Corríem pels marges, plens de corretjoles, malves, llepasses, verdolagues i roselles de mil colors. Ens deixàvem esgolar pel broseral tendríssim i humit, fins tocar de peus en el riuet de sal. Era el lloc de joc on ens submergíem molts xiquets del poble.
Arribava la tardor i amb les primeres pluges corríem a jugar amb l'aigua,fer barquetes i buscar xicotets minerals rogencs i pedres de sal. Era tan divertit tantejar l'aigua anant de pedra en pedra i pujar i baixar riu amunt i riu avall.
Ens amagàvem en els vells camions de la cooperativa, pujàvem a les oliveres que vorejaven el riuet, ens engronsàvem amb les vares llargues dels joves plataners, ens construíem refugis amb les deixalles que la gent llançava...ens banyàvem i ens eixugàvem en la foguera de la fusteria...miràvem com els xicons mes majors, volaven per les muntanyetes, amb les seues bicicletes...corríem a casa en sentir el pito de les 19:00 de la fabrica de Cerdà, amb els peus plens de salnitre.
Érem lliures, simplement lliures. No calia mes.
Jo avuí he recordat l'olor dels cucs de seda... els recordes tu?
ResponElimina