L'olor del caliquenyo

Encara em pasa. Sentir l'olor forta dels puros em recorda a mon pare.Em recorda als matins que els dos anàvem a aviar els gossos i a fer alguna faeneta al bancal: desimalar, cremar remulla,regar,tallar rabotins de les oliveres, refer els marges...etc
Per aquells temps a casa teníem una furgoneta Renault (no recorde el model) però era d'aquelles que tenien la majoria de valladins que treballaven per ells mateixa en l'industria del vímet. Doncs, amb aquell cotxe, amb paciència i poca velocitat anàvem camí del pla.
Mon pare,portava de tot a la part de darrere i quan dic de tot es de tot:cordells,una manta morellana,un cabàs d'espart, una cistella cansalaera,una fals,una destral, un serruig,tisores i una cosa molt curiosa...una ferradura, segons deia, perquè donava bona sort!
Ara, passats els anys pense que allò de portar tanta cosa darrere del cotxe podria ser l’herència dels nostres avantpassats, els que anaven amb el matxo o l'aca carregats d’atifells per treballar el camp, podria ser l’últim alè de la vida que tant enyore amb aquest blog...
Es curiós, tinc molt present que camí del bancal, al girar la revolta de Remigio,mon pare, instintivament, cantava una melodia:...lalolalo-laloliero...ai sol i luna... i la repetia una i una altra vegada, mentre pegava xamaes al puro i intentava mantindre-lo encès. Jo, me'l mirava en silenci i em deia a mi mateixa que m'agradava aquella senzillesa que desprenia i pensava que era el mati de dissabte, que ens brindava a pare i a fill, tota la complicitat del mon.