En la soca del vell ametler del jardí, la xitxarra esgarra el migdia.
El ponent ens fa suar, però els que estan fent la paella suen mes i quan s’està acabant de coure, la bassa es un regal refrescant que a tots ens agrada.
La veritat es que no hi res millor que dinar una bona paella desprès d'haver nadat:
Entaular-se amb la família i escoltar la corredissa dels xiquets que insisteixen en dinar a banda, en una tauleta mes xicoteta seguts en cadiretes de canya, veure els gats enjogassats amb la cortina de canutets, compartir les bromes impulsades per la cervesseta prèvia al dinar i observar els moviments suaus i parsimoniosos de ma uela tallant l'encisam i la tomaca per l'ensalada...
La paella al mig i culleres en mà anem tots al tall,en acabant, el meló i mon pare prendran el protagonisme.
Es tot un ritual familiar, encetar el primer meló de la collita. Pels calaixos de l'aparador busquem el ganivet mes gran per tallar-lo. Mon pare es posa de peu, mentre tots expectants fixem la mirada en el gest que fa al tallar,un gest gairebé eucarístic, místic diria...nomes tallar els culs s'escolta l'esclafit tendre de la corfa i ja es descobreix la rojor de dins...
Sempre fa tallades de mes i mai en sobren. Els xiquets demanen eufòrics,el cor, que es la millor part del meló i ma uela demana pa, perquè per ella, al igual que per a mi, tot te que anar acompanyat de pa.Com diu ella:
-El pa es sagrat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada