dissabte, 2 de juliol de 2011

EL TIO POQUILI

El tren tallava el paisatge que tant de temps havia esperat vore. Al passar Montesa,els bancals de tarongers, bresquilleres i albercoquers omplien la vall d'un verd selvàtic. Al fons, el barranc de la Salaella llarga, el Tossal i desprès el Penyó, que per a mi era com veure el centre del meu mon. Ara si, ara ja podia dir que havia arribat a casa.

Aquell agost, l'agost de l'any passat, el vaig passar al poble amb la meua família i els amics. Passàvem els dies menjant, nadant i esperant les festes. Les vesprades, al ple migdia quan mes apretava la calor, quedàvem uns quants amics per fer-nos el cafenet al Boro's (que te aire condicionat)i fer alguna partideta de truc.
Una de tantes vesprades, el meu amic Romel, em va demanar que si podia acompanyar-lo a regar el bancal de sa uelo, el tio Poquili, que havia tingut un accident i no estava molt catòlic. Encantat vaig acceptar.
El tio Poquili es un home enèrgic, decidit i alegre. Amant com ningú del treball del camp, llaurador incansable i gran sabedor dels quefers de la terra i el seu mon. Amb aquestes qualitats un no podia romandre mes de dos dies a casa, tal i com li havia dit el metge i per això, quan varem arribar a sa casa, ja estava cansat d'esperar-nos:

-Xee!que mos se farà de nit!

Aquella vesprada varem anar a uns bancals que tenia llogats on havia plantat tomaqueres, pemintoneres, albargines, alguna carabassera i tot un bancal de cacau valencià (com deia ell:d'eixe menudet).Abans d'arribar, varem passar per un seguit de tomes i encreuaments de sèquies. Em va sorprendre molt la capacitat de memòria que tenia:es sabia de memòria per on anaven les sèquies, a qui corresponia cada sèquia i cada boca d’eixida, qui era el propietari de cada bancal...
Arromangats els camals i descalços varem anar tota la vespra pel bancal, mentre ell, segut baix l'ombra d'un magraner ens dirigia les operacions:

-xexexexe!tallaaaa!home que no vegeu que vos se'n ix per allà!!

Va ser divertit passar la vesprada amb ell. Varem aprendre moltes coses però sobretot, varem riure molt.



En record d'aquell dia i de tants altres que em xarrat i rigut amb ell. Per ser un home amant d’allò mes essencial: l'agricultura. Dedicat també, a tots els avis, que encara es resisteixen a deixar la terra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada