A casa el pebràs era un sagrat i nomes calia sentir campanaes i anar serra amunt a buscar-los. Des de ben xicotet, i quan dic de ben xicotet vull dir que encara no anava anat, anat, ja em portaven a buscar pebrassos pel pla del campello, ma uela em portava en braços mentre buscava per la vora del camí. O siga, que anar al pebràs es una de les coses que mes m'agraden.
Hui he anat, com cada dia des de fa unes setmanes, ha plogut molt i ixen fins i tot per baix les pedres. Aprofite mentre trac al gos i busque per la serreta de darrere del cementeri i la veritat es que mai falla!
Aquest matí, passejant passejant per unes estepes, m'ha vingut al cap el Pinaret de Màxim. Abans que el foc segara els pins i les carrasques, el pinaret de màxim era un raconet frondós de pins joves,romers i estepes on tots els valladins anaven de passeig en pasqua, per tots sants, diumenges desprès de dinar...
Jo recorde, que quan era època de pebràs, anàvem desprès de dinar, abans d'entrar jo a l'escola i amb aquella cistelleta menuda, la de collir figues en estiu. Anàvem mitja horeta "a matar el cuc del pebràs" que deia ma mare.
Va haver un any, que de tants que em vam trobar, vam tindre que embrotar la cistella amb brots de romer...i al arribar al poble, feia un goig!Jo anava mes ample que llarg, Passejant-me pel veïnat, ensenyant la cistella pleneta d'aquells pebrassos tan acassolaets i tendres.
Els diumenges anàvem a passar tot el dia en la serra. Preparàvem la berena: tortilleta de creïlla, mullaor amb llomello i unes olivetes de sosa per picar. De postres, taronja, això sempre era igual: els postres taronja, aixina no calia esperar mes desprès de dinar, era agarrar la cistella posar-la al muscle, la falç al cinturó i a pelar la taronja anant, anant, serra amunt.
En fer-se fosc, i aguasilats del cansament, tornàvem al poble, campello avall. Al arribar, la casa s'omplia de serra: de fulles de coscolla i perfums de romer, timó i pebrella. Mentre buidàvem la cistella i començàvem a netejar-los amb un drap, anàvem recordant quin pebràs s'havia trobat cadascú i on l'havia trobat: baix una estepa, acarasolat entre unes pedres, a la voreta del camí...
Mentre fèiem la feina de netejar, no hi havia res millor per traure el cansament, que posar els peus a remull en una safeta plena d'aigua tèbia , sal i vinagre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada