El seu carrer estava a mig fer i les cases noves s'arrengleraven blanques, lluentes i acarasolades, una al costat de l'altra, com una sèrie de casetes iguals d'un sol pis i amb balconets estrets i portes amb persiana. Era el temps de deixar les heretats i baixar al poble a viure, en busca d'un futur millor per als fills.
Els carrers, que encara eren camins, s'omplien de cases a mitja galta i entre la salaella i les cases, s'estenien els bancals d'oliveres dels Garridos.
Al baixar al poble, ma uela, va m'anpendre la dura tasca de fer cistelles i portar la casa: tot a una. Darrere va deixar la feina que donava el Campello: aviar els animals, anar al pouet a per aigua, pastar i coure el pa, fer formatges, baixar amb la burreta al poble cada divendres a comprar salaures...
Ma uelo, atrafegat per la feina del bancal, passava el dia fora de casa fent jornals amb l'aca, i continuava així, la feina que havia fet, al Campello, des de ben xiquet: la feina de llaurador.
Es donava a entendre, que venien temps millors. La postguerra s'allargava i s'estirava en el temps, però els dies es feien mes fàcils de portar, al si d'una família humil, treballadora i sobretot amb el somriure que sempre lluïen a la cara.
Potser hui,enyorat d'un passat que no he viscut, he pensat en aquestes coses que de refiló sempre m'han contat a casa. I he imaginat aquells dies del passat que van viure els meus,dies de dificultats, de reptes, d'inseguretats, d’adaptacions, d’humilitat, d'esforç...com la millor campanya electoral de les eleccions de ma vida.
Ells van lluitar per un futur millor, nosaltres els seus nets no podem quedar-se mirant-nos uns als altres sense fer alguna cosa per a no pedre tot el que hem heretat, dignitat i respecte.
ResponEliminaCompletament d'acord amb Vicent i amb qui siga l'anònim. Jo hui en dia ja no tinc auelos, però també recorde perfectament el que contàven del seu dia a dia de posguerra. Tot complicacions, treballar, cobrfar, poder parlar, donar que parlar, callar,... durant anys vaig sentir a ma uela dir que l'únic que es podia fer en la vida era "callar i obrar". Jo no ho entenia, ara sí! era una dona, encara que sabia llegir, escriure i comptar, havia de emanar sempre permís a l'home, ja veus! Ella recordava els temps de la República com algo gran, i ja veus, tan poc que va durar...
ResponEliminaMés tard, quan jo era xicoteta, tots els meus uelos sempre anaven a votar, es mudaven, portaven el sobre preparat de casa, tenien els ulls plens d'alegria, ho havien conseguit, per fi !!
Hui, jo visc en un temps de desilusions, però, mira, si me'n recorde d'ells, el menys que puc fer és anar a votar, encara que siga al que jo pense que siga "el mal menor", i ja vorem!!
Moltes gràcies, Vicent, m'agrada molt com escrius!!!