dissabte, 30 d’abril de 2011

La tortuga de la tia Mª Dolores


Hui s'ha alçat el dia ple de primavera. Al pati les roselles encara ploren llàgrimes de reixiu. El vent lleu s'enduu el pol•len dels pins i ho ompli tot d'una pols groguenca i somorta. Al baixar les escales, veig el jardí del veí atapeït de mates d’espígol florit i romers tendríssims. Entre els testos, veig una tortuga que poc a poc avança en busca dels rajos de sol, aclucant els ulls a cada pas lent que fa. Sense adonar-me’n m'ha vingut a la ment aquest bell record d’infància:

No hi havia cosa mes especial que esperar ajupits a que ixira la tortuga. Les meues cosines i jo esperàvem impacients que apareixera del fons de la terra aquella tortuga que menjava tomaca i fulles d'encisam pansit.
Anar a ca la tia Mª Dolores era especial. Recorde molt poc d'aquella casa. Recorde sobretot que era fosca i un poc mistica. La casa quedava fonda i per ixir al corral, calia pujar uns quants escalons. La tia Mª Dolores sempre ens rebia amb aquells ulls xicotets i vius i aquell somriure familiar. Ens donava pelaïlles i ensenyava la seua tortuga... era fantàstic anar a sa casa!
En arribar la primavera, els xiquets, buscàvem qualsevol escusa per anar a sa casa i veure aquell animalet ixir, amb el pas lent,de les jardineres que vorejaven el pati.
Era un record que havia perdut.O potser el tenia tan ben guardat en la memòria i no sabia com tornar-lo a traure de dins.


A la tia Mª Dolores. Pel bell record d'aquells xicotets moments que ens va deixar com a penyora, la millor herència que podíem tindre.

1 comentari:

  1. Ja no me'n recordava de la tortuga, a l'hivern s'amagava. Quins records...

    ResponElimina