Des de casa, veig com, lleu i tebi, s'alça el dia. Al fons de l’horitzó la musica somorta de les barques i les veus dels pescadors.
Al campanar, toquen les nou i xiquets endormiscats corren cap escola.
Baixe a la riera i vaig fins al mar. Al mateix mar que fa uns anys, no sabia com mirar i que hui, desprès d'un temps m'ha fet caure, com un adolescent enamorat.
Ara, el sol s’encén roig i lluent, quan el fred ja ha marxat, i el reixiu de les herbes emmiralla el cel.
I , amb la mirada, vaig seguint el regalim tou de llum que, sense voler se'n fuig fins la costa: Les torretes de Calella, Sant Pau i un munió de cases blanques apilades, que es Sant Pol, Sant Pol de Mar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada