TINC PARÀ

Calia anar a ca la tia Amparito,la del carrer mitjagalta, a que em medira. La fartera de nadal m'havia unflat com un tonell de vi i no hi havia forma de que eixirà, ni per dalt ni per baix.

Portava uns dies que no feia de ventre i jo feia veure que no passava res i deixava passar els dies, sense dir res a ningú. Era un xiquet prou callat i vergonyós, fins i tot per a aquestes coses...Ma mare, que ja veia que alguna cosa passava em va preguntar i li vaig tindre que confessar la veritat:

-Mare, no puc cagar!

A casa, teníem varies solucions per aquest tipo de malalties i com un novena llarga vam començar el ritual.

Primer em va fer una infusió d'aquella herba que li havia portat ma tia Remedios, que de totes les coses sabia, i sempre li recomanava a ma mare aquesta o aquella herba, per sanar-nos. Tenia molt bon saber ma tia i sempre l’encertava.

Aquella herba, era la Betònica. Vaig passar 24 hores nomes beguent Betònica. Pixar pixava molt, però el que era fer de ventre, res de res.

La segona prova va ser mes, mes...diferent, deixem-ho així.

Vam anar a ca ma uela. Jo fart de tant de roll, groc i esllanguit de portar tantes hores sense menjar i sense fer el que havia de fer, esperava segut als sillonets de vímet de l'entrada. Al cap d'una estona, per l'escala del corral, pujava ma uela, amb una fulleta de gerani o malva i fent comentaris a ma mare:

-Això es lo millor pa fer de ventre, ja voràs.

Com si fora una partera, em van fer gitar panxa per avall en el llit, amb els pantalons baixats i...be, em van fer com unes cosquelletes en el forat del cul amb la punteta de la fulla del gerani i....

-Buuuuuuuuuuf!

Nomes em vaig tirar un pet que em va desinflar una miqueta, però res mes.

Ma uela va insistir que anara a seure a la tassa del bater a vore si la cosa feia efecte. Li vaig fer cas i allà que vaig anar. Fora a la porta esperaven les dos i anaven preguntat.

-que?pots?

-Noooooo!

Ma mare, que sap moltes cançonetes de xiquets em va començar a cantar, per vore si em concentrava, aquella que em cantava quan vaig aprendre a anar sol al lavabo:

ferrer, ferrer!

manyà, manyà!

tinc caguera i no puc cagar!

I l’anàvem repetint i repetint...i al cap de mitja hora... res!

Al eixir, ma uela li va dir a ma mare, porta'l i que el medisquen. Vaig pensar,"si jo ja se que medisc, ara que collons medir-me, ara el que necessite es buidar!"

La conversa seguia:

-I a quina medidora el porte?

-Xicaaa a ca la tia Amparito la dels campellets, la del carrer Mitjagalta, la cunya de la teua sogra.

-Aiii si, es veritat.

-Claaar dona!-es reafirmava ma uela.

Carrer amunt, vam pujar a ca la tia Amparito la dels campellets. Al obrir la persiana, ens va vindre per la porta, que estava oberta, una oloreta a arròs caldós..mmmm!Ens va vindre a rebre i ma mare li va exposar el cas.

Allà mateix, en l'entrada fosca d'aquella casa, la tia Amparito va començar el ritual amb un cinta.

Em va dir que estiguera tranquil, però quan et diuen això, encara et poses mes nerviós...

Anava fent mesures des del cap fins la panxa, mentre resava i deia coses que no s'entenien. Era com una acte de bruixeria, barrejat de oracions cristianes estranyes...arribat a un punt, va dir senyalant-me el baix ventre:

-La parà està ací!

I va començar a apretar-me molt, molt la panxa, però no em feia gens de mal. Veia que la seua ma s'enfonsava tota dins el meu estomac removent-me tot...

-Ale, ja està!

Ma mare li va dir, que què li devia i ella va dir que res. Jo sabia que algunes dones demanaven la voluntat, ja que en aquesta casos de sanació no era bo cobrar, sinó no feia efecte.

Camí de casa em va vidre la caguera i casi que ni arribe.

Aquell dia vaig comprendre millor el significat d'aquella frase que deia mon pare de vegades i que ens feia riure tant:

Et vull mes que un bon cagar!