La casa estava al carrer Campanar. Els meus amics i jo la teníem llogada, com a lloc de reunió i punt de trobada. Durant l'hivern passàvem les nits arraulits a vora del foc, però els estius eren tan llargs, que els passàvem sempre a la fresca.
Al carrer campanar hi havien pocs veïns, gent major i forasters que venien a festes. Cada nit el carrer s'omplia de cadiretes de boga i sillonets de canya on els veïns i nosaltres seiem a conversar, a sopar, a jugar al truc...etc.
Recorde que el primer estiu que varem passar en el carrer campanar, va ser molt, molt intens. Recorde sobretot, el dia que al eixir de la biblioteca i vaig vore en el finestró de casa d'un veí, un cartellet que posava: Demà a les huit del matí, pintada de façanes.
Vaig tocar al timbre de casa del tio Pepe per preguntar-li i em va explicar, que des de feia molts anys, en aquell carrer, es pintaven les façanes el mateix dia i uns veïns ajudaven als altres i que desprès tots esmorzaven junts al carrer. Em va agradar la idea tant, que ho vaig proposar als meus amics i ens varem apuntar.
Vam anar a comprar la calç a l'algepsar i a l’endemà a les huit va començar tot.
Ara ho recorde i m'emocione, perquè vam aconseguir allò que de vegades sembla impossible,unir gent jove i gent major per ajudar-se i treballar en una idea comuna. Pense en tots els veïns d'aquell carrer que ja no estan entre nosaltres, pense en tot allò que ha desaparegut amb ells: la tradició de pintar les façanes de calç, esmorzar al carrer, ajudar-se els uns als altres...
En homenatge a tot el veïnat del carrer campanar.
Excel·lent Vicent, jo també recorde aquella casa, l'entrada il·luminada, la colla d'amics i les vesprades i nits que passàvem xarrant.
ResponEliminaMolt bon record!
I la òliba del campanar, que ens visitava,va aparéixer per a espantar a Joan, que li havia demanat als esperits dos simis menudets i un milió de pessetes.
ResponElimina