ARA PENSAVA EN LA PAU DEL CAPVESPRE i EN TU

Ara pensava en la pau del capvespre i en tu .Per la finestra del restaurant, els arbres despullats dibuixen l'ombra del sol vell que mor per ponent. La música del pianista em deixa fugir per uns instants de la sobretaula del dinar i viatge, viatge fins a els teus contorns, fins les teues ombres i les teues llums que ploren i s'esllangueixen, al mateix temps.

Mes enllà d'aquest turons perduts, veig els teus llavis salats que em canten remors d'aigua.
 I pugen caminants, amunt. Amunt, per aquestes rouredes tan estranyes
 i jo nomes, el veig a tu,
 a tu,
 a tu,
 a tu, mes enllà de l'horitzó,
amb les teues llomes a parir d’ametllers en flor, vinclant les branques,
amb els teus barrancs verdíssims de coscolles, margallons, heures i murta
amb els teus bancals blancs d'oliveres i les teues hortes de tarongers daurats, que enfosqueixen.
Ara, en aquest petit-precís instant, nomes el veig a tu,
a tu,
a tu,
a tu,
 la dona que mes estime i que mai podré abraçar.

EL FORN DE PERE BOTERO (a comprar 2)

Abans d'arribar a ca Elida, tombem a la dreta, per Sant Francesc, per baixar al forn. El fred ens adorm els llavis i ja no parem tant a conversar amb les veïnes que ens creuem pel camí, nomes un senzill Aleee! o un bon diaaaa! i avant, que sens fa tard. 
A mig carrer, trobem, oberta, una porteta d'alumini amb vidres grocs, que es l'entrada.Esta oberta i  tot just davant nostre veiem el  llarg passadís dividit, al bell mig, per una altra porta de vidre. Ningú que no coneix el poble, mai diria que ací hi ha un forn.Quan arribem a la segon porta, ens alegra el baf calent i l'olor del pa al coure:

-Ací si que estan be!-diu ma mare

Girem el passadis i ens trobem un rastre de cadires de boga i el taulell.calendaris de Sant Pancraci, un espill i un sostre altíssim. Hi ha un grapat de dones carregades de fruita i verdures del mercat i som mes xiquets de l'habitual:

-Qui es l’últim?-diu ma mare

Al fons sentim una veu:

- Jo, Mercedes, jo soc la ultima.

Les dones  que esperen aprofiten per xarrar i xarrar, mentre jo, m'enganxe al mostrador mirant les bambetes ensucrades que acaba de traure Manuel, el pastisser:

-Xicaaa, que es el teu net?

-Si, el de la major!

-Aiii que templat!Es sembla a sa uelo

Entre tanta arjama, Lara que es la que ens atén, demana pel següent:

-Qui va araa?

Ningú contesta i torna a insistir, però cridant mes fort:

-Dones!qui va ara?

Un silenci i algunes cares de mala bava...

Del fons es sent:

-Marujaaaa que vas tuuu, tant de xarrar, xarrar...

La gent s'ho pren amb calma i somriu.

Quan ens toca el torn, ma mare li dona la bosseta de pa i demana:

-Posa'm tres quartes antigues, una coqueta salà, dos quilos de farina i un trosset de rent.

Com que som habituals en el forn, ja saben com volem el pa i Lara, entra dins a buscar-lo i triar-lo per nosaltres. Mentre ens atén, li dic a ma mare que vull una bambeta i per fer-me callar ràpidament, em diu que no, que valen molts diners.

Entre els prestatges del taulell, veig la boca del forn flamejar i pense que allò es l'infern, l'infern dels contes de ma mare i que allò, que els majors diuen forn, realment son les calderes d'oli calent del dimoni on va estar Pere Botero i cremen els xiquets que es porten mal. Es quan pense, que millor no insistir mes en lo de la bambeta, a saber quins xiquets estan cremant.

De sobte,del fons del forn una veu em crida. I em ve la por i la vergonya de cop: Han descobert que estic mirant el forn...

-Ei Vicentin!

I de dins ix un home tot enfarinat,vestit de blanc, amb barba grisa i ulleres grosses. En dos segons pense: ELL ES! ES EL DIMONI! i ve a per mi com va fer amb Pere Botero!!

-Entra , entra i voràs!

La solució als meus mals, instintivament es agarrar-me en força a ma mare i no deixar-la anar.

-Xee no tingues por, que no mossegue!

Ma mare em mira i diu:

-Xico ves, que es Manolo i t’ensenyarà el forn.

Mes tranquil i descartada l'opció del dimoni i intrigat per aquell foc, Manolo m'agarra de la ma i em porta fins davant d'aquella maquina. Ens quedem en silenci mirant el foc que tant m'agrada.Passen uns segons i es quan em mira als ulls i em diu:

-Tu i jo tinguem una cosa en comú i no la saps. A vore si ho endevines!

No sabia que podia tindre jo en comú amb aquell home gran enfarinat, amb barba i ulleres, que per mi,feia escasament 3 minuts, era el mateix dimoni. No vaig respondre ni si, ni no, simplement vaig quedar en silenci.

-Tu tens el mateix cognom que jo, i per tant, som família!

M'ho va dir de tal forma, que em va quedar gravat per sempre mes en la memòria, com una conversa prohibida, com un secret que nomes jo i ell sabíem.


 I es des d'aquell dia que tornar al forn es com fer un viatge a un lloc secret i ocult. I veig que els anys no em fan oblidar els moments mes xicotets i màgics, ans al contrari, els fan créixer, com el rent fa créixer el pa.