"LA DESPEDIDA DEL DOMINGUERO"

Els xops del parc del litoral, deixen caure les primeres fulles grogues baix d'una minsa pluja. El mar s'ha tornat fosc i estèril. Al fons, entre les branques mig nues dels arbres, l’horitzó emboirat i els cúmuls de núvols que creixen per darrere de Sant Pau. Ara,quan comença a mollisnar, els turistes que al matí es torraven al sol, tornen cap a casa, amb la cara esmorteïda per l'oratge.

L'estiu s'acaba i el sant Pol tranquil i amable, que em va rebre fa uns mesos, torna a renàixer.

Hui, al poble es feia festa. Una festa única, feta per la gent, espontània i plena de sentit,com moltes de les festes que es fan a Sant Pol. El seu nom: La despedida del dominguero.

Ja m'havien avisat que era una festa que calia vore. Sabia, que desprès de dinar la musica em cridaria a eixir al balcó i buscar amb l'orella el punt de trobada. Tot i aixó, vaig trucar a l'Estel, per que em diguera on es feia exactament i  paraigües en mà, allà que vaig anar.

Des dels quatre cantons, ja venien pel carrer nou: la gent, la original banda i aquell ninot de  tela que llançaven al aire al ritme de la musica.

Vaig reconèixer a l'Estel, que venia, ballant,  amb la seua nebodeta als muscles.

Em va explicar, que aquell ninot, vestit de platja i que anava dansant entre la gent, representava als visitants domingueros que havien passat l'estiu i ara marxaven cap a la gran ciutat.Per a mi, era com la festa de benvinguda a la tardor.

Vaig decidir quedar-me arraulit en el cantó, com un espectador mes a esperar que la cercavila arribara a l'estació.

En arribar, la escena em va sorprendre: El ninot, conduit per dos xicons, va anar a comprar un bitllet de tren i va esperar, com un viatger mes a que vingués el tren. 

L'andana estava a reblir de personal. Gent de totes les edats. L'expectació era màxima.

Al escoltar els tren xisclant per les vies, la gent va fer un instant de silenci...es van obrir les portes, van pujar al ninot i el van seure amb el bitllet a la mà, davant la mirada extranya dels altres viatgers, els de carn i ossos. Mentre el tren s'allunyava, tothom , des de l'andana varem deixar caure un somriure d'enyorança i amb un mocador blanc en la mà, varem despedir al dominguero i tots els records que teniem de l'estiu, se'n van anar amb ell.