Els ametles jauen solitaris en algun marge, son com xicotetes illes de verd clar en mig del mar de tarongers i oliveres. Ells son els indignats del camp, els arbres de segona que nomes llueixen el seu esplendor florit en la primavera i en les pastetes d'ametla que tant ens agraden.
Quan érem xiquets,que corríem i jugàvem pels bancals erms plens d'ametlers, sempre fèiem rams de flors d’ametler per que érem molt lluidores de portar, però les flors tan lleus i suaus com son, es desfullaven amb el tacte i cada pas que fèiem ens queien pètals i mes pètals i al final arribàvem a casa, nomes, amb un manoll de branquetes d’ametler.
A finals de febrer,des de casa, nomes els veig florir pels últims bancalets del castell i puntualment per algun bancal erm al mes amunt de les serres i no deixe de pensar en la faena que tindrien els llauradors d'abans...
I resulta ser que si, que com m'explicava ma mare, abans tenien molta faena i tant l'ametla com la garrofa es feien abans de festes (o siga abans del 21 d'agost) i així tenien la faena neta, de cara a la sembra de blat. Però mira per on, ara, com les festes comencen abans i el ritme de vida ara, prioritza altres coses, els ametlers (com que son un arbre de segona) han d'esperar a la setmana que queda entre festes i moros per que siguen descarregats del seu fruit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada