dilluns, 1 de novembre de 2010

LA MAGRANA


Ma mare la preparava, una vegada havia acabat la feina, mentre s'acabava de coure el bollit. Les seues mans, mans de cistellera,desgranant la magrana, les tinc presents sempre que en veig una. Les mans fortes i àgils com les de la majoria de les dones valladines.
La meua germana major també treballava en casa, com ma mare, fent cadires, sillonets i demes peces de medula. Les vesprades d'hivern les passava amb elles llegint en veu alta novel•les. Cada dia fèiem un capítol, de vegades mes, perquè no suportàvem l'espera.
Recorde, sobretot, les olors i l’escenografia que ens envoltava: L'aigua de la basseta d'amerar el vímet, la medula, la reixeta...amb aquella olor forta que abans no suportava i ara em transporta a tants moments. Ma mare seguda a la cadireta de boga baixeta per facilitar la feina, aquell poval ple d'aigua amb una esponja per amerar el teixit,la manta de plàstic enrotllant la medula per mantenir-la humida i flexible, el martell i el punxó per adreçar les paraes,la caixeta amb tatxetes i un iman de nevera per tenir-les ben controlades.
L'estufeta de llenya i l'olor del vímet cremant, el calendari que ens van regalar al forn, la radio velleta i polsosa sonant, garbes de material, cadires acabades i sense acabar apilades, el gatet rondinant dins d'un cabasset d'espart...

1 comentari:

  1. Compartisc amb tu la capacitat d'evocació d'eixa fruita. Exòtica, mediterrània, bella, escassa en altres temps - ara amb la globalització, podem trobar de tot en tot els llocs, com a mínim en una part reduïda del món- I és que la dolçor i sucositat d'eixe fruit ve a confirmar que els pretesos temps tardorals a les nostres terres no són sinó la primavera de l'hivern. Vivim en país privilegiat on l'hivern només arriba que per que puguem enyorar,cada any, el fogós estiu. Salutacions.

    ResponElimina