No vaig tindre temps ni de tastar les primeres bresquilles. Tan punt vaig acabar en el plat de paella, mon pare en va enviar a la toma a redreçar l'aigua camp a la nostra bassa. La toma estava cinc o sis bancals mes amunt i per arribar tenia que anar saltant marges, mentre comprovava que no estigueren obstruïdes el seguit de tomes i sèquies que guiaven l'aigua:passava pels bancals de Poldo, pels del Xeu, pels de Rico i finalment arribava al caminet de dalt del Pinaret de Màxim on estava la toma.
El sol altíssim, s'alineava al Penyó. En arribar,tot era silenci. A ple migdia no passava ni cristo. Amagat darrere d'un taronger esperava que arribara l'aigua que des de Boquella ja venia cap a l’ombria.
Al final del camí, una vespino embaladíssim seguit d'una llarga polseguera. Era Enrique, l'atandaor. Va parar la moto. Venia suat, cansat i amb el moreno dels llauradors:
-Xee!ahi estàs?
-Ací estic, esperant-les vindre!
-En 5 minutets l'aigua esta ací, ja pots redreçar-la i quan acabes la tires a la bassa de rico que ja la tallaré jo. Ale, no es canseu!
Abans que la moto tornara a posar-se en marxa, l'aigua ja s'escoltava regolfar per la sèquia. Aixó era el senyal per començar la cursa que tant m'agradava: M’emprenia a córrer saltant marges i esquivant oliveres, en una carrera desenfrenada a veure qui arribava abans si l'aigua o jo. I tinc que dir, que no sempre guanyava!
A la caseta ja estaven tots apunt en el banyador i el bikini posat.
Ma uela, expectant i emocionada, esperava l'aigua amb devoció, seguda en un sillonet i mirant a la boca de eixida, el xorro que diguem nosaltres.
Uns segons de silenci i de sobte...l'aigua imponent trencava la vesprada, xocant contra la pedra de la bassa. Tots rèiem i els mes xicotets encetaven la festa:
-Vulguem entrar, vulguem entrar!
Els majors els calmaven,excusant-se sempre amb que encara no havia passat l'hora reglamentaria per que els fera la digestió.
Ma uela sempre es mantenia en un segon pla. Quan tot el remor de xiquets s'havia calmat i mon pare i jo començàvem a regar, ella s'acostava amb el seu pas lent i cansat, fins al doll i s'omplia el palmell de les mans amb l'aigua fresca, tancava els ulls i es rentava la cara.
Aquella aigua, la que ens venia abans per les sèquies,la feia tornar el somriure i l'enyorança d'un temps passat de secà, sense aigua.
En acabar de regar, i mentre s’omplia la bassa , preníem assedegats, un llimonet i ella aprofitava per contar-nos histories del Pla d'abans, del panissar i les fesoleres, de les antigues vinyes de moscatell i boval i sempre, sempre ens deia aquesta frase:
-Mon pare estaria molt content de vore l'aigua córrer per esta terra...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada