divendres, 2 de desembre de 2011

EL CARRER SANT RAMON i lA CASA RICO

CANÇÓ RECOMANADA PER LLEGIR EL TEXT:   Laura Marling – Night After Night


Camí de ca ma uelo, ja fa olor de llenya cremant i el carrer sant Ramon s’il·lumina per les faroles antigues de llanda. Des de la punta de Santa Teresa , ve, a peu, algun home ple de gelor, enrotllat amb un jaquetó de pana vella. Porta a les mans, un manoll de penques desfullades i el povalet d'aviar els gossos. El reixiu cau damunt dels cotxes i deixa lluents els portalets de les cases. 
Anar a peu pel poble, diumenge de desembre a poqueta nit, m’agrada. I m’agrada mes allò que mon pare m'explica. Al girar el cantó que fa la Casa de la Por amb el carrer sant Bertomeu, s'obri recte, davant nostre, el carrer Sant Ramon. Una sèrie de cases antigues amb finestres ovalades a les cambres i finestres altes i enreixades. A banda i banda persianes caigudes. El record que a mon pare li ve es la solta del bou en festes, quan eixia de l'altra punta del carrer i els joves mes atrevits corrien davant i els mes poregosos, atapeïen les reixes uns damunt d’altres.
El passeig ens fa parar davant del retaule del sant, que hi ha en la façana d'una casa gran (ara no se si ací estava l'antiga almàssera o era al costat) ell m'explica que el fanalet elèctric que ara l’il·lumina, abans era un ciri i que el baixaven amb un mecanisme de curiola. Encara es pot vore la porteta de fusta per on es desafluixava la corda per baixar el fanal.
Al arribar al cantó del carrer la sopa, on viuen ma uelo i ma uela, ens sorprèn una casa gran, majestuosa. Es la casa de Rico. Ens trobem a la senyoreta anant, amb pas lent cap a casa i ens saluda amb un castellà elegant "Que tengan buenas noches".Mon pare, nomes m'explica, que aquella casa es molt gran i que te molta història.
Jo la recorde, oberta nomes el dia de la pujà del cristo, quan la senyoreta i els seus fills l'obrin i s’asseuen amb aquells sillons de fusta noble, en aquella entrada plena de prestatges amb llibres. De xicotet, la curiositat i la por, em podia i el meu cervell anava imaginant, imaginant...i veia la casa com si fora una caixeta de secrets que nomes s'obria a l'estiu, a males penes una miqueta, per mantenir els secrets ben lligats i ocults, en les ments de tots els xiquets, que com jo, s'imaginaven que aquella casa fosca estava plena de contes i històries màgiques.

3 comentaris: