BUIDAR LA BASSA

Ja podíem tocar amb la punta dels dits, el mes de juny. La primavera havia esclatat i ara l'estiu s'obria pas amb matins frescos, migdies calorosos i vesprades tempestuoses. En el pla, la bassa de regar estava plena de cullerots i les tronaes de la primavera l'havien omplit d'un verd fosc i vell.
Al començar la caloreta i quan els tarongers començaven a engroguir i rollar les fulles, mon pare ens feia matinar per anar a buidar la bassa i pegar-li una pintaeta amb calç i blavet.
Sempre ens costava trobar pels caixons de la caseta, les espardenyes velles i el banyador mig descolorit que havíem guardat l'any anterior. Al eixir un a un de la caseta...fèiem un goig!
Anar a la vàlvula per obrir l'aigua, per buidar la bassa m'encantava, en feia una miqueta de por, però m'encantava: amb aquella clau de ferro i amb el mànec de l'aixada per forçar-la aconseguíem despertar la força de l'aigua que havia estat dormint tot l'hivern. La sèquia guiava l'aigua embravida fins a les regaores fetes de fang i brossa verda, per encarar l'aigua i poder regar a manta.
L'aigua s'estenia lenta i musicalment per baix les solaes de fulles seques i rostolls de remulla i s'endinsava bancal endins fins trobar-se amb el cel que de tant blau semblava blanc.
A falta d'uns metres per acabar d'arribar l'aigua al final de la taula, el meu braç s'alçava per avisar a mon pare que ja podia tallar l'aigua i portar-la a l'altra taula.
Anàvem descalços pel bancal, i corríem cap ací i cap allà intentant controlar l'aigua que es vessava ara si i ara tambe. Per mi era una festa:crits, rialles, corregudes...recorde aquell dia que mon pare intentava tallar l'aigua fent un cavalló de terra i brossa i es va estacar tant en el fang que el vaig tindre que ajudar a eixir. Varem riure tant!

La bassa anava baixant de nivell i els raspalls, graneres i el lleixiu ja estaven preparats. Al baixar els graons de l'escaleta de ferro l'olor del seno em recordava a l'hivern i les tronaes que venien per Tarrassos.
Raspalla que raspallaràs i mai pareix que acabaràs!era cansadet i arriscat netejar la bassa. Ens esvaràvem i quèiem unes culaes, que crec que encara en fa mal el crepó!

Una vegada buida i neta, paràvem a esmorzar (i que bo estava el llomello estovaet en les ultimes favetes tendres de l'any!)i tot seguit barrejàvem la calç amb el blavet (segons ma uela perquè fa mes net i asseat).La motxilla vella d'ensofatar ens servia per arruixar les parets de pintura i donar-li un color mes viu i net.
A partir d’ací, nomes calia esperar a la vesprada i l’arribada de l’aigua nova.