dissabte, 1 de maig de 2010

Oronetes

La primavera ens porta la renovació de la terra, la resurrecció de la vida desprès del fred,les tronades i moltes mes coses, entre elles, el xiulit de les oronetes que ens desperta al mati i ens acompanya quan cau el sol per ponent.

Recorde que sempre tornaven al mateix niu. El que hi havia en la tercera biga. Entraven i eixien per les finestres de fusta, embogides, inquietes. M'auela posava un paper de diari baix el niu perquè no li ho ompliren tot de cagueraes i maleïa a les oronetes, a mon tio i a mi, perquè li diem que el niu el tenia que cuidar i mantenir, que era una sort tindre-ho a casa.
Era fascinant vore com arreglaven el niu poc a poc, amb xicotetes boletes de fang que portaven en el bec, era un exemple de pertinença, d'identitat diria...tornar any rere any a la mateixa biga...quantes generacions hauran fet niu açi?

Per sort encara queden cases en cambres amb bigues de fusta, que tenen els finestrons oberts, per on poden entrar i eixir les oronetes.

3 comentaris:

  1. Oronetes... Els nostres avantpassats visqueren un temps en què l'economia estava aletargada aconsseqüència d'una guerra cívil. Molts d'ells no tingueren més remei que convertir-se en "aus migratòries"...

    ResponElimina
  2. aixina com les oronetes, alguns tornaren a casa, altres tornaren i no trobaren casa, altres simplement no van poder tornar...

    ResponElimina
  3. I què no ens evoca la cridadissa a poqueta nit dels seus parents els oronils? Penseu que l'alegria d'estiu que em suposa escoltar-los mentres volen ("juguen a acaçar-se" dèia la ma uela) ells ja l'oferien als nostres avantpassats, fins i tot abans que els pobles existiren. No creieu?

    ResponElimina