L'empeltaor de Villena

Encara te la rojor dels mosoverets dels anys 50, eixos xiquets que corrien lliures i espavilats pels bancals d'oliveres,ametlers i vinya, mentre l’hivern omplia de neu les planures del Vinalopó. Sempre et mira amb ulls melosos i afables. Amb els gestos suaus i entenedors et convida a conversar i a intentar, desgranar amb les paraules, el bell misteri que l'envolta.
El diumenge va vindre al pla. La veritat es que tenia ganes de vore-lo. Son d'aquelles persones que veus poc i t'omplin molt. Ens varem saludar efusivament i sense esperar mes,va traure una navaixeta, es va posar un barret de pescador i es va encaminar al bancal.
Mentre s'allunyava, els que estàvem en el rotgle asseguts a la fresca, repreníem la conversa i picotejàvem uns cacaus en corfa.
Va començar a ploure. Ell va tornar, amb pas lent, la pluja no li feia cap de mal, ans al contrari, li agradava.Va seure en la balanci de reixeta i ens va dir mentre tancava la navaixa:
-Pareix que els empelts s'han agarrat. Esta setmana ja podreu traure el cordell-
Ma mare li ho va agrair i va lloar la feina que havia fet desinteressadament.

Tots van continuar la tertúlia menys ell, que em va mirar i em va fer una pregunta:
-vols que t'ensenye a empeltar?es molt fàcil?-
Anava a respondre, quan ell ja venia amb una branqueta tendra i la navaixeta oberta, dispost a ensenyar-me aquella bella lliçó que l'home i la natura havien dut a terme durant milers d'anys.

Varem parlar de quins arbres es podien empeltar, de quina era la forma del tall que s'havia de fer en la pell,de quina lluna era la mes adequada per fer-ho i de mil i una situacions que es podien donar durant el procés.
Em va agradar conversar amb ell i adonar-me de les ganes que te de transmetre la saviesa popular que ha après durant els anys.

Però el que mes m'agrada es saber que encara hi han coses per aprendre que no estan en cap llibre.


Dedicat a mon tio Manolo. Pels xicotets moments de conversa dels que tant he après