LA DE LA MORT

Amb uns llistons i unes pedres de riu vaig fent les casetes dels ninotets que guardem al bidó que hi ha al terrat.No m'agrada molt jugar a fer casetes, però hui no hi ha altra cosa a fer, mon pare treballa al matí i no podem anar al pla...

Toquen a la porta, i al obrir veig que es la filla de Maruja la gelà:

-Està ta mare?

-Si, ara la cride!- dins meu pense:loteria de naldal...segur!

Avise a ma mare, que està en el guisaor acabant de fer el dinar. Ma uela esta en la terrassa i no s'ha enterat que han tocat a la porta. Ella està entretinguda , fent colpets al bracet del silló amb el palmito, intentant fer ritmes i divagant pels records llunyans...Ma mare em diu que l'avise:

-Dis-li a la uela que ha vingut la de la mort.

-Queeee?

Atrafegada en el dinar em replica:

-Tu ves i dis-li-ho, que ella ja ho sap!

Camí de la terrassa, no mes faig que obrir els ulls i fer-me creus, pensant que ha vingut la mort a casa, a buscar a ma uela, ve a endur-se -la i... ningú fa res!!!

Mig tremolant i amb la por al cos, vaig fins on està ma uela i li done la mala noticia.

-Uela, la de la mort.

-Ai si!es veritat la de la mort, ja l'estava esperant.

Em somriu i fa un esforç per alçar-se. Amb el pas lent que la caracteritza, amb les cames arquejades, va fins la porta. Jo em quede plantat com un pi, blanc com la calç de la paret i amb la mirada mig plorosa, la veig ixir per darrere de la persiana...i pense que mai mes la vore!

Passen uns segons i escolte a ma uela que diu:

Ale! fins al mes que ve...si deu vol!

La veig tornar amb el mateix pas i amb la mirada posada a la costura del brial que li sobreïx per baix la falda. Al alçar la mirada i veurem allà, com un estaquirot, em somriu i jo nomes faig que abraçar-la, abraçar-la i abraçar-la, i pensar que ella es mes forta que la mort i que mai ningú podrà endur-se, del meu costat, eixos ullets brillants de llebre, ni eixe somriure fi com la flor de la taperera.