ARA PENSAVA EN LA PAU DEL CAPVESPRE i EN TU

Ara pensava en la pau del capvespre i en tu .Per la finestra del restaurant, els arbres despullats dibuixen l'ombra del sol vell que mor per ponent. La música del pianista em deixa fugir per uns instants de la sobretaula del dinar i viatge, viatge fins a els teus contorns, fins les teues ombres i les teues llums que ploren i s'esllangueixen, al mateix temps.

Mes enllà d'aquest turons perduts, veig els teus llavis salats que em canten remors d'aigua.
 I pugen caminants, amunt. Amunt, per aquestes rouredes tan estranyes
 i jo nomes, el veig a tu,
 a tu,
 a tu,
 a tu, mes enllà de l'horitzó,
amb les teues llomes a parir d’ametllers en flor, vinclant les branques,
amb els teus barrancs verdíssims de coscolles, margallons, heures i murta
amb els teus bancals blancs d'oliveres i les teues hortes de tarongers daurats, que enfosqueixen.
Ara, en aquest petit-precís instant, nomes el veig a tu,
a tu,
a tu,
a tu,
 la dona que mes estime i que mai podré abraçar.