Ahir vaig arribar al poble. Desprès de dinar uns bons gaspatxos en ca ma mare, vaig anar a vore un amic. A ple migdia els carrers estaven buits, ningú s’atreveix a ixir de casa a estes hores. La porta de sa casa estava oberta. Enlluernat, vaig avançar per l’entrada fosca i fresca fins al menjador. Me'l vaig trobar segut a un sillonet de canya, trencant ametles i mirant els capítols repetits de l’alqueria blanca. Tenia un basquet ple d’ametles sense trencar (que eren de l’any passat), un poval ple de corfes i un plat per a les molles que anava triant. Varem estar conversant, entre el soroll del martell , de la crisi, de la feina, dels xafardejos del poble, del llibre de festes…de tot un poc.
De camí de tornada cap a casa la brisa ja m’acompanyava i em deixava seduir pels sons i les estampes d ‘estiu del meu poble: el cant insistent de les xitxarres, el piular de les oronetes, el batre de les ales dels coloms en les gàbies dels colombaires, els homes tornant del bancal amb la mobilette, el poval i el gos, els xiquets jugant al carrer a bous, els veïns a la fresca,l’olor dels sopars d’estiu…ara si que tenia la sensació d’estar en casa i d’haver arribar al meu poble.
Si algun dia, les voltes que dona la vida m'allunyen del poble, llegir el teu bloc serà com estar ahí.
ResponEliminaM'agrada molt com escrius, Vicent!