diumenge, 21 de novembre de 2010

ELS CALAIXOS DE L'APARADOR


M’agradava anar a ca ma uela Ramoneta. Sempre anàvem diumenges a poqueta nit, desprès d'haver passat tot el dia en el Pla. Els diumenges d'hivern sempre li portàvem un saquet de llenya i alguna cistelleta amb alguna hortalissa: faves, cebes tendres o penques per a l’arròs caldos que tant agradava a ma uelo.
Aquella casa no tenia timbre, calia tocar amb el puny un parell de voltes i ja venia ma uela, eixugant-se les mans amb el davantal, a obrir la porta.
La casa era fosca, com la majoria de cases antigues amb una entrada ampla, amb cadires d'escai, plantes verdes de fulla gran i quadres d'estampes valencianes. A l'esquerra estava l'habitació i mes endins la saleta amb la llar, la taula redoneta en el braser baix i un aparador amb espill. Hi havia una escala que pujava dalt, a la cambra i una porteta que donava al corralet i al lavabo. La cuina estava baix l'escala i era estreta, estreta.

Ma uelo Vicent, sempre estava segut en aquell sillonet de canya mirant la tele, sempre pel•lícules de l'oest. Temps enrere havia sigut un gran lector de novel•les de l'oest, però el cine i la televisió l'havien apartat dels llibres.
Ma uela era i es una gran cuinera, especialista en gaspatxos i ametletes fregides, ningú les fa millor que ella. Sempre que anava m'oferia sopar i em feia una tortilleta de creïlles en un panet d'aigua que estava....mmmmm!Desprès mentre mon pare i ma mare xarraven amb ells jo aprofitava per repassar les fotos que ma uela tenia posades baix del vidre de l'aparador. Fotos de comunions de cosins, nebots...una retafila de imatges de la familia. Aquell aparador era de fusta marró i tenia una porteta a cada costat i cinc calaixos al centre amb anelles daurades per obrir-los. Ma uela sempre comprava un paquet de gusanitos de ca Gavino i el guardava en l’últim calaix per aixó era el meu preferit.
Ma uelo Vicent, portava ulleres grosses de pasta i fumava celtas. Li agradava apurar el cigarret i tirava la cendra en un cendrer que s’obria i es tancava.
Religiosament, cada setmana, ma uela li comprava una revisteta la teleprogramas on anunciaven la programació televisiva. A mi m'encantava fer la sopa de lletres que hi havia al final, el problema era que no hi havien bolis a ca ma uela i sempre ho tenia que fer amb un llapis roig de fuster...ara ho enyore i ho recorde com si fora una foto engroguida baix el vidre de la meua memòria o com una novel·la de l'oest guardada a l'ultim calaix de la meua vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada