BAIX D'UN TARONGER

Ens varem rentar les cames en la sèquia i ens varem tirar dos grapats d'aigua a la cara. Encara ens quedava mig bancal per regar, però ara tocava dinar i pegar una becaeta, fins que l'atandaor ens tirara l'aigua. La gosseta cansada d'haver estat tot el matí perseguint les fulles i branquetes seques que suraven en l'aigua també venia,tota plena de fang, per la voreta de la sèquia cap a la casa.

El sol colpejava amb força. Mon pare es va seure a l'ombra del gesmiler,mentre la paella s'acabava de coure. Els gatets li rondinaven per les cames, la brisa lleu barrejada amb l'olor de l'herba sana del marge, li refrescava la pell eixuta del fang. Amb les mans recolzades a la cadira i el cos cansat, anava deixant-se portar, mentre sense voler, començava la becaeta, abans d'hora. Jo me`l mirava i pensava en tots els consells que m'havia donat, pel mati, mentre esperàvem seguts baix d'un taronger a que arribara l'aigua.
Aquells estius que varem poder compartir, abans de posar el de goteig, seguts a l'ombra dels tarongers i escoltant l'aigua córrer, no els canvie per res. En el bancal ens varem arribar a conèixer de veritat, pare i fill. Estirats en terra escoltant els verderols i les cagarneres amb el seu dolç cant, mirant el cel blau rallat per algun núvol, dibuixant amb un bastonet formes i mes formes al terra, ens descobríem amb mil i una conversa, ens aconsellàvem, ens enfrontàvem junts a les incògnites de la vida. Allí va ser on vaig aprendre a estimar mon pare. Encara hui, quan baixe al poble, em passege pels tarongers amb mon pare i parlem llarga i pausadament, mentre veiem, resignats, la sèquia inutilitzada, colgada per la terra solsida del marge.