diumenge, 6 de març del 2011

CEBA TENDRA

Feia fred. Molt de fred. Els matins que, mon pare i jo, anàvem a collir cebes eren gelats com la mare que ho va parir. Les ortigues verdíssimes i tendres a mes no poder, vorejaven els solcs i ens besaven amb la seua coentor a cada estira de ceba.

Vam plantar ceba uns quants anys, cansats de guardar llavor, sembrar-la i desprès tindre que birbar-la, directament compràvem el planter al tio Poquili, que el fa bo, i així ens estalviàvem feina.
Les plantàvem en els bancals del pla d’allà baix. La terra arenisca els donava una dolçor boníssima i es feien bones de menjar a mos rodó. També teníem uns quants cavallons de faveres.
Les veníem en la paraeta que teníem muntada a la porta de ca mon tio Paco, el de Benidorm. Ma mare era la venedora i la veritat, o el genero era bo o li se donava be vendre, per que a mig matí ja no quedava res.
Quan tornàvem cap a casa a esmorzar, la vella furgona estava perfumada de l'olor forta i calenta de la ceba, es un dels moments que mes recorde, l'olor a ceba tendra.
L'esmorzar era bo i contundent:un parell de xoriçets o una botifarra , un ou caigut en el mateix oliet i pa, molt de pa per a sucar. L'ensalada d'hivern amb ceba tendra, encisam i olives xafaes no faltava mai a taula.

2 comentaris:

  1. Vicent, sóc una gran aficcionada als teus escrits. Fan gust a records de la vertadera gent de poble, matissos d'una rústica forma de viure.

    ResponElimina
  2. M'alegre que t'agraden les meues entrades noves.Espere penjar mes entrades en els pròxims dies.records encara en tinc!!!
    Una abraçada.

    ResponElimina