Anàvem en tren a València. Per falles mon pare, ma mare i jo complíem el ritual d'anar a passejar-nos per la gran ciutat. Ma uela sempre em deia aixó de: A València no vages que et posaran l'os, i sempre em quedava amb el dubte de quin os em posarien i perquè.
El trajecte amb el tren se’m feia entretingut escoltant les converses i mirant el paisatge. Mon pare mirava per les finestres els camps de tarongers i els comparava amb els nostres, que si produïen mes,que si les fulles estaven grogues,que si la taronja tota per collir...mentre, ma mare resseguia amb els ulls la seua mirada i assentia contínuament.
El tren avançava imponent per la ribera, deixàvem darrere els albercoquers ,ametlers i oliveres i el pla de Xàtiva amb la seua horta, per obrir-nos pas als extensíssims camps de tarongers, amb el cel blavíssim nomes trencat pel verd fosc de les palmeres solitàries i el fum de les fogueres de remulla.
Arribar a l'estació del nord era(i es)especial. Per mi sempre a sigut, desprès de la llotja de la seda, el millor monument arquitectònic de la capital.
Al baixar del tren el formiguer de persones era considerable: falleres i fallers, famílies senceres amb els cotxets dels xiquets, musics,turistes...i fora el sol radiant amb l'olor d’oli calent de les bunyoleres.
Desprès d'una passejada per algunes falles i esmorzar al baret de sempre, tocava esperar la mascletà. Mon pare intentava mirar d'on venia el vent per tal que no ens vinguera tot el fum a la cara i preníem possessió del nostre lloc(sempre a primera fila).L'espera era llarga i donava per a molt: menjar pipes de carabassa, mirar els monuments i edificis de la plaça de l'ajuntament...
En acabar la mascleta ens seiem a vore com els pirotècnics recollien, mentre pegàvem mossos a un entrepà casolà de tortilleta d’espàrrecs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada