La comunió en el poble.

El seu net prenia la comunió i ma mare no es resignava a trencar la tradició d'eixe dia, encara que, diumenge pel matí, en València, era l’única casa que engalanava el carrer amb fulles d'heura i pètals de rosa.
Mon pare i ella, havien matinat per anar a desfullar els capolls mes tendres dels rosers del pla i l'heura del marge.També havien de passar per ca la tia Fina a per les pastes que li havien encomanat: rollets de flora,suspiros, coques cristines, rosegons, coca d'anou i el pastis de merengue...mmm!nomes de pensar-ho se'm fa la boca aigua!
La tia Fina es amiga de ma mare des de fa molts anys. Cuina com ningú els dolços i els postres. En tots els dinars d'amics, ella s'encarregava sempre de l’últim plat i ho feia mes que millor.Pels sants, quan son festes i sobretot per les comunions, ma mare sempre li encomana pastetes per traure als convidats i per repartir pel veinat.

En el poble encara es mantenen les tradicions del dia de les comunions, com aquesta de repartir pastetes pel veinat. La vespra les cases del comunioneros estan obertes a tothom i un rebol de xiquets i xiquetes, veïns, amics i gent del poble visiten casa a casa l’exposició de regals i la vestimenta que s'estenen damunt del llit.
El diumenge es festa gran al poble, i la gent ix al carrer a vore passar els comuniomeros, criticar i vore qui a tirat la bufa mes gran, mentre la banda de musica que els acompanya intenta sonar per damunt del soroll de les traques.
A les grans ciutats aixó s'ha perdut, ja no hi han visites, ni pastes per als veïns, ni bandes de musica i menys encara, pètals de rosa i heura decorant el carrer.Pero encara queden persones, com ma mare, que no es resignen a pedre l'oportunitat de recuperar alló que ens fa ser únics. les tradicions.