OMPLIR LA BASSA

No vaig tindre temps ni de tastar les primeres bresquilles. Tan punt vaig acabar en el plat de paella, mon pare en va enviar a la toma a redreçar l'aigua camp a la nostra bassa. La toma estava cinc o sis bancals mes amunt i per arribar tenia que anar saltant marges, mentre comprovava que no estigueren obstruïdes el seguit de tomes i sèquies que guiaven l'aigua:passava pels bancals de Poldo, pels del Xeu, pels de Rico i finalment arribava al caminet de dalt del Pinaret de Màxim on estava la toma.
El sol altíssim, s'alineava al Penyó. En arribar,tot era silenci. A ple migdia no passava ni cristo. Amagat darrere d'un taronger esperava que arribara l'aigua que des de Boquella ja venia cap a l’ombria.
Al final del camí, una vespino embaladíssim seguit d'una llarga polseguera. Era Enrique, l'atandaor. Va parar la moto. Venia suat, cansat i amb el moreno dels llauradors:

-Xee!ahi estàs?

-Ací estic, esperant-les vindre!

-En 5 minutets l'aigua esta ací, ja pots redreçar-la i quan acabes la tires a la bassa de rico que ja la tallaré jo. Ale, no es canseu!

Abans que la moto tornara a posar-se en marxa, l'aigua ja s'escoltava regolfar per la sèquia. Aixó era el senyal per començar la cursa que tant m'agradava: M’emprenia a córrer saltant marges i esquivant oliveres, en una carrera desenfrenada a veure qui arribava abans si l'aigua o jo. I tinc que dir, que no sempre guanyava!
A la caseta ja estaven tots apunt en el banyador i el bikini posat.
Ma uela, expectant i emocionada, esperava l'aigua amb devoció, seguda en un sillonet i mirant a la boca de eixida, el xorro que diguem nosaltres.
Uns segons de silenci i de sobte...l'aigua imponent trencava la vesprada, xocant contra la pedra de la bassa. Tots rèiem i els mes xicotets encetaven la festa:
-Vulguem entrar, vulguem entrar!
Els majors els calmaven,excusant-se sempre amb que encara no havia passat l'hora reglamentaria per que els fera la digestió.

Ma uela sempre es mantenia en un segon pla. Quan tot el remor de xiquets s'havia calmat i mon pare i jo començàvem a regar, ella s'acostava amb el seu pas lent i cansat, fins al doll i s'omplia el palmell de les mans amb l'aigua fresca, tancava els ulls i es rentava la cara.
Aquella aigua, la que ens venia abans per les sèquies,la feia tornar el somriure i l'enyorança d'un temps passat de secà, sense aigua.
En acabar de regar, i mentre s’omplia la bassa , preníem assedegats, un llimonet i ella aprofitava per contar-nos histories del Pla d'abans, del panissar i les fesoleres, de les antigues vinyes de moscatell i boval i sempre, sempre ens deia aquesta frase:

-Mon pare estaria molt content de vore l'aigua córrer per esta terra...

BAIX D'UN TARONGER

Ens varem rentar les cames en la sèquia i ens varem tirar dos grapats d'aigua a la cara. Encara ens quedava mig bancal per regar, però ara tocava dinar i pegar una becaeta, fins que l'atandaor ens tirara l'aigua. La gosseta cansada d'haver estat tot el matí perseguint les fulles i branquetes seques que suraven en l'aigua també venia,tota plena de fang, per la voreta de la sèquia cap a la casa.

El sol colpejava amb força. Mon pare es va seure a l'ombra del gesmiler,mentre la paella s'acabava de coure. Els gatets li rondinaven per les cames, la brisa lleu barrejada amb l'olor de l'herba sana del marge, li refrescava la pell eixuta del fang. Amb les mans recolzades a la cadira i el cos cansat, anava deixant-se portar, mentre sense voler, començava la becaeta, abans d'hora. Jo me`l mirava i pensava en tots els consells que m'havia donat, pel mati, mentre esperàvem seguts baix d'un taronger a que arribara l'aigua.
Aquells estius que varem poder compartir, abans de posar el de goteig, seguts a l'ombra dels tarongers i escoltant l'aigua córrer, no els canvie per res. En el bancal ens varem arribar a conèixer de veritat, pare i fill. Estirats en terra escoltant els verderols i les cagarneres amb el seu dolç cant, mirant el cel blau rallat per algun núvol, dibuixant amb un bastonet formes i mes formes al terra, ens descobríem amb mil i una conversa, ens aconsellàvem, ens enfrontàvem junts a les incògnites de la vida. Allí va ser on vaig aprendre a estimar mon pare. Encara hui, quan baixe al poble, em passege pels tarongers amb mon pare i parlem llarga i pausadament, mentre veiem, resignats, la sèquia inutilitzada, colgada per la terra solsida del marge.

PINYOL D'ALBERCOC

I desprès de la trona, els carrers s'omplien d'un baf calent i terròs i d'un grapat de formigues voladores.
Per uns moments, tot s'havia parat i ara tornaven a ixir de casa les cadiretes i la gent a la fresca(encara que no en fera molta) i tornaven a escoltar-se els crits dels xiquets jugant pel carrer.

En la cotxera de ca Merejildo, no havien parat i tot seguia com abans de ploure. Triar i arreglar en caixes els albercocs portava faena, a mes a mes, ja estava fent-se hora de sopar i el tràiler que s'emportava el genero ja estava esperant.
A ma uela sempre li donaven un plateret d'albercocs madurs, d'eixos que en la tria apartaven, però que per nosaltres eren els mes dolços.
A poqueta nit,al tornar del pla d'aviar els gossos, passàvem per sa casa a fer-li una visita. Ma mare sempre collia roses i llirs blancs i feia un ram per portar-li.
La trobàvem en la porta de casa oberta de bat a bat i acabant de sopar. Ella ens oferia albercocs i a mi sempre em triava el mes bo i em deia:

-Tasta-ho Vicen, tasta-ho...no provaràs cosa mes dolça!

I jo, Mentre els majors xarraven, esperava al portalet de la porta i aprofitava per assaborir be l'albercoc. En acabant,si veia que la conversa encara anava per a llarg, començava a rascar el pinyol contra la vorera, vigilant de no raspar-me els dits, per fer-li dos forats i convertir-lo en un xiulet.

RALLA EL CEL

Ralla el cel, núvols blancs de pluja fina.
I els canyars rejovenits verdegen el teu somriure.
Venen turistes amb para-sols encesos de sol.
Mentrestant cau la vesprada;
Cau i cau fins parar en l’horitzó, un instant, abans de cloure el dia.

Gavines.

Sant Pau talla la brisa i es retalla al fons del blau fosc del Montnegre.