Hui s'ha alçat el dia ple de primavera. Al pati les roselles encara ploren llàgrimes de reixiu. El vent lleu s'enduu el pol•len dels pins i ho ompli tot d'una pols groguenca i somorta. Al baixar les escales, veig el jardí del veí atapeït de mates d’espígol florit i romers tendríssims. Entre els testos, veig una tortuga que poc a poc avança en busca dels rajos de sol, aclucant els ulls a cada pas lent que fa. Sense adonar-me’n m'ha vingut a la ment aquest bell record d’infància:
No hi havia cosa mes especial que esperar ajupits a que ixira la tortuga. Les meues cosines i jo esperàvem impacients que apareixera del fons de la terra aquella tortuga que menjava tomaca i fulles d'encisam pansit.
Anar a ca la tia Mª Dolores era especial. Recorde molt poc d'aquella casa. Recorde sobretot que era fosca i un poc mistica. La casa quedava fonda i per ixir al corral, calia pujar uns quants escalons. La tia Mª Dolores sempre ens rebia amb aquells ulls xicotets i vius i aquell somriure familiar. Ens donava pelaïlles i ensenyava la seua tortuga... era fantàstic anar a sa casa!
En arribar la primavera, els xiquets, buscàvem qualsevol escusa per anar a sa casa i veure aquell animalet ixir, amb el pas lent,de les jardineres que vorejaven el pati.
Era un record que havia perdut.O potser el tenia tan ben guardat en la memòria i no sabia com tornar-lo a traure de dins.
A la tia Mª Dolores. Pel bell record d'aquells xicotets moments que ens va deixar com a penyora, la millor herència que podíem tindre.
