i fent comentaris a ma mare:

-Això es lo millor pa fer de ventre, ja voràs.

Com si fora una partera, em van fer gitar panxa per avall en el llit, amb els pantalons baixats i...be, em van fer com unes cosquelletes en el forat del cul amb la punteta de la fulla del gerani i....

-Buuuuuuuuuuf!

Nomes em vaig tirar un pet que em va desinflar una miqueta, però res mes.

Ma uela va insistir que anara a seure a la tassa del bater a vore si la cosa feia efecte. Li vaig fer cas i allà que vaig anar. Fora a la porta esperaven les dos i anaven preguntat.

-que?pots?

-Noooooo!

Ma mare, que sap moltes cançonetes de xiquets em va començar a cantar, per vore si em concentrava, aquella que em cantava quan vaig aprendre a anar sol al lavabo:

ferrer, ferrer!

manyà, manyà!

tinc caguera i no puc cagar!

I l’anàvem repetint i repetint...i al cap de mitja hora... res!

Al eixir, ma uela li va dir a ma mare, porta'l i que el medisquen. Vaig pensar,"si jo ja se que medisc, ara que collons medir-me, ara el que necessite es buidar!"

La conversa seguia:

-I a quina medidora el porte?

-Xicaaa a ca la tia Amparito la dels campellets, la del carrer Mitjagalta, la cunya de la teua sogra.

-Aiii si, es veritat.

-Claaar dona!-es reafirmava ma uela.

Carrer amunt, vam pujar a ca la tia Amparito la dels campellets. Al obrir la persiana, ens va vindre per la porta, que estava oberta, una oloreta a arròs caldós..mmmm!Ens va vindre a rebre i ma mare li va exposar el cas.

Allà mateix, en l'entrada fosca d'aquella casa, la tia Amparito va començar el ritual amb un cinta.

Em va dir que estiguera tranquil, però quan et diuen això, encara et poses mes nerviós...

Anava fent mesures des del cap fins la panxa, mentre resava i deia coses que no s'entenien. Era com una acte de bruixeria, barrejat de oracions cristianes estranyes...arribat a un punt, va dir senyalant-me el baix ventre:

-La parà està ací!

I va començar a apretar-me molt, molt la panxa, però no em feia gens de mal. Veia que la seua ma s'enfonsava tota dins el meu estomac removent-me tot...

-Ale, ja està!

Ma mare li va dir, que què li devia i ella va dir que res. Jo sabia que algunes dones demanaven la voluntat, ja que en aquesta casos de sanació no era bo cobrar, sinó no feia efecte.

Camí de casa em va vidre la caguera i casi que ni arribe.

Aquell dia vaig comprendre millor el significat d'aquella frase que deia mon pare de vegades i que ens feia riure tant:

Et vull mes que un bon cagar!

EL NADAL AMB ELS QUE NO ESTAN

Cançó recomanada: http://www.youtube.com/watch?v=7Ru9hvRAirY

Desprès de dinar, els torrons , els pastissets de moniato, les neules, el cafè licor de ma tia i l'herbero, ens reblien l'estomac i posaven la guinda al dinar de nadal.Les converses, els somriures i les nadales...

Pel matí,abans de dinar, havia decidit anar a veure els meus, que no estan, al cementeri i trobar allò que de vegades ens falta i no ho trobem enlloc. Volia ensenyar-li a Anna, aquelles persones que no havia tingut l'oportunitat de conèixer i que estaven en el meu ideari vital. Volia que li posara cara, nom i cognoms a les històries, que de vegades li explique.

Buscant al meu besavi vaig veure moltes cares conegudes, massa. I com un flash em van passar moltes històries de la infància que havia oblidat: converses vora el foc, diumenges de rams, estius en la bassa... 

Anna llegia el retaule del monument als morts de la guerra i jo mentri mentres divagava sol amb silenci pels meus pensaments de xiquet...

Enguany, baixar al poble per nadal ha sigut molt mes. Enguany he viscut moments amb els que estan i amb els que no estan. Per que de vegades, encara que siga per un instant, cal reviure els bons i no tant bons moments del passat.